nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

La conclusió insatisfactòria

Qui deu ser que se n’ocupa d’atendre la dificultat emocional que pateix sempre seguit molta de gent? Vol dir que hi ha el pressupost necessari per a tenir cura dels més desgraciats? O aquest afer va de campi qui pugui, si és que hom pot pagar el servei d’atenció particular? La meitat del total de gent, la que viu sota del llindar de la pobresa, per dir un nombre segurament aproximat. La gent que pateix les conseqüències del pla d’austeritat que administren les institucions, segons els estàndards calculats per les autoritats de l’economia. La intervenció europea, ara d’una manera, després d’una altra, i el canvi de governants; res, la qüestió és que ningú no gosa a comptar els dies, calcular quan serà que arribarà el final del camí que massa sovint ens condueix a l’Avern antihumà, tan compacte que ningú no sembla capaç de sufocar mai.

La desesperació de la gent no és per mor de l’estretor que pateix l’economia domèstica, ni a causa dels abusos laborals. El que mina la confiança de la gent és la incapacitat de canviar el seu destí, la determinada convicció que els inconvenients ja no són efímers. La desestabilització emocional, l’esplín que fa cabal, condiciona el comportament humà; el fiasco reactiva l’espontaneïtat. És per això que arriben les actituds denominades antisocials, la transgressió delinqüent, l’alcoholisme, el suïcidi; tot segons les característiques del pensament de cadascú, diuen els especialistes de les anàlisis psicològiques. Els joves, més exposats a la depressió que mai, pateixen l’estupefacció davant la dissort, tant recurrent que tendrà un caràcter generacional.

Els suïcides. Estam a l’espera que l’epidemiologia del suïcidi ens sigui confirmada oficialment. Emperò encara ningú no diu res, pendents com estan del discurs polític adequat a la circumstància. De moment preval la versió oficial, la clàssica; la referida a la voluntat esquerdada d’uns esperits excessivament delicats, a la interpretació només subjectiva de la realitat, a un atac de bogeria sobtada o la versió més tradicional, la que diu que la desgràcia sovint arriba per mor de la manca d’autoestima de qui ha trabucat el cap. La malaltissa i incomprensible afició que té la gent a l’autolesió malentranyada que ha de menester cura. Qualsevol interpretació val si el propòsit és el d’escamotejar les causes primordials; la consciència, la reflexió, el fenomenal desori, l’exposició que ofereix el desgovern i la manca de compromisos públics, concrets i solvents a favor d’una solució civilitzada. Una societat materialista subjecta a lleis molt dures i insensible a les conseqüències.

Fins quan podrà aguantar la gent, ningú no ho sap, tot és especulació. De moment pensam que per apaivagar la inflamació social disposen dels recursos tradicionals; la complicitat dels mitjans de comunicació i altres resolucions que sempre estan pressupostades, a disposició de l’Estat benefactor. Les legislacions preparades, el discurs propagandístic i l’arbitrarietat de la justícia, per exemple. A causa d’aquest resultat insatisfactori i a mesura que s’esdevenen més situacions de crisi extrema, guanya terreny la gran frustració i el ressentiment que no deixa gaire marge per a la raó condreta. És per la resolució que tenen aquestes passions que els guardians de l’ordre aviat apel·len al perill de follia, al desordre mancat de fonament lògic i, per això, a la policia. Paradoxes de la vida si consideram que un Estat en situació de fallida tècnica arrossega la societat en caiguda lliure, milions de persones que senten que tenen el coratge fet malbé, inútil del tot; gent que ha de ser mantenguda per la solidaritat dels parents i la caritat, civil o eclesiàstica. Aquest és el dolor que pot conduir una persona a la destrucció irreparable.

Sovint hem d’escoltar vituperis, l’execració dels suïcides, o la propaganda informativa de les institucions quan diuen que engeguen línies d’atenció al suïcidi, programes que sempre van a remolc dels desastres; atenció merament pal·liativa quan la vida ja ha passat de ser austera a estar plena d’horrors. Tanmateix, les estadístiques ho proven; sempre hi ha qui pensa que val més morir-se que apel·lar a una esperança que sap que només serà etèria. Exhausts per força, desemparats per l’agonia del pensament —quan el món tothora desatén la sort de viure—, la gent s’abalteix. De vegades l’ambició de morir no es pot reparar amb cap imaginació, per més sublim que sigui, perquè hi ha la percepció d’una diferència entre la mort i la claror del dia, irreparable perquè és una diferència de concepció a l’entorn del sentit que té la vida.

De manera freqüent l’ànsia de dir que no hi ha res que no tengui solució, la voluntat de posar un pegat, ens arriba a través del desig que tenen els especialistes en el bescompte de sentiments. Un excés de pretensió moral. Més valdria als doctrinaris, partidaris de redimir fort i no et moguis l’estat d’ànim de les persones, que en haver d’anorrear les impressions doloroses provocades per la vida real, constatable, profusa i mal entallada, primer revisassin els estereotips del fracàs social. I això descomptant els esperits llustrosos que ho són per simple incompatibilitat amb l’existència. El que vull dir ara E. Allar Poe ho va exposar molt perfectament: «Vaig ésser forçat a refugiar-me en la conclusió insatisfactòria, que sens dubte hi ha combinacions d’objectes naturals molt simples que tenen el poder d’afectar-nos així, i que l’anàlisi d’aquest poder està entre consideracions en les quals perdríem peu».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris