nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 14°
15°

Dret a existir

Si no existeixes en la ficció, no existeixes en la realitat. Només la ficció ens fa reals. Existiria Jesucrist si no s’haguessin escrit els Evangelis? Ho dubto.

Jo sí que existeixo. Existeixo perquè m’he vist reflectit en molts llibres i molts personatges literaris. Només per dir-nos uns quants, m’he vist retratat en totes les obres de Shakespeare, tragèdies i comèdies, molt especialment en Hamlet; m’hi he vist en “Antígona”, de Sòfocles; també als assajos de Montaigne; a les “Cartes des de la Torre”, de Thomas More; al “De profundis” d’Oscar Wilde, a “Opinions d’un pallasso”, de Heinrich Böll, a “L’Escuma dels dies”, de Boris Vian; a “Orlando”, de Virginia Woolf, a “El jove Werter”, de Goethe; i a mil i un llibres més, tant en format de novel·la, assaig, poesia o teatre. Vist així, estic obligat a dir-me que jo superexisteixo.

Llegir, per molt que llegim un llibre escrit per una altra persona, és llegir-nos a nosaltres mateixos. Quan no és així, encara que no en siguem del tot conscients, ens excusem i deixem de llegir. Com ens excusem? Diem que aquell llibre ens avorreix, que no ens enganxa, que l’estil ens desagrada o que el contingut no ens atreu. Qualsevol excusa és bona. Fins i tot, moltes vegades la gent diu que no té temps per llegir. Tot això no és cert. El que passa és que no es llegeix a ell. Ens hem de llegir a nosaltres per trobar el gust de la lectura. Qui al món, llevat d’alguna pertorbació mental que l’envolti o l’envaeixi, o fet similar, no està interessat en ell mateix? A tots ens interessa la nostra persona. Volem saber qui som, on som i perquè som, en comptes de no ser. Les respostes frontereres, mai definitives, afortunadament, les trobem en els llibres. Un autor, un personatge, una situació o un sentiment responen el que nosaltres no sabem respondre.

Un llibre ens dona vida. Ens dona existència. Un llibre està ple de miracles, com el ventre d’una dona embarassada. D’ell i d’ella sorgeix la plenitud del ser. El misteri. Un misteri que no resoldrem mai i que compartirem amb altres homes i llibres, amb els quals gaudirem, si sabem elegir bé, dels fruits meravellosos de la vida. No entendrem mai cap llibre, de la mateixa manera que no entendrem mai cap home, però restarem embadalits davant la seva realitat i ficció. No entenem, però intuïm. Intuïm la nostra grandesa, la del nostre pensament, la de la nostra imaginació i la del món sencer que posseïm dins nosaltres. Quin altre miracle que és la intuïció! D’on neix, qui la fabrica? Com pot ser que intuïm i no entenem? No ho sé. El que sé és que ho acceptem, perquè si no fos així el humans ja hauríem desaparegut com a espècie. És com la música. Com l’art en general. Fins i tot com la gastronomia. El músic, el pintor, el cuiner no t’expliquen com s’ho han fet per fer-te feliç amb la seva obra. “Sabien” que tu sabries valorar la seva peça, el seu quadre, el seu plat. Intuïen que ho sabries, que tu ho intuiries. És un prodigi que s’esdevé milions de vegades cada dia al llarg i ample de la nostra Terra habitada per uns animals estranys que parlen i pensen i llegeixen i s’interroguen sense fi. Així és la vida. Això és viure.

A tot això, es veu, que tenim dret. Dret a existir. Però el perquè no el sabem. El primer llibre que vaig publicar es titulava “El pitjor enemic”. Era una selecció de contes que havia escrit temps enrere. Aquell pitjor enemic, com ja haureu suposat, era jo. Jo era el meu pitjor enemic. Però, de la mateixa manera l’hauria pogut titular “el pitjor amic”, o “el millor”, o “el meu inseparable company d’alegries i afliccions”. Ara que hi penso l’hauria d’haver titulat “El meu millor llibre”. Quin llibre més original, absorbent, atractiu i excitant hi ha que la nostra pròpia persona: tu mateix, jo mateix i ell mateix? Qui escriu el “seu” llibre, escriu el “meu”. Si no és així, no escriu un llibre, escriu un bunyol. Un nyap. No hem de llegir nyaps ni bunyols, havent-hi tants bons relats ficticis basats en la realitat, basats en el que hem fet, en el que hem vist o sentit, en el que hem dit o el que hem imaginat i somiat. Que no són reals els nostres somnis? No són nostres? No els experimentem? Nosaltres no els ens inventem, com no ens inventem l’univers i la vida. Tots els grans llibres són de ficció real. Cap llibre que es pugui dir així és un llibre exclusivament de ficció. La ficció, en ella mateixa, no existeix. Així com parlem de metafísica hauríem de parlar també de metarealitat. I qui no ho creu, que ho vagi a cercar, com diuen al meu poble. Beneïts i feliços els qui creuen, perquè ells coneixeran els miracles de la l’art i de la literatura i de la gràcia de Déu.

M’agrada pensar que el llibre és la realitat, i que a dins hi ha la ficció. Les paraules que ens fan veure l’autèntic sentit de tot plegat. Les paraules són com ulleres graduades. Segons sigui la nostra capacitat de “visió”, entendrem, o no, allò que les paraules-ulleres ens mostren a les pàgines del llibre. Paraules, graduades a la nostra habilitat i aptitud pròpies. Per això no tots llegim el mateix llibre de la mateixa manera, ni l’entenem igual. La vida i els llibres ens ofereixen la seva realitat, però som nosaltres, cadascú de manera diferent, els que hi posem la ficció, la interpretació i la nostra única i singular visió. I la vertadera, gosaria a dir. No hi ha realitat més real que la de la nostra ficció. En darrer terme som nosaltres els que posseïm la vida vertadera: la que la descobrim mentre llegim i ens llegim. L’existència humana, quin regal enrevessat més prodigiós!

Existim o no existim? Tenim dret a fer-ho. L’autèntica ficció és no posar-la mai en dubte.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris