cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:
13°

Què feim amb la gent que vol anar a la Serra? Què feim amb la Serra?

Una altra de les desgràcies associades a la pandèmia és que hem hagut de fer un “reajust” d’usos i costums socials, especialment els actes de reunió i d’oci. Exagerant ma non troppo, no podem anar enlloc. Ningú no estava preparat per això, els polítics no en tenen d’altra que prendre mesures impopulars i la gent normal que no vol creure, funcionam entre normes i bastonades de cec, que no agraden a molts i algunes normes no les entén ningú, com va esser arribar a tancar les àrees recreatives de la Serra. Així molta gent per manca d’alternatives, ha optat per anar a passejar per la Serra, per allà on suposadament no te tocaran el nas i, naturalment, per allà han tornat a embossar, tornant a certificar que no hi cabem.

Ja ho sabíem fa temps, que no hi cabem. El problema és que la nostra única indústria és precisament destruir el paisatge (la natura avui no toca) per a fer venir més gent per a no caber-hi encara més. Sabem que tot està petat fa anys, però la política no canvia. La població s’ha duplicat en 40 anys, l’any anterior a la pandèmia encara érem capdavanters en amuntegar més gent. A tot això pareix que la Serra, com si ho digués la bíblia, hagi d’esser un món a part: una mena de vitrina de paisatge esquizofrènic, que després se’l mengen les cabres.

Per les circumstàncies de les zones muntanyoses en general i de la nostra Tramuntana en particular, especialment que per defecte tot està tancat i prohibit, la gent normal, i sobretot la que s’ha educat per arribar en cotxe per tot, els punts d’atracció es redueixen a una dotzena i es produeix l’inevitable caos circulatori a bell mig de la Serra, i si hi ha neu, el col·lapse, i això que anàvem a respirar natura i tranquil·litat. N’han estat notícia aquests dies el castell d’Alaró, es Freu, el coll de sa Batalla, els embassaments, les fonts Ufanes. Altres llocs no han estat notícia perquè les planes d’espants ja estaven petades, però a Galatzó, Galilea, Orient i llocs semblants, també hi ha un bon estrès per aparcar el cotxe i poder estirar les cames d’una vegada. A part que els pobles es varen planificar, i no tots, per transitar amb carros, o només amb muls, en temps passat quan la gent normal no tenia oci, així, per posar alguns exemples, l’entrada a Banyalbufar, el carreró de Bunyola cap a Orient, els quatre carrers de Biniaraix... no es poden adaptar a aquests truis. Com deia no sé qui: Houston: tenim un problema!

I la Serra de la vitrina... per posar un exemple entenedor, en què s’ha tornat Bearn? aferrau-vos: Bearn és un hotel rural, especialitzat en noces, comunions i còctels davall una palmera... piscina, pista de pàdel i para de contar. A cent metres de ses cases hi ha un pou de capelleta BIC que cau com a podrit, ja que fa 50 anys que no ha llegut posar-li una palada de ciment, un poquet més allà hi ha el forn de calç amb quatre pinots damunt el cintell i l’olla que serveix d’abocador, els excursionistes són gent non grata, ja que evidentment no vendran per pagar 50 € per un còctel davall la palmera. Ara està tot tancat amb filferrada de pues. A la barrera, vora els rètols d’escopetes, n’hi ha un que diu: “Pla de desenvolupament rural, línia d’inversions no productives, import de l’ajuda pública 16.000 €”. En un reportatge hagiogràfic d’abans de la pandèmia ‘Bearn’ es publicitava venal per 19 milions. De facto per aquest preu totes les possessions són venals, aleshores surt més a compte fer el colló amb un agroturisme i esperar una oferta que llaurar.

Tot just morir “don Tonet” Bearn es va esquarterar: Bearn de Dalt es va parcel·lar d’estraperlo, el de Baix és un agroturisme que va i ve segons, cobren subvencions per mostrar “races mallorquines” als nins i els caps de setmana fan cabrit familiar per promocionar encara més les cabres. A Bearnet ni llauren, quan les mates són un poc grosses les estiren amb un tractor i les deixen amb les rels per amunt, no fos cosa tornàs garriga, que com tothom sap és una mena de pesta podrida per aquesta vitrina tan nostra que ens l’han fet patrimoni de la humanitat, i és que avui en dia, si no tens diplomes com mentres, no ets ningú.

La Vila (Bearn Gran) era famosa per les seves marjades d’ametlers florits i dels horts familiars ufans i oberts on hi podia anar a pintar Rusiñol. Ja està tot abandonat (foto de capçalera), així com es van morint el padrins s’acaben els horts, els nets no saben que són uns galivans ni els interessa. El futur apunta a subvencionar la gespa artificial per a que Bearn Gran recordi el seu esplendor. A l’entrada de la vila ja posen un parquímetre per pagar la gespa dels orgues, no te pensaràs que es pagarà amb el pressupost de Madrid.

I recorda que només pots caminar per la carretera, la resta és propietat privada.



COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris