algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 11°
15°

‘Ta-ta-ta-xan...’

D’aquest annus horribilis, que per primera vegada quasi tothom frisava que s’acabés, encara caldran més anys per aclarir-ne la vertadera dimensió catastròfica. Quantes coses, oportunitats i vides haurem perdut enguany. Amb els telenotícies monotemàtics i tot tipus d’actes socials i culturals escapçats i capgirats, si no s’han anul·lat directament, com el Nadal tradicional, hem quedat desconcertats. Pocs s’han adonat que “hem celebrat” el 250è aniversari del naixement del gran mestre de la música Ludwig van Beethoven (1770-1827). Sempre ens quedarà Beethoven.

Segons els que saben de música, la primera, segona i quarta simfonia serien obres mestres del classicisme, si fossin d’un altre, però Beethoven havia vingut per marcar època: el romanticisme, a part d’assolir el sostre de l’excel·lència musical, tot i què això quedarà clar més tard.

La campanada la dona amb la tercera simfonia, que ja anuncia el canvi d’època. Beethoven està impressionat per la revolució Francesa i de com Napoleó l’està fent arribar per tot Europa, per això li dedica la tercera, però quan el generalíssim aquell s’auto proclama emperador, auto coronant-se amb el papa de comparsa, el nostre protagonista es queda desenganyat i li retira l’homenatge, així la tercera passa a esser l’ ‘Heroica’. Això ens acaba de situar el personatge, i si tenim en compte que fins aleshores per viure de la música calia esser canonge, suplicar mecenatge a un aristòcrata o quelcom pitjor, és evident que hauria de fer molts equilibris per sobreviure.

I arriba la cinquena: “Ta-ta-ta-xan...” Quelcom equiparable al primer amor. A qui no se li ha quedat enganxat per un racó del cervell el Ta-ta-ta-xan aquest? Amb l’afegitó que la música emociona per igual tota persona de qualsevol raça, credo o condició. De fet aquestes simfonies s’han usat de banda sonora per a pel·lícules de somiatruites, de nazis o del que sigui. I és que el Ta-ta-ta-xan ho té tot: és clàssic, romàntic, comercial, penetrant... inoblidable. ¿Quants joves, després de tota la seva vida de música de pots i llaunes, no han sentit el primer amor per la música clàssica amb el Ta-ta-ta-xan?

Després de la cinquena ve la sisena, que en aquest cas no s’assembla de res, exceptuant en què torna a rompre motlles: la Pastoral. Una altra “extravagància” del gran mestre és que també és un enamorat de la natura (parlem de fa més de dos segles), i no es limita a passejar-hi i contemplar-la, no: la fica dins la simfonia. Ara pot semblar normal, però poques dècades abans tota la música encara tenia temàtica religiosa, de mitologia clàssica i poca cosa més.

Amb la setena reprèn l’embranzida de la cinquena, tot i què ara més madur pot començar més tranquil, no tot ha d’esser molto vivace (a la cinquena pareix que ho ha de fer tot, com si tingués por que una epidèmia estàs a punt d’acabar amb la humanitat). El segon moviment de la setena és un massatge al cervell, però ja se’n cuidarà d’espavilar-nos (per anar a dormir millor que poseu Mozart). El mateix autor va dir que aquesta era de les seves millors obres. No seré jo qui el contradigui, però potser aleshores passava ànsia per com li quedaria la vuitena, entre altres coses perquè és un dels moments més convulsos de la seva vida, i en va tenir molt pocs de vida plàcida i tranquil·la. És el moment del gran amor impossible de sa vida, es trasllada de Viena a Praga per intentar-ho arreglar, però no va bé i, per acabar-ho ce compondre, la sordesa que s’agreuja...

I arriba la novena: l’apoteosi. Ja no devia saber que més trastocar del classicisme i se li acudeix d’acabar una simfonia amb una coral total. No li bastava una soprano i un tenor cantant “Que bé hem sopat”. No. Com si ja s’imaginés que l’abundància i riquesa de matisos, un autèntic deliri, donaria per omplir un estadi amb 10.000 cantaires japonesos interpretant el ‘Cant de joia’ de Schiller, segurament més conegut com a ‘Himne a l’alegria’, que és famós precisament per haver-lo incorporat Beethoven al quart moviment de la novena. Actualment, entre altres reconeixements universals, és l’himne oficial de la Unió Europea.

Pel que fa a quasi tot el que no fos estrictament la seva obra musical pareix que la desgràcia l’acompanyés sempre. Els seus progenitors ja bevien més que no menjaven, i no era aigua. Curiosament a la família ja eren músics i son pare veié en ell un altre petit Mozart, aleshores el va intentar convertir, i sobretot explotar, en un altre nin prodigi per mostrar, però amb poca gràcia, males maneres i més abús que pedagogia, tant que per poc el nostre protagonista no avorreix la música abans d’hora. El segon gran drama, autèntic càstig incomprensible, que agreujava tota la resta, fou la seva sordesa progressiva, que a l’estrena de la novena simfonia ja era total.

Sempre se l’ha descrit com un home de molt mal arrambatge i amb altres qualificatius poc agradables: irascible, misantrop... i de ben prest, no sabem si també era congènit o a rel d’una família desestructurada i amb pocs recursos. La vida amorosa igual o pitjor: pareix esser que el seu gran amor amb qui quasi arriba a formar parella ja era casada, amb un amic seu i quatre fills...

Però així mateix es va fer estimar, al seu funeral hi assistiren unes vint mil persones, ara potser seríem vint milions.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per tonietlo, fa 22 dies

Ai, s'enllaç de comentari anterior, sembla que no surt... Sopes: cercar a Viquipèdia en Català, per "metrònom". En es subapartat "Història", surt imatge des model Mälzel de 1815. Millor descarregar en màxima resolució. I equiliquà! Es seu regulador de tempos taparia perfecte un rang 80/120. És el que han divulgat/descobert: que seria fàcil una ambigüitat de lectura, perquè era un invent nou capdavanter, i coincideix amb s'anotació de Beethoven en es primer full de sa 9a Simfonia: "80 o 120, Mälzel". S'estudi inclou dades massives de possibles errors mecànics de metrònoms, descartant-ho. Inspirats per moooltes especulacions! I d'estudiosos famosos anteriors. Fins i tot de què Beethoven usava un metrònom romput, sabotatges, errors seus...

Valoració:1menosmas
Per tonietlo, fa 23 dies

De sa curiositat dita a comentari anterior, hi ha una foto millor. On es veu un model de metrònom que coincideix perfecte per confondre sa mesura 80/120 anotada per Beethoven en es primer full de sa 9a Simfinia. , A Vikipèdia en a alta resilució a:
https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/5/51/Metronom_Mälzel_1815.jpg

Valoració:1menosmas
Per tonietlo, fa 23 dies

Sembla que una curiositat i misteri de Beethoven eren es tempos, marcats com massa ràpids, impossibles. Segons divulgacions de recerques noves, son confusions. Amb anotacions d'un rang de tempos des metrònom, aleshores innovador. Que potser Beethoven no sabés es detall tècnic de com anotar sa lectura. I han cercat s'indicador des seu metrònom, que indicava amb una fletxa un ritme, i a damunt seu un altre, aquest rang

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris