nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 12°
13°

Cançons literàries

Quan li concediren el premi Nobel de Literatura a Bob Dylan, alguns dels meus col·legues lletraferits no hi van estar gaire d’acord. Aleshores vaig escriure i publicar un article cultural on aplaudia la decisió de l’Acadèmia Sueca. Tanmateix vaig apuntar que molts d’altres cantautors, tant del passat com del present, s’ho mereixien igual. I vaig nomenar Jack Brel, Edit Piaff, Raimon, Georges Brassens, Charles Aznavour, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach entre d’altres. Personalment, penso que Lluís Llach està a l’altura de poetes tan il·lustres i eminents com Salvat-Papasseït, J. V. Foix, Jacint Verdaguer, Miquel Martí i Pol, Josep Carner, Carles Riba, Rossellò-Pòrcel o Blai Bonet.

Les lletres d’aquests cantautors mereixen totes elles, al meu parer, el premi Nobel de Literatura, com s’ho mereixen tants i tants poetes als quals no se’ls ha reconegut la seva excel·lent tasca creativa. Així que repeteixo la meva benvinguda a Bob Dylan en aquest grup. I ho repeteixo: Lluís Llach fa estona que hi hauria de ser també. Si Lluís Llach hagués tingut el recolzament mediàtic dels creadors nord-americans o simplement anglosaxons, fa estona que seria condecorat arreu del món. La Literatura, així en majúscules, també és cantar i espargir la pau al món. La majoria d’aquests grans cantautors internacionals, a més d’intèrprets, de músics i lletristes, treballen per la justícia social i la pau. A més d’un se li podria atorgar, així mateix, amb tot honor i publicitat mediàtica, el premi Nobel de la Pau. No és cap broma, ho dic a consciència.

No són hipèrboles el que estic fent. Ja hi haurà temps per fer-ne. Repartir melodies arreu, ajustar paraules i poesia, optimisme i harmonia, alegria i bon humor, denúncies i reivindicacions, és portar la salut i la pau a la gent de bona voluntat. Tots els poetes són homes de Bona Voluntat. M’estranya que Alfred Nobel s’oblidés dels músics, a l’hora de distribuir la seva herència i la seva fortuna als homes i a les dones més il·lustres en el camp de la creació i la interpretació musical. No recordo que se li concedís cap premi Nobel a Pau Casals. Això constitueix una veritable llacuna històrica en la trajectòria nobel·lística.

Sé que la memòria no m’és del tot fidel, i això fa que conti de tant en tant aspectes de la meva vida personal que ja he dit abans, o que em repeteixi sense adonar-me’n. Però em disculpo a mi mateix imaginant que aquests comentaris meus sobre les meves lectures i els meus records del passat, els fes en companyia d’una bona colla d’amics després d’una sobretaula d’un dinar lax i distès. Fa molt poc que vaig fer referència a la vella aspiració de conèixer-nos a nosaltres mateixos i a ser amos del nostre destí. Aleshores pensava en els llibres. Ara també penso en els llibres, però més en les cançons. Llegir i escoltar música és, per a mi, acompanyat dels bons pensaments, la millor manera d’arribar a saber algun dia jo qui soc. Escoltar cançons, llegir, pensar. Tot plegat em proporciona, a través dels somnis i dels somriures interiors, una participació de transcendència. No sé què és el que transcendeixo, no sé què és el que supero de la meva pròpia persona, no sé quins són els cims sobre els quals m’elevo. No ho sé, però experimento un goig impossible de descriure. Davant aquesta situació prodigiosa, què faig? Ric. Habitualment, quan ignoro allò que ignoro, quan oblido el que oblido, em poso a riure. No vull fer-me mala sang a mi mateix. No vull posar-me pedres al fetge. Ric.

Aquesta manera d’actuar em ve de la meva infantesa. Espontàniament i sense prèvia reflexió, m’ho degué ensenyar ma mare. Quan jo estava trist o tenia algun petit problema, ella em deia: “Deixa-ho anar, no hi pensis. Riu.” I després afegia: “Ves-te’n a jugar”. Fantàstic! Jo no era conscient de les sàvies paraules de ma mare, i ella possiblement tampoc, però la veritat és que eren sàvies. No és fàcil posar-se a riure i a jugar quan no sabem alguna cosa que tenim moltes ganes de saber. Però qui riu davant una situació d’aquestes està en el camí de la saviesa.

Només fa uns dos anys i escaig que vaig tenir l’ocasió de conèixer Lluís Llach en persona. Va ser al País Valencià, a la mateixa ciutat de València, durant la celebració dels premis Octubre de novel·la, poesia, teatre i assaig que convoca Eliseu Climent a través de la zseva editorial 3i4. Jo formava part del Jurat que va decidir els guanyadors del premi de textos teatrals. Lluís Llach va assistir a la festa com a polític, així que aquell dia no va cantar. Acompanyava l’expedició de familiars i amics dels presos polítics i exiliats catalans condemnats pel Tribunal Suprem Espanyol per la seva actuació el Primer d’Octubre del 2017, als quals, aleshores i ara mateix encara, se’ls obliga a renunciar a les seves idees d’arribar a ser ciutadans lliures i independents. Els amics i familiars i simpatitzants -parelles, fills, germans, nebots i coneguts- dels condemnats a presó o a exili per les autoritats penals d’Espanya, s’abraçaren amb tots nosaltres quan, amb crits de “Llibertat!” i de “Visques!”, tractàvem d’homenatjar-los i consolar-los. Però ells, recolzats per la presència d’ànim de Lluís Llach i companyia, foren els que ens calmaren i confortaren a tots nosaltres, els convidats a la “festa” política i literària. Vaig pensar amb ma mare. Ma mare, tan optimista i riallera. Tan juganera.

Acabàrem cantant tots junts, inclòs Lluís Llach, primer “L’Estaca”, i després “Els Segadors” -dues veritables cançons literàries dignes de ser condecorades amb el premi Nobel de Literatura-, tot reivindicant una vegada més les ànsies de llibertat i de justícia dels Països Catalans.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Capacasa, fa 5 dies

Potser nooo a en Llach! ja l'han homenejat versionant L'Estaca a s'himne de Polònia ;-P
Sí que toca un Nobel a una persona artista mallorquina!
Potser noooo a na Maria del Mar. Sa seua Balanguera ja és s'himne de molts mallorquins. I es seu Alenar ja el valoram més que sa dinamita, sobretot quan canta sobre es "teuladins de sa plaça de Santa Eulari".



Hi, hi... Que no! Que hi, hi, jo feia broma! Us devem molt a tots i a totes! Gràcies!

Valoració:1menosmas
Per joan guasp, fa 7 dies

Gràcies, Misericòrdia. Jo no el rebutjaria: convidaria tot Mallorca a viatjar a Estocolm a recollir-lo!

Valoració:0menosmas
Per Misericòrdia, fa 7 dies

Lluís Llach és un escriptor gairebé analfabet com sap tothom que l'ha intentat llegir. I considerar que Maria del Mar Bonet és, no ja una poeta, sinó una lletrista, és una hipèrbole. Abans d'atorgar-los un premi Nobel, preferiria que el lliuressin a Joan Guasp.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris