cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
19°

Els forns de calç a les darreretes

Si hi ha un lloc on tots estarem d’acord que els pins no hi tenen cap feina és damunt els forns de calç. Idò justament ací els entusiastes de “fer net es bosc” no apareixen, ni se’ls espera. I anava a posar “ni ARCA”, però ara he vist que sí, que els d’ARCA han remugat d’un forn de per Andratx. Es veu que Andratx tampoc no té pressupost per dignificar un forn de calç. Pobre Andratx!

Fins i tot en casos que han cobrat subvenció “per fer net” se n’han duit els pins monumentals i han deixat els pins de damunt els forns. Altres elements d’arquitectura popular solen esser de pedra en sec, però en sec del tot, mentre altres són ‘en verd’, això és amb morter a les juntes i, si cal, en ‘esquena d’ase’ que és quan es remata una paret amb un llom aterracat, a fi de fer de paraigua. Els murs dels forns es feien en sec, però farcits de reble i terra. Mentre allò funcionava no hi havia cap problema que s’hi aferràs la vegetació, però a partir que és abandonat, i ja fa bastantes dècades, la natura –ja ho hem dit?– torna, i els pins també, i com que són molt més grossos que la resta de vegetals nostres, en caure poden esboldregar el forn definitivament.

Els forns de calç són, o eren, les construccions on es transformava la pedra viva en calç, senzillament cremant la pedra. A mil graus, tampoc no és un joc de nins, els components es descomponen: el famós CO2 se’n va amb el fum i queda la calç, que fins fa poques dècades s’usava per a emblanquinar les cases, tant dins com defora. Ja podem suposar, encara més a Menorca a Eivissa (de vegades anomenada ‘l’illa Blanca’), la quantitat de calç que s’havia de menester. Primerament la calç encara tenia molts altres usos, i el principal era el de formar part d’argamasses, morters i altres variables, imprescindibles per a la construcció de les cases, ni més ni pus, abans de la popularització del ciment pòrtland, formigó i altres. Fins i tot hi ha una etapa entremig, amb l’anomenat ‘ciment mallorquí’, que va donar lloc a unes altres fàbriques: les cimenteres, avui també en ruïna i oblit.

El forn és un clot cilíndric fet a terra anomenat ‘olla’, del nivell del terra per amunt s’aixeca una paret circular (el cintell), amb un portell enmig per maniobrar. Com veim tot és molt senzill. Un bon forn sol fer cinc metres de diàmetre i d’alt. Per a la cuita es feia una volta amb les pedres per coure: dins la volta s’omplia de llenya i a damunt la volta més pedres, foc a rompre i ja està.

La fabricació de calç fou una indústria de primer ordre, amb la particularitat que es feia enmig del bosc, o del que en quedava abans de posar-se en feina, que ja vàrem dir que el bosc a l’era preturística era una cosa bastant rara. Després de les cuites el paisatge devia esser dantesc, ja que cada forn necessitava una quantitat de llenya enorme i de manera contínua. Aleshores, entre aquesta necessitat de combustible i que les pedres (la matèria prima) es traginen molt millor fent-les redolar cap avall –provau cap amunt, vejam com vos va–, el millor lloc per un forn era enmig d’un comellar, i com més estret millor.

De forns se’n poden trobar per tot, segurament cada possessió gran n’havia de tenir algun. Com que Palma seria el lloc de més demanda, les serretes de molts quilòmetres a la rodona fumejarien sempre seguit. Per Santa Maria i per Calvià hi ha comellars amb mitja dotzena de forns. Els més grossos coneguts són els de Son Quint (pinar-de-son-quint), que per cert, aclarim que el forn des Pou, de 8 metres, és uns 60 metres a ponent del mateix pou.

Després canviaren els sistemes d’obtenció de calç, però sobretot canviaren els usos i costums industrials, comercials i materials de construcció, aleshores els forns de muntanya s’abandonaren i allà són, ara oblidats de quasi tothom, especialment dels seus propietaris. Una altra part del nostre patrimoni tudat. No és que siguin una meravella per dur-hi turistes, però d’altra banda, el seu manteniment, o com a mínim evitar-ne la ruïna, tampoc no hauria estat gaire costós. Quan els pins de damunt eren joves, llevar-los hauria estat cosa de minuts, ara és prou més complicat per als més atacats, i els que ja estan en ruïna... hem fet tard.

Algun s’ha dignificat, com el des Grau a sa Comuna de Bunyola, algun altre s’ha restaurat, com el des Cairats a Valldemossa, i fins i tot muntat, com el de Galatzó. Actuacions testimonials del Govern i poca cosa més. Els retenidors de terres no estan per això. Als especuladors professionals encara els haurem de perdonar perquè no saben de què estam parlant. Si un excursionista travela amb la filferrada que li han parat i tira una pedra d’un marge, ja van a plorar a Tramuntana XXI: “La Serra està saturada, hem de fer alguna cosa”. Ves per on, Palma també està saturada i bé que insisteixen, els dels pobles de la Serra, continuant anant-hi a fer feina, baldament hi hagi mitja hora, o més, d’embós a cada entrada.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris