Català: única llengua oficial als Països Catalans!

Sa postura d'activisme catalanoparlant que aplica en Lluís també l'aplic jo en bona mesura a Eivissa i tampoc és que tenga molts de problemes. I és important no perdre es orígens i sebre per què hi ha bilingüisme a sa nostra terra, encara que siga una veritat incòmoda

Lluís, no tan sols trob ben interessants les teves observacions, sinó que tens més raó que un sant. Molts d'anys!

Ets esforços fets fins ara per revertir sa castellanització franquista han estat molt magres i no poden compensar ets esforços fets per continuar es procés de castellanització. S'escola en català no pot compensar sa presència de mils de castellanoparlants monolingües, ni sa presència d'una trentena de canals de televisió en castellà, ni d'una immensa majoria de ràdios en castellà, ni sa premsa en castellà, ni es cine en castellà, ni ses noves tecnologies en castellà...
Es català ha sobreviscut prop de vuit segles a ses Illes Balears no perque es mallorquins, menorquins i pitiüsos hagin fet esforços per conservar-lo ni per amor a sa llengua i cultura pròpies, sinó perque ha estat sa seva eina de comunicació, i ho ha estat perque no n'han coneguda d'altra. En definitiva, ha sobreviscut per inèrcia, com totes ses llengües. Sense sa política castellanitzadora aplicada per s'Estat, especialment durant es franquisme però que ara continua, es català tendria sa supervivència assegurada. I si s'Estat hagués aplicat a s'Espanya castellana una política de catalanització equivalent, sa llengua en perill seria sa castellana a ses comunitats castellanoparlants. ¿O mos pensam que es castellanoparlants conserven sa seva llengua perque l'estimen?
No ès just demanar an es catalanoparlants un comportament de resistència activa a sa castellanització, perque ningú demana aquest comportament an es parlants de qualsevol altra llengua. Són es legisladors qui tenen sa responsabilitat de restablir ses condicions que durant segles han permès que sa llengua catalana funcionàs com qualsevol altra llengua, i d'actualitzar aquestes condicions d'acord amb ses societats d'avui (alfabetització general, medis de comunicació, noves tecnologies...).
Una vegada restablides aquestes condicions, no farà falta que es catalanoparlants estimem sa llengua: la parlarem amb sa mateixa naturalitat que la parlaven es nostros padrins i repadrins, amb sa mateixa naturalitat que avui sentim parlar en castellà, francès, italià, alemany, rus...
Dit això, mentres es polítics no actuïn per revertir sa castellanització, restablint ses condicions normals de funcionament des català, sí que hem de menester sa presència de catalanoparlants activistes, que parlin sempre en mallorquí, menorquí o eivissenc i no girin sa llengua sense motiu. Hem de menester activistes que frenin s'inèrcia cap a sa castellanització i restablesquin s'inèrcia secular de parlar sempre sa llengua pròpia.
No fa falta que siguin majoria, ni prop fer-hi. Suposem que arribàvem an es 10% de catalanoparlants activistes; això vol dir que tendríem devers es 5% de sa població total que actuaria com a catalanoparlant monolingüe.Vol dir que es castellanoparlants residents a ses Illes Balears (cambrers, policies i guàrdies civils inclosos) se trobarien amb sa circumstància que un de cada vint ciutadans els parlaria en català. Què hi farien, llavonses, aquells pocs castellanoparlants que no volen sentir parlar sa nostra llengua? Se queixarien cada vegada? Tractarien de maleducat un de cada vint ciutadans? Els denunciarien a tots? No passaria res d'això. Haurien d'assumir sa legislació vigent: que es català es sa llengua pròpia de ses Illes Balears, tant si els agrada com si no.
Consider que, ara per ara, ets objectius de qualsevol política lingüística haurien de tenir com a prioritat conseguir aquest 10% de catalanoparlants activistes. No hauria d'esser tan complicat! Fa bastants anys que practic aquest activisme i puc assegurar que sa resposta general des mateixos castellanoparlants ès molt positiva: s'immensa majoria m'entenen i no he de girar sa llengua, i fins i tot n'hi ha que, vist que jo no gir sa llengua, són ells qui giren i me parlen en mallorquí. Tenc amics i coneguts que només parlen mallorquí amb jo; amb la resta no ho poden fer.
Puc donar testimoni que esser activista a favor des mallorquí no ès gens complicat, ni sacrificat, ni desagradable, ni conflictiu. Al contrari: ès una experiència molt positiva, i a posta la matenc de fa un caramull d'anys!