cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
19°

Les coses clares

Cada vegada que rellegeixo Ramis Alonso comprovo com tenia de clar el seu pensament. Allò que compta de veritat en aquest món, a l’hora de viure la vida que hem vingut a viure, és tenir les coses clares.

Comencem pel començament. Entre tots els seus llibres, aquell que sempre ha fet més impacte en el meu interior, és La ruta de la teva personalitat. Hauria de ser aquest el model literari i filosòfic a seguir per conèixer el seu pensament més perspicaç i enginyós. Més personal. Degut a que les reflexions de Ramis Alonso són al llarg de la seva vida sempre fragmentàries, no sembla que constitueixin cap sistema ni lligam, però quan ens capfiquem dins la seva obra, repartida en divuit llibres, veiem que no és ben bé així. Hi ha com a mínim tres vessants importantíssims que destaquen en tot moment. El primer d’ells no l’abandona mai: la superioritat de l’esperit sobre la matèria. El segon, la força positiva de l’egoisme personal ben entès. El tercer, la independència de crítica i de criteri, no cedir mai el domini d’un mateix a una altra persona. Tots tres requereixen molta atenció i, per tant, requeririen molt de temps i espai, cosa en la qual ni ell ni jo no hi hem cregut mai gaire. Atenció, encara, però no espai ni temps, perquè tant un com l’altre cal usar-los per el gaudi i la juguesca. No diré res més per ara sobre tot plegat, primer perquè em costaria massa esforç i, segon, perquè no és aquest l’objectiu dels meus articles presents. Però sí que penso haver fet bé de dedicar-hi, de moment, dos paràgrafs.

Sí que em fa ganes comentar, en general, alguns aspectes de la vida i l’obra de don Miquel Ramis Alonso. Com que el vaig conèixer personalment i puc presumir d’haver tingut una bona amistat personal i filosòfica amb ell durant els seus últims quatre anys de vida, crec que estic en condicions de fer públiques algunes de les seves confidències. De la mateixa manera que don Miquel era un home de poques lletres, també ho era de poques paraules. Que ningú me malinterpreti: quan dic que era home de poques lletres, el que vull dir era que era molt propens a la brevetat, tant en l’escriure com en el parlar. Era força introspectiu. De manera que quan escrivia o parlava, s’ho pensava bé i, en conseqüència, feia ús de la precisió i de la concisió. Però amb mi tingué, gràcies en gran part a un amic en comú, molt extravertit i xerraire, que es deia Miquel Rosselló Quetglas, moments de fructífera expansió verbal. Per exemple, Ramis Alonso, que va escriure una extensa col·lecció d’acotacions sobre el pensament de José Ortega y Gasset, titulada “En torno al pensamiento de José Ortega y Gasset”, em va fer algunes revelacions, tant de crítica com d’elogi, sobre aquest autor madrileny. La més espaterrant i meravellosa per mi va ser la d’un viatge seu a Madrid per assistir a una conferència d’aquell admirat filòsof que tan de moda estava els anys trenta i quaranta del segle passat. De retruc, faria tots els possibles per saludar-lo personalment, una audiència privada que li havia de procurar Julián Marías que, aleshores, era el secretari particular d’Ortega, i amb qui Ramis Alonso mantenia una freqüent relació epistolar. Res no va sortir com ell havia programat. A mitjan conferència, Ramis Alonso, no podent suportar més temps l’arrogància i l’avorriment del conferenciant, va sortir de l’acte i va anar a fer un volt pel parc del Retiro. Com era de suposar, tampoc va voler que tingués lloc la trobada personal amb ell a casa seva. Ramis Alonso marxà de Madrid tot decebut i força molest.

Això no li ho degué perdonar mai Julián Marías, que era qui li havia proporcionat totes les facilitats per aquell encontre. Ho dic perquè, molts anys després, quan per qüestions de feina, jo vaig anar a Madrid uns quants dies, vaig dir-li a don Miquel si volia que fes per ell alguna gestió a la capital de l’Estat. Em va dir que si jo tenia temps i ganes, anés a saludar a Julián Marías de part seva, que ell se n’alegraria. Em va fer a mà la seva adreça i el seu telèfon. Quan vaig arribar a Madrid, el primer que vaig fer, des d’una cabina telefònica del carrer Alcalà, va ser trucar a Julián Marías. Es va posar ell, i jo li vaig dir qui era, que acabava d’arribar de Mallorca, i que volia saludar-lo en persona en nom de Miquel Ramis Alonso. Marías em digué que no tenia temps per rebre’m, que acabava de venir dels Estats Units i que tenia molta feina endarrerida.

A part d’aquestes anècdotes, don Miquel va fer esment algunes vegades als seus comentaris sobre Ortega. Tot allò de les circumstàncies era molt relatiu, segons ell. Allò de jo soc jo i la meva circumstància no és del tot encertat. És l’home el que s’entrega a les circumstàncies, aquestes no formen part d’ell. És un abandonament personal, quelcom que no s’ha de permetre l’home que té autoritat sobre si mateix. No cedeixis mai el domini de la teva vida pròpia. No deixis mai que un altre domini la teva vida.

De la mateixa manera, discrepava d’Ortega amb altres aspectes, sobretot si feien referència a la religió. Es pot dir que la religió era un dels plats forts en la filosofia de Ramis Alonso. Acceptava que els misteris religiosos són problemes formalment insolubles, vistos des del nostre punt de vista només humà. Però l’home és alguna cosa més que un ésser humà, perquè la religió avança més enllà de la raó, així que el misteri té una solució sobrenatural. Quan el misteri s’admet soluciona un problema fonamental, el de la vida, que és molt filosòfic: així es demostra l’amor a la veritat que no podem abastar amb la llum natural del nostre enginy.

Les coses, clares. I els llibres, més.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris