cielo claro
  • Màx: 29°
  • Mín: 21°
28°

Obres inacabades

La millor novel·la és la que no s’acaba mai. Ni mil milions de lectors serien capaços d’acabar-la mai de llegir. Les obres literàries més importants que s’han escrit i s’escriuran, ningú podrà llegir-les del tot. Sempre que les tornem a llegir ens diuen coses noves. Són obres inacabades, encara que el seu autor les donés per concloses. Ja li estava bé deixar-ho així. O potser també que ell mateix no les sabés tancar. Qualsevol obra clàssica, volgudament o no, deixa el final obert. I és aquest no exhauriment de la trama, de la història, el que li dona un valor infinit. És el lector que l’ha d’acabar. Però l’acabarà en un punt determinat on la història continua perpetrant-se. Sempre queden incògnites enlaire, punts seguits que segueixen respirant. S’acaba don Quijote de la Mancha quan el protagonista mor? Ni el germans Karamàzov ni Ana Karenina ni l’Orlando de Virginia Woolf són obres acabades. Avui en dia en podem seguir parlant encara. Aquestes grans obres clàssiques són com la vida, la nostra vida, que sembla acabar-se però continua subsistint en l’eternitat. Indicaria això que nosaltres som immortals? Possiblement. Però en aquests moments estem parlant de personatges i obres de ficció. Sobre nosaltres sempre quedarà temps per parlar-ne.

No és tan sols que aquestes obres no estiguin acabades, és que en elles mateixes són inacabables, inextingibles. I tampoc ho dic, tan sols, en el sentit físic o material de l’obra, de la ficció, sinó en el psicològic, en el moral i en l’intel·lectual. Mai acabarem de conèixer del tot la constitució completa dels protagonistes, ni dels personatges secundaris, ni podrem contemplar mai totalment els espais i els escenaris on té lloc l’argument, ni quines són les situacions reals de l’acció, ni els sentiments genuïns dels intèrprets, ni res de res del que constitueix la història. Tot són especulacions que es fa el lector. Que es fan els lectors. Si l’autor de la novel·la fa la descripció física d’una casa de camp o de ciutat, d’un immoble, no ho farà mai de manera del tot fidedigne. Som nosaltres que la reconstruirem i la redescriurem dins la nostre ment d’acord a com es trobi predisposada en el moment de la lectura. I això és multiplicarà infinitament per tots els lectors com tingui l’obra. Com més clàssica és, més lectors va acumulant. Resulta totalment impossible fer un veredicte final tancat.

El més interessant d’aquesta inexhauribilitat és que cada lector, a cada nova lectura o relectura, li fa dir el que vol a un clàssic. Cada nova lectura, si és honesta, troba l’explicació a les preguntes personals més essencials. Un clàssic s’acomoda a tothom. El destinatari d’aquestes obres inacabades aconsegueix el prodigi de reescriure-les adaptant-se implícitament al seu esperit. Tota obra clàssica és la història de la vida de qui la llegeix. Llegeixo “Èdip rei”, de Sòfocles, i jo em converteixo en rei, en Èdip, i en el seu pare i la seva mare, i en tots els personatges de l’obra i de fora. Jo llegeixo l’”Ulisses”, de James Joyce, i llegeixo les vint-i-quatre hores d’un dia de començaments d’estiu de la meva vida. Llegeixo “El procés”, de Franz Kafka, i jo soc en Joseph K, el seu extravagant protagonista. Soc jo l’acusat. Un acusat no se sap de què si no és pel fet de viure. No sé de què m’acusen, però no deixen d’obligar-me a presentar-me davant el jutge a les hores més intempestives de la nit i del dia. M’obliguen, sense obligar-me, a contractar pel meu compte un advocat que es preocupa més pels seus afers personals, quotidians i domèstics, que no pels meus problemes amb la justícia i l’entorn. Arriba un moment que l’angoixa no em deixa respirar. Jo soc Joseph K lluitant per esvair tots els dubtes que m’impedeixen viure una vida normal, sense que en cap moment sàpiga què significa ser normal. Soc el Joseph K que sortirà d’aquest món ignorant perquè hi ha vingut. Aquesta no és la manera d’acabar una obra literària per molt que estigui basada en la vida real. Que hi està, encara que no ho sembli gens ni mica. Després d’aquestes lectures, al prosseguir reflexionant sobre elles, cal interpretar-les i reinterpretar-les de mil maneres diferents, fins que passem a una altra lectura inacabada que ens la farà prosseguir igualment sense poder-la ni voler-la acabar mai. És quan deixa de créixer l’angoixa i es converteix en una font de relaxada plenitud. La poesia i l’humor ho envaeixen tot, i agraïm al destí haver-nos donat a conèixer aquests llibres, aquestes històries, aquestes experiències espirituals i místiques.

Paradoxalment és en aquestes lectures on m’he considerat l’home més afortunat de la terra. Hi ha autors que neixen destinats a oferir-nos aquestes obres inacabades que ens transporten a un món meravellós sense necessitat de sortir del nostre. Son centenars els que podria citar en el meu cas. Encara que el prodigi es produeix més en un títol que no en un autor concret. Així i tot, sí que he intimat sovint amb alguns poemes i relats breus de Pere Calders, de Hermann Hesse, d’Irène Némirovsky, de Jules Renard, de Cristóbal Serra, de Julián Ayesta, de Blai Bonet, de Llorenç Gomis o d’Antònia Vicens.

Per què hi ha obres que a mi em semblen inacabades i a un altre lector li semblen del tot arrodonides i que no hi manca res? És un d’aquells misteris de la ment humana. De la psique, com diuen els neuròlegs. A l’inrevés, hi ha lectors que a una novel·la que jo segurament no tornaré a llegir mai més, ells la seguiran llegint i rellegint tota la vida. Ni les meves lectures inacabades ho són per a un altre ni les que un altre considera completes ho són per a mi. Sovint, davant un desllorigador com aquest, jo solia dir que això era una circumstància psicològica. Tot en aquesta vida és psicològic, em deia a mi mateix. I no hi pensava més. Ara ho considero intuïtiu, que no deixa de ser una altra manera de dir-ho sense cap ni peus. Ben dit! Sense cap ni peus! M’encanten els objectes que no tenen cap ni peus. Ja m’enteneu què vull dir: n’heu vist cap vosaltres. Suposo que cada dia. Són molt divertits. Bé, doncs amb la lectura passa això amb les millors obres literàries, siguin acabades o no. Ara prefereixo respondre’m dient que tot plegat és una sensació visceral. Com ho podria millor? Ni idea. Potser seria més encertat si digués que tot el que fa l’home en aquest món són teories. Potser.

En definitiva, que jo no entenc res. No entenc la ficció, ni la fantasia, ni el món oníric, ni res de res. Dic que no entenc res de res perquè allò que menys entenc és la realitat. És com quan ens preguntem: perquè penso el que penso i no una altra cosa? Més encara: perquè visc en aquest món i no en un altre? Perquè tinc dos ulls i no cinquanta? Tot, tot, tot el que existeix, no només les obres inacabades, està inacabat. Fins i tot a Déu cal que l’acabem de fer nosaltres.

Estic molt desconcertat, però content.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris