nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 15°
15°

Els efectes del bon llegir

A alguns lectors, la lectura compulsiva els fa perdre el seny. Però, mesura-m’ho bé: beneïda pèrdua! Pensem en don Quijote de la Mancha, sorgit de la ploma magistral de Miguel de Cervantes Saavedra. Les seves aventures, mundialment famoses, no existirien si el protagonista de la novel·la no s’hagués tornat boig, en el millor sentit de la paraula. Abans de perdre l’oremus, el lector apassionat, gairebé sempre, obté la recompensa de la seva creativitat personal. El lector es converteix en creador: en novel·lista, autor teatral, poeta o narrador d’un gènere o d’un altra. Fins i tot, filòsof: estoic o atabalat. Però sempre intel·ligent i sensat. Esdevé un transcriptor de les seves idees i dels seus pensaments. De la seva bulliciosa imaginació.

Que no va passar així en el cas esmentat de don Quijote? I tant que sí! Un personatge que va recórrer el territori natal narrant les seves aventures que avui coneix el món sencer. Vull pensar que Cervantes, com don Alonso Quijano, era un entusiasta del bon llegir. Això el portà a escriure. Però no a escriure una simple col·lecció de narracions superficials, per frívoles que li semblin a més d’un. De cap manera! Tan poc superficials que són un dels grans referents universals de la literatura clàssica moderna. I és que les aventures de don Quijote de la Mancha parlen d’allò que tots els grans lectors busquen, és a dir dels que es busquen a ells mateixos. A més, tenen tot el que tenen els clàssics que al món hi ha: bellesa, poesia, reflexió, joc, humor i vida. Totes les grans obres de literatura són un raciocini, lúdic i poètic, de la condició humana en el seu vessant espiritual, filosòfic i metafísic. La lectura i l’escriptura neixen d’una mateixa arrel filantròpica.

Ho repeteixo: aquesta trobada del lector en la creació artística és un efecte de la bona lectura, una conseqüència del bon llegir. No cal que ens posem a escriure impulsivament a causa de la nostra dèria mesuradament lectora. Som tan lliures com abans, per no dir que ho som més que mai. Res ens empeny a posar per escrit els nostres pensaments, ni les nostres trames, fruit de la nostra incipient i singular intuïció, encara que la riquesa intel·lectual obtinguda romandrà per a sempre a la nostra disposició.

Bé, el que volia dir és que el bon llegir et porta a escriure i, a la llarga, també, al bon escriure. Aquest és l’efecte més creatiu de la lectura. Quan parlo del bon llegir i del bon escriure ho faig des de la visió més acceptada pels crítics i estudiosos d’aquestes efervescències culturals. Serge Doubrovsky digué que la literatura és d’ordre filosòfic o no és res. És en aquest sentit que jo ho he practicat durant seixanta anys i escaig. Una obra literària no és només una cosa, un fet, una gesta material: va molt més lluny, més enllà. És una obra d’art que constitueix un camp d’expressió i de diàleg. Tant el llegir com l’escriure, com l’art en general, ens obre moltes portes i finestres, ens interpel·la sobre nosaltres mateixos i els altres, ens fa cercar l’ànima del món i de la seva creació, ens desperta el nostre interior i vol saber el perquè de tot plegat, del que ens envolta per tot arreu, a sobre i a sota i, més que res que res que res, intenta fer-nos conèixer la veritat del què som, no només què som ara, sinó què hem estat i què serem.

Però ni com a llegidors ni com escrividors no podrem saber-ho mai. Això és el que ens diu el bon llegir i el bon escriure. Cal crear les nostres pròpies respostes, que no seran res més ni altra cosa que només les nostres respostes. Les nostres. No les veritables al cent per cent. No les autèntiques, sinó una meravellosa aproximació a la nostra realitat humana amb totes les seves connotacions, tots els seus sentiments i totes les seves emocions.

Per dir-ho curt i aviat, tant la lectura com l’escriptura és un joc. Un joc extraordinari que proporciona resultats extraordinaris. Un joc actiu que crea i recrea experiències màgiques de valor incalculable. Al nostre Ramon Llull, a més de lo Foll, l’anomenaren també l’Il·luminat. No m’estranya: el que li va passar al nostre il·lustre avantpassat és que li arribà la intuïció, la esponerosa imaginació, la creativitat poètica, filosòfica i religiosa en un grau superior. Vet aquí el que devia ser la seva il·luminació divina, les seves aparicions, els seus èxtasis. Quan li va arribar aquesta il·luminació? Després d’haver llegit tots els llibres de la biblioteca palatina de Jaume II i la que ara mateix porta el seu nom de Ramon Llull al Secar de la Real, a Ciutat de Mallorca. Només aleshores es va il·luminar el seu cor i el seu cervell. I el seu amor col·loquial: Amic e Amat.

Aquesta profunda experiència és la que conforma la recerca dels diferents diàlegs i de les múltiples trobades. Aleshores brollen la il·luminació, la bellesa, la comprensió personal, el calatge creatiu i la saviesa. En aquesta immersió lectora i creadora hi trobem la humilitat més lúdica, lúcida, pacífica i plena. I és que cal ser molt humil per assolir els elevats cims de l’art, el més elevat dels quals és el del diàleg literari i filosòfic. Així ho penso i així ho dic. Ho escric. Tots podem ser creadors encara que no siguem genis.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris