algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

No era una mare

Jo era un lector en llengua castellana. Encara que, gràcies a Déu, el meu padrí Garrit, son pare de ma mare, m’havia iniciat als quatre anys a llegir en català, concretament les rondaies d’en Jordi des Recó, de mossèn Antoni Maria Alcover. Quan, molt aviat, vaig anar a costureta amb les monges agustines, i després a l’escola pública amb don Toni Maneta, el meu aprenentatge va ser exclusivament en castellà. Ho recordo bé. El primer que feia el mestre cada matí era escriure en guix la data del dia a la gran pissarra verda: Consell a doce de diciembre de 1949. Així. L’únic llibre escolar de text que teníem era en castellà, i tots els exercicis que fèiem, les preguntes, els dictats i tota la resta, també ho efectuàvem en aquella llengua impròpia. Però, per a tots els temes quotidians i domèstics, tant les monges abans com don Toni després, es dirigien a nosaltres en mallorquí. Un detall lingüístic que em va quedar gravat per a sempre, perquè don Toni i jo mateix ens ho recordàvem alegrament cada dia, fins i tot més tard, quan ja no érem de manera oficial mestre i alumne, va ser aquesta petició fisiològica: “Don Toni, put anar a pixar?”. Talment. Ho preguntava talment. Pel que fos, jo deia put en comptes de puc, i aquest error era motiu de burles diàries entre tots els altres alumnes. Avui en dia encara pateixo de poliúria, o d’urgència miccional, però ja no em cal demanar permís per anar al lavabo.

Bé, els primers contes il·lustrats que vaig llegir foren en castellà. Els primers llibres, per infantils o juvenils que fossin, també. Els primers diaris, igual. Vaig fer el batxiller en castellà. Vaig fer les oposicions de funcionari de l’Estat en... castellà! Tot era en castellà. Les primeres novel·les i les primeres obres de teatre que vaig llegir, les vaig llegir en aquesta llengua castellana. Espanyol, en deien sempre d’aquella llengua. El cinema era absolutament en castellà, en espanyol. Al petit bar del Cine Novedades hi havia un cartell que tenia de fons la bandera rojigualda que ens advertia severament: “Si eres espanyol, habla espanyol”. Tothom era espanyol. Més encara, tothom ho volia ser. Valga’m Déu, quin robatori cultural i moral més pervers va ser aquell! Però ningú protestava, ningú no es queixava. Tothom callava.

És trist i paradoxal, però no va ser fins que vaig fer la mili que no vaig començar a llegir en català. Al Centre d’Instrucció de Reclutes de Son Dureta, al costat del Castell de Bellver, hi anaren a parar, quan m’hi allistaran a mi a la força, una quantitat més gran de catalans que de mallorquins. Molts d’aquells reclutes catalans portaven llibres dins el seu sac petate, i eren llibres escrits en català. En català! A la mili espanyola! Allò va ser l’inici del canvi: vaig adonar-me que la llengua castellana no era la meva. Aquella no era ma mare. Als maltractaments físics, i sobretot, psicològics, que vaig haver de suportar durant aquell reclutament militar, s’hi afegiren els lingüístics. Ordres de tota mena sempre, sempre, sempre en castellà. Per aixecar-nos el dematí, per fer qualsevol exercici, per saludar, per anar al camp de tir, per anar a dinar, per anar al llit, per anar al lavabo, per apagar els llums, per anar cada vesprada a l’explanada a comprovar si algun familiar nostre havia pujat a veure’ns i a portar-nos alguna cosa potable per menjar. A tot arreu, sempre en castellà. “Un soldado español no tiene hambre, no tiene frío ni calor. ¡Un soldado español no se moja!” Collons, com eren els espanyols. Fins aleshores jo no ho havia sabut de veritat.

Alguns reclutes catalans em deixaren els seus llibres. He de dir que fins els 21 anys no vaig aprendre a llegir de manera formal i correcte en català. A poc a poc vaig anar agafant confiança i fluïdesa. Vaig recordar les rondaies mallorquines que de petit llegia devora el foc amb el padrí. Pocs mesos foren suficients per recuperar la meva llengua i per conèixer quina era la meva mare autèntica. Quin descans! Quin ablaniment intel·lectual i anímic! Quina calma espiritual que vaig experimentar! Aviat vaig conèixer els relats de Joaquim Ruyra, la poesia de Jacint Verdaguer, el teatre de Segarra i de Pedrolo. I poc després Pere Capellà, Mercè Rodoreda, Joan Perucho i Blai Bonet, i tota la pesca, des de Joanot Martorell a Víctor Català passant pel nostre eminent i universal Ramon Llull. Però he de dir que la descoberta més emotiva, pocs anys després, va ser la de Pere Calders. Jo, que aleshores ja feia estona que volia ser escriptor, vaig dir-me que algun dia escriuria igual que Pere Calders.

No puc deixar de mencionar el meus contemporanis mallorquins que, de fet, foren els que em donaren l’empenta definitiva per conèixer la meva pròpia mare en el camp de les lletres i de la literatura. Citaré els que més influïren en la meva conversió maternal, de madrastra maldestre a mare estimada: Francesc de Borja Moll, Baltasar Porcel, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Alexandre Ballester, Miquel Ferrà i Martorell, Antònia Vicens, Josep Maria Llompart i una bona grapada més que mereixen la meva admiració i el meu profund reconeixement.

Tot això ho he d’agrair infinitament, i així ho faig, perquè m’ha permès conèixer el món i la bolla en la meva llengua mare: personatges que no hauria conegut mai, terres properes i llunyanes, la cultura de tots els països, el pensament universal, la saviesa empírica i la saviesa científica. Tot, gràcies a una llengua, mare, la meva, que m’ha guiat com ningú més ho podria haver fet. És la meva llengua pròpia, la catalana, la dels meus avis i avantpassats, la que ha conservat i recuperat, i fins i tot creat, unes històries i uns relats que sense ella s’haurien perdut per a mi.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris