nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
12°

Can Balaguer: punt de reunió per a la literatura

El passat dia 30 d’octubre, entre les 19 i les 20.15 h i amb totes les mesures de seguretat, es reprengueren les tertúlies literàries coordinades per Maria Victòria Secall, Àngels Cardona i Maria Barceló (responsable de la llibreria Lluna de Palma i organitzadora de l’esdeveniment). No era possible fer-les a la llibreria i l’espai alternatiu va ser a Can Balaguer de Palma. Recordau que en un article anterior que es deia «Poesia, reflexió i autoconeixement» vaig fer referència a les trobades d’autoconeixement i reflexió que tenien com a base la poesia i que els darrers anys s’havien duit a terme a la llibreria Lluna.

I començàrem amb el poemari Pare què fem amb la mare morta d’Antònia Vicens. Tot i que inicialment havíem de comptar amb la presència de l’autora, ens explicaren que per motius personals no hi podia assistir, però tanmateix la tecnologia ens permeté saludar-la i interactuar a través d’una videocridada. La tertúlia, a causa de la pandèmia, ens mantengué asseguts en una cadira i separats els uns dels altres. Les mascaretes ens apagaven la veu o només ens deixaven veure una part del rostre, però així i tot, la participació, el debat i l’anàlisi s’obriren camí, com l’aigua que s’escola per tots els racons, per menuts que siguin.

Cal destacar que la participació dels assistents, tant pel que fa a les qüestions que plantejaren com per les lectures voluntàries dels poemes serviren per dotar la tertúlia d’un valor especial.

Pare què fem amb la mare morta

Referent al poemari Pare què fem amb la mare morta, m’ha provocat sensacions estranyes i una certa preocupació. Fins i tot, a qualque moment, ganes de deixar-lo de banda. Al final, com sempre, vaig continuar fins al final i després de fer un esforç, em vaig rellegir els poemes diverses vegades, cercant un sentit a les peces que no m’encaixaven inicialment.

Abans de la tertúlia vaig fer palesa aquesta preocupació a les organitzadores en diversos missatges de correu electrònic. La sensació causada per les pertorbacions i turbulències dels moments en què navegava per les pàgines del poemari em resultaven, a estones, d’allò més inusuals. Al sendemà, després de contactar amb Antònia Vicens, em va manifestar que «estic ben contenta si li va crear pertorbacions. No pretenc fer una poesia còmoda». Vaig entendre tot d’una que jo havia triat aquell camí voluntàriament i que calia fer un esforç per entendre’l. Segons se’ns va explicar, som davant un poemari escrit en 3D, tal vegada encara no ens n’havíem adonat, però hem entrat en una escriptura del segle XXI.

Pare què fem amb la mare morta comença al lavabo del cementeri. Si tenim present el dia de la tertúlia no podia ser més escaient la coincidència, tenint en compte la proximitat de Tots Sants. Aquí en teniu un tast:

Taques d’esperma Noms escrits amb sang
omplen la porta
del lavabo del cementeri El Llanterner
just passant-hi les mans
ha refet
veus
aturades Penes
d’exili:

Referència:
Pare què fem amb la mare morta d’Antònia Vicens. LaBreu Edicions. Setembre de 2020.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris