algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 20°
20°

Cercar culpables

Hi ha persones que per a qualsevol cosa que els passa intenten cercar culpables al seu entorn. Enverinen amb les crítiques constants, les queixes cap als companys de feina, els veïnats, la família i tiren els dards enverinats amb l’objectiu de fer-los culpables de tot. Aquesta manera d’actuar desgasta molt psicològicament els acusadors i, no cal dir-ho, també qui rep les crítiques i els menyspreus. És evident que cal posar-hi distància tan aviat com sigui possible i no intentar perdre el temps cercant la lògica on no n’hi ha.

Ara bé, decantar-se d’aquests tipus de persones no sempre és fàcil. Teniu en compte que no podem defugir d’alguns familiars que, en un moment o l’altre, coincidim (ara no tant amb la pandèmia, però tot agafarà un altre pic el seu pendent). Sovint els entorns laborals (i d’altres) s’impregnen de la toxicitat d’aquelles persones que no saben veure res de positiu al seu redol i, a més, s’espolsen les puces per donar la culpa a la resta, és realment esgotador!

Les persones que cerquen víctimes constantment per responsabilitzar-les de tot apunten directament cap a aquelles que tenen més a prop. Si ens decantam del seu camí, cercaran altres individus per penjar-los la creu i segur que ben aviat ens oblidaran. És important no deixar-se impregnar d’aquesta immundícia.

Si feim un exercici d’autocrítica, ens adonarem que també hem estat en aquest joc en més d’una ocasió. Entenc que com a humans que som, ningú no pot presumir d’haver sentit ganes de fer-ho i, no cal dir-ho, de posar-ho en pràctica. Hi ha moltes situacions diàries en què la sobrecàrrega de feina o de problemes personals ens impulsaran a practicar l’esport gens saludable del «m’han dit, sé de bona tinta...» El sentiment de cercar sempre un culpable és, sens dubte, una reacció habitual i molt humana, però si no frenam, ens n’anam, irremissiblement, cap a l’abisme.

Ara bé, centrem-nos en el problema més greu: els acusadors “crònics”, si es pot dir d’aquesta manera, és a dir, aquells que mai no saben aturar i dir “prou, que som jo el cap de fava!”.

Sovint es diu que els optimistes veuen la part positiva de tot allò que els succeeix cada dia i que els pessimistes es queixen absolutament de tot. És evident que entre una manera de veure la realitat i l’altra hi ha una actitud vital que naturalment repercutirà en negatiu a la salut dels tòxics. Quan no tenen arguments, tot és vàlid, fins i tot basar-se en informacions falses o no contrastades que sovint procedeixen de fonts gens fiables.

Pens que les persones que es limiten per sistema a veure només la part fosca de tota la realitat i que, a més a més, cerquen constantment responsables dels seus desencerts, tenen un problema d’inseguretat i de manca de responsabilitat. Cadascú, però, ha de saber que sempre hi ha un moment per canviar d’estratègia, encara que es passin una vida sencera per descobrir-ho.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris