nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 14°
15°

La independència de Catalunya segons una utopia

En haver de comentar alguns apartats del llibre Records de quasi un segle, memòries de Miquel Batllori, no podem ignorar els orígens, la pertinença familiar, l’ambient culte d’una refinada burgesia catalana, la seva rectitud moral i el seu profund sentit religiós; ni el gust per la lectura i l’art que, tal com ho conta el llibre, sempre va estar lligat a unes relacions socials vinculades a les elits. Potser sí que Batllori va ser un jesuïta atípic, un religiós liberal i demòcrata, però escorat, segurament de manera inevitable per mor de les seves circumstàncies personals, cap a la banda conservadora.

Les exposicions de Batllori són brillants, dignes de l’escola dels oradors; un esclat d’expressions, de paraules delicades, potser sovint massa belles i ajustades per semblar naturals; de vegades d’una sorprenent eficàcia i exquisidesa. Però tal com deia Valéry, tanmateix en el joc de l’erudició hi pot haver invenció i potser també fugida d’estudi. En fi, opinions lluïdes una mica retallades. Efectivament, Batllori en haver de plantejar alguns temes, fuig d’estudi, cerca una equidistància que sempre és còmoda. El relativisme és molt útil quan una persona es vol estalviar dificultats inoportunes. En algunes ocasions tenim la impressió que l’historiador, amb la finalitat de sentir-se segur, fa una interpretació massa senzilla de les coses que descriu.

En l’apartat titulat Una visió global de la cultura catalana, Batllori en algun moment deixa de banda la sofisticació en favor del convencionalisme. Diu: «Ni com a sacerdot ni personalment no m’agrada dir-me catalanista, perquè aquest mot té un aspecte específicament polític; tampoc nacionalista perquè pot tenir, encara que no necessàriament, un caire excloent». Després, amb motiu d’una conversa a Roma amb Salvador de Madariaga, com que el polític espanyolista l’interpel·la, Batllori contesta: «Com a català essencialment culturalista —com si la cultura hagués d’anar necessàriament separada d’altres aspectes de la vida— no puc ser netament separatista per diverses raons: primer, em sembla una utopia, ara com ara, pensar en una unitat política dels Països Catalans, de manera completa i excloent». I després hi afegeix: «Els qui coneixem personalment i hem passat anys sencers al País Valencià i a les Illes Balears, ens adonem que el nacionalisme pancatalanista és una utopia que no té possibilitats de futur, almenys dins de poc temps».

Per a Batllori, el tema de la independència de la nació catalana no té solució, ni d’una manera ni de l’altra. Continua dient: «Un separatisme català que hagués d’excloure les Illes i el País Valencià, essent jo un català culturalista —novament deslliga la cultura de la vida social— no em convenç gens. Que arribés un moment en què, políticament, haguéssim de considerar com a estrangers Ramon Llull, Ausiàs March, els papes Borja o fins i tot Baltasar Gracián; em sembla una cosa enterament contrària a la meva manera de ser. Al cap i a la fi, la convivència de tants de segles i les connexions polítiques de totes les terres de la península ibèrica, sobretot les que va formar la monarquia hispànica, han fet que no ens hàgim de considerar com una nacionalitat enterament separada del món hispànic.» Per si ha de conhortar una mica, Batllori rebla el clau: «De fet, la política europea d’Espanya és una herència claríssima de la Corona d’Aragó.» L’historiador en cap moment no comenta les condicions establertes i necessàries d’allò que ell denomina la convivència de tants de segles. En fi, hi ha coses que no poden canviar de cap manera, ni si el poble ho troba oportú.

És ver que Batllori reconeix que el seu catalanisme és molt particular, molt personal i quasi només culturalista; però bé, tanmateix l’expressa i consent a publicar-lo. És així, tot plegat demostra que el seu catalanisme és expressat d’un manera punxeguda més que aguda; tampoc no és tan particular com ell diu perquè és molt similar a la convicció que tenen Mònica Oltra o Eva Granados, posem per cas, totes dues partidàries d’un estat (espanyol) federal, merament teòric fins que no es demostri el contrari. Altrament, xoca que un home que creu en la hipotètica intercessió de la providència divina apel·li a la figura retòrica de la utopia, contradictòriament, endemés, perquè altres descripcions del seu gust i positives que fa —no podem entrar en detall per manca d’espai— han de menester una bona dosi d’esperances.

El jesuïta apel·la a l’equidistància i al relativisme en alguns altres episodis del llibre Records de quasi un segle. Passa de puntetes per damunt d’alguns aspectes de la guerra civil espanyola o quan menciona les inevitables intrigues vaticanes. Despatxa el conflicte bèl·lic aviat i d’una manera sinuosa; insinua la seva predilecció per la teoria de la moderació que hagués pogut evitar la polarització de l’extrema dreta d’una banda i l’extrema esquerra de l’altra; és a dir, la confrontació civil. També fuig de compromisos clars quan parla dels papes de Roma contemporanis. El millor, segons ell, potser va ser Joan XXIII, però Pius XII i Pau VI també varen ser bons papes. Tot expressat amb la subtilesa habitual, gairebé la d’un diplomàtic eficaç. Manifesta poca simpatia per la teologia de l’alliberament i, en canvi, valora alguns dels apartats socials del marxisme.

És molt difícil sortejar contradiccions en un llibre de records d’una extensió de més de 300 pàgines. Un darrer exemple. En un moment de la narració, Batllori diu que l’aportació dels moviments populars han estat transcendentals en el decurs de la història, però a les pàgines finals del llibre també diu que els tres homes que han fet possible l’Europa del segle XX, després de la segona gran guerra, han estat Adenauer, Schuman i De Gaspieri. Potser té raó perquè és cosa habitual que les demandes del poble no siguin ateses.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per @ "els peninsulars mos roban", fa devers d'un mes

Potser passa això a qui es dona per vençut. Molts no estam en eixa tesitura i seguim lluitant dia a dia. Ací és on tendrem sa nostra salvació i raó d´existir. No estam vençuts ni molt menys. Respiram.

Valoració:6menosmas
Per "Els peninsulars mos roban", fa devers d'un mes

¿I Andorra?
Si Mallorca fos independent no tendriem gaire
que veure a la Península, Madrid, Lisboa, Barcelona,
Liorna, Gènova, Paris, Duesseldorf, etc. serian
ciutats conegudas per la Geografia o la política
exterior, però res més.
Els peninsulars mos han robat el 'caràcter' o dit
de una altra manera "l'ànima" a més de la cartera.

Valoració:2menosmas
Per Joan, fa devers d'un mes

Ostres! Dir que el catalanisme és excloent és assimilar el discurs colonialista espanyol.
Precisament és a l'inrevés: el catalanisme és incloent, ja que vol que les persones nouvingudes dels nostres països tinguin les mateixes oportunitats que les nadiues.

Valoració:7menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris