cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
19°

Morir d’humor

Mentre la política, la religió, la justícia, la sanitat i el futbol no estiguin farcits d’humor, les coses seguiran igual. La literatura sí que regalima sempre humor. Si no és així, no és vertadera literatura. Literatura i humor són vocables sinònims. Va ser Jorge Luís Borges qui digué que, en el fons, tota la bona literatura és humorística. Pel que a mi respecta, no hi puc estar més d’acord. Però és la vida la que hauria d’estar farcida d’humor, i no només la literatura. Per això s’ha dit que mentre la política i la religió no tinguin present el valor de l’humor, tot seguirà anant malament. L’humor és l’antídot a tots els problemes, el revulsiu a tots els mals. A l’evolucionisme darwinià potser li va mancar fer un esment racional i científic, per desproporcionat que semblés, a l’humor. Més encara li va mancar l’humor a Sigmund Freud quan es va treure el psicoanàlisi de la màniga.

Faig i he fet referència especial a la política i a la religió perquè penso que són els dos referents principals de les relacions humanes. Sempre penso que qualsevol cosa ho és tot, per això Déu és omnipotent. La literatura ho és tot. La política ho és tot. La religió ho és tot. Tot ho és tot. Encara que qualsevol element té les seves pròpies característiques, crec que també totes les dels altres elements. Abans pensava que la psicologia ho era tot. Tot és psicològic, pensava jo. Allò castellà de «todo es según el cristal con que se mira» em semblava encertat. I encara ara m’ho sembla. És així: com que no podem, o almenys jo no puc, saber el perquè de tot plegat, tot és el que em sembla, i no el que és. Perquè el que és no sabem què és. És, però no sabem què. Només ens ho imaginem, ho pensem o ho creiem. Els científics, tan admirats, només saben el que creuen saber. Com els creients. Què és més important la ciència o la fe? Les dues coses. Però, al final, el que resta és la fe. De què serveix que una cosa sigui si no creiem que aquesta cosa és? És tan complexe que és meravellós! La meravella de la incertesa ho és tot. Qualsevol cosa és allò que és, però subjectivament potser qualsevol cosa. És per això que m’encanten tant les aventures d’Alícia i els constes de Gianni Rodari. Qui pot fer-me la contrària quan jo defenso la bellesa de Dulcinea del Toboso? Ningú em podrà convèncer de que sigui una dona lletja! Os és la realitat? On és la veritat?

La veritat i la realitat són allà on nosaltres volem que siguin. Només l’humor ens les descobrirà de bon de veres. Molts homes, sense saber-ho, han mort pel seu humor més que pels seus ideals. Morim per humor, més que per amor. Fem que les coses siguin el que nosaltres volem que siguin. I això només ho aconsegueix l’humor. Jesús de Natzaret va morir per amor, per l’amor que tenia a tots els homes. Sí, és veritat, però el seu amor, com tot l’amor, estava replè d’humor. Que no és l’humor màxim demanar al Pare que perdoni el seus assassins perquè no saben que s’estan assassinant a ells mateixos? L’humor ho salva tot, ho perdona tot. I, a més, multiplica els pans i els peixos.

Per això penso que hem d’humoritzar tot el que estem fent, de manera molt especial tot el que fem en política i en religió. Als polítics els falta sentit de l’humor, per això són incapaços de morir d’humor. S’aferren a la vida pública i al seus càrrecs i al seu poder i a la seva cadira per sobre de tot. Res de morir pel que prediquen. Sentit d’humor? Què és això?, es pregunten. Passa el mateix amb els religiosos. Té sentit d’humor el Papa de Roma? No ho crec. Moriria per l’humor de Déu? Només Joan XXIII va demostrar tenir-ne una mica. Els religiosos que moren per humor són pocs. Només alguns sants, com el canceller d’Anglaterra Thomas More, autor de més de vint llibres, entre els que destaca la novel·la «Utopia», que quan es posava a pregar només invocava una cosa: que Déu Nostre Senyor li augmentés el sentit de l’humor. En el moment de decapitar-lo, per ordre d’Enric VIII, digué al seu botxí quan estava a punt de deixar caure la destral, li digué: «Ves en compte, amic meu. No t’equivoquis i mira bé què fas, perquè tinc el coll molt curt». El botxí no se’n pogué avenir del seu sentit de l’humor. Després de tallar-li el cap, aquest va rodolar uns quants metres i el seu cos va quedar agonitzant sobre el patíbul. Abans de morir, More encara va aixecar el polse de la seva mà dreta en direcció al botxí, que encara romania amb la destral a les mans, i el felicità per la feina ben feta. Aleshores va deixar d’alenar. Això sí que és morir d’humor!

Alan Watts, del qui crec que ja he parlat alguna vegada, i que no en podré deixar de parlar moltes vegades més, predicava més l’humor que l’amor. Deia que les coses són com són perquè són així com han de ser. Les cames d’una ànnera són curtes perquè si no ho fossin incomodarien l’ànnera. El coll d’una girafa no pot ser més llarg perquè la sang no li arribaria al cervell. Dostoievski deia que l’home és desgraciat perquè no sap que és feliç. Pel meu compte, penso que l’home no sap que és feliç perquè no llegeix suficient.

La vertadera religió, i totes les religions afirmen ser les vertaderes, no s’ofenen per si una persona va despullada, si porta una bandera de l’arc de Sant Martí, o si menja carn de cavall el Divendres Sant. La bona gent ho és en qualsevol circumstància. Mai cau. Mai rodola. Mai rellisca. És com aquells savis turcs que dormien sempre a terra i això els impedia caure mai del llit.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per idò sí, fa 19 dies

Sí, hauríem de tenir més humor, però que és exactament l'humor? No tothom està d'acord que sigui el mateix, i el que per a uns ho és no ho és pels altres. Ni tot l'humor té el mateix color. Ni tot l'humor té la mateixa bonhomia. Hi ha l'humor cruel, si bé es discutible que això sigui humor i no sigui tan sols crueldat. Com tantes altres coses, és molt difícil definir amb precisió el que és l'humor. O això em sembla.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris