nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 15°
15°

12 d'Octubre: Res a celebrar

Els antics imperis mantenen algunes traces bigarrades d'allò que varen ser al món. Els agrada vestir amb pompa terminològica algunes institucions (a Anglaterra encara n'hi ha moltes que porten el qualificatiu “imperial”), recordar (de vegades nostàlgicament, de vegades amb més projecció de futur) el que han estat en alguna etapa de la Història, i, inexorablement, si ens hem de creure Arnold Toynbee, cauen perquè estiren més el braç que la mànega. És a dir, perquè volen créixer més del que realment els és possible.

Entre l'Imperi britànic i l'espanyol hi ha moltes diferències. Algú ha estudiat la relació entre el fet que el Regne Unit fos plural nacionalment (de manera reconeguda) i la seua política de descolonització. O entre aquesta pluralitat i la possibilitat de mantenir avui la Commonwealth, sense paral·lel en cap altre dels antics grans imperis. Pens que seria molt interessant. No es tracta de fer càbales sobre què hauria ocorregut si a principis del segle XVIII les Espanyes dels Àustries s'haguessin imposat a l'Espanya castellana dels Borbons. Perquè, al cap i a la fi, bona part dels mals de l'Imperi espanyol parteixen precisament dels Àustries, quan va tenir el màxim esplendor. Però, en quina mesura aquelles Espanyes ja covaven la Castella-Espanya dels nostres tres últims segles?

Fa uns dies, a propòsit de la pandèmia que estam patint, el doctor Oriol Mitjà comparava la descolonització a diversos estats, atenent al que n'havia quedat de lluita epidemiològica. Segons Mitjà el Regne Unit, després de la descolonització, ha mostrat consciència del que havia fet i ha acceptat que havia de complir amb algun tipus de retorn envers les antigues colònies. I ho ha treballat a consciència, posem per cas, comptant amb els centres d'estudis en epidemiologia més importants del món. Altres eximperis, en canvi, les han deixades a lloure. I avui encara només les entenen com a llocs d'on extraure'n tot el que es pugui.

Mantenir l'actual format de la celebració del 12 d'Octubre, a l'Espanya-Castella, constitueix un cinisme difícil de qualificar, perquè se'ns acaben els desqualificatius. Es tracta d'una diada d'exaltació militarista (com si la conquesta d'Amèrica hagués estat una proesa “espanyola”, com si atacar unes poblacions moltes vegades indefenses i conquerir-les fos quelcom de què col·lectivament algú n'hagi d'estar orgullós), d'unitarisme cap endins (perquè no s'ha acabat, amb la descolonització ultramarina, la reivindicació de la independència de determinades nacions sense estat), de supremacisme cultural (de què va, si no, l'exaltació de l'espanyol, de la llengua castellana, en un dia com aquest?), i de tantes altres xacres antiquades que hauria de fer envermellir de vergonya continuar mantenint.

La no acceptació de la pluralitat del Regne d'Espanya (em referesc, naturalment, a la pluralitat nacional, no qualificable de cap altra manera) va tenir les seues conseqüències en la descolonització d'Amèrica. A les Amèriques és ple de països que, a l'origen de la independència, hi tenen alguna figura amb arrels a les nacions sense Estat, i, molt especialment, als Països Catalans. Així, l'última independència hispanoamericana, la de Cuba, va venir de la mà de José Martí, d'origen valencià. El seu lloctinent, es deia Dellundé, de llinatge, i procedia del Maresme. A Montevideo, capital de l'Uruguai, es rendeix homenatge, amb la típica estàtua eqüestre, a Artigas, no fa falta dir d'on. El compositor de l'himne de l'Argentina era de Mataró. Com català era l'artífex de la independència de la República Dominicana. I un llarguíssim etcètera. També hi ha algun basc, com Simón Bolívar. Quan hom veu els processos d'independència a les repúbliques iberoamericanes, de seguida es pot constatar que hi hagué molts catalans que ajudaren a fer la independència allà perquè veien que resultava més fàctible que fer-la aquí. Tot i que, evidentment, no devien renunciar a fer-la aquí, quan les circumstàncies siguin propícies. Què hauria ocorregut si el Regne d'Espanya s'hagués reconegut format per quatre nacions diferents? Què hauria ocorregut si la monarquia espanyola hagués reconegut que els catalans som una nació (i els castellans una altra, i els bascos una tercera, i els gallecs la que fa quatre)? No ho sabem perquè, com deia Ortega y Gasset, això no forma part de l'adeena de Castella.

Avui, lamentablement, algunes d'aquestes repúbliques independents prefereixen continuar retent una mica de pleitesia a l'antiga metròpoli abans de reconèixer el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans. Fa una mica de pena per elles, no per nosaltres. Que, al cap i a la fi, el 12 d'octubre no tenim res a celebrar.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per I tant, fa 8 dies

Bueno. Esta es una opinión. Desde mi balcón de las Avenidas de Palma, estoy viendo pasar una gran cantidad de coches, bocinazos incluidos, con banderas de España y de Mallorca. Y gente a pie, igualmente con banderas de España. "Ñ" para los que nunca llegarán a más.

También puede ocurrir que todos ellos sean unos fascistas con pedrigree, unos gonellas de tomo y lomo y unos españolazos analfabetos. Puede. Tendremos que ir a buscarlos para saber más.

Algunos pueden recordar imperios; otros, en cambio, solo la invasión con miles de muertos y los que quedaron vivos, sumidos y expoliados, de una pequeña isla en medio del mar. Son diferencias.

Valoració:-6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris