cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín: 16°
16°

El discurs oral de Batllori

El pare Miquel Batllori era un erudit, un savi, encara que ell, aparentment modest, es definia com un estudiós. L’erudició es demostra sobretot quan la gent parla, perquè una persona que escriu, té més ocasions de fer trampa. L’escriptor pot consultar papers, la Viquipèdia; pot fer esborranys, sempre és a temps de rectificar errors, de repensar el text, etcètera. Això no vol dir, ja s’entén, que l’expressió escrita no sigui meritòria, si és que ho és. Escriure requereix haver adquirit una base de coneixement i tenir gust a l’hora de manifestar una idea, un pensament o una teoria, o de redactar una història. Només volem dir que l’erudició es demostra parlant, sobretot si qui parla també ho sap fer d’una manera fluïda i elegant, ordenada.

Tothom ho ha pogut comprovar qualque vegada. Me’n record que un pic vaig anar a una conferència que va impartir Josep Lluís Carod Rovira a Algaida, ja fa una partida d’anys. Llavors va parlar amb coneixement de causa de la figura de Pere Capellà (Mingo Revulgo) durant més d’una hora sense consultar ni un paper, taula buida i mans plegades. Un altre dia vaig anar a Andratx. Allà el professor Damià Pons i Pons també va parlar una estona llarga sense mirar cap paper, si no ho record malament del llibre Les passions ocultes, una recopilació de les cartes que intercanviaren Baltasar Porcel i Llorenç Vilallonga, publicat per Edicions 62. Doncs bé, crec que aquestes dues persones aquell dia demostraren la seva erudició.

Cristina Gatell i Glòria Soler, autores del pròleg i de la transcripció de les converses que tengueren amb el pare Batllori, historiador i jesuïta, tot publicat al llibre Records de quasi un segle, editat per Quaderns Crema, vénen a dir que Batllori era un erudit i ho apunten perquè, en redactar el preliminar del llibre, precisament expliquen el format de la trobada. En diverses ocasions, un parell de vegades cada setmana durant gairebé un any, aquestes dues historiadores es varen presentar a la residència que els jesuïtes tenen al carrer Casp de Barcelona proveïdes d’aparells enregistradors. Les entrevistes s’organitzaren a partir d’un guió, però abans de començar les converses, o a mig parlar, Batllori recomanava d’ampliar les qüestions que s’estaven tractant, amb noves dades publicades a les seves Obres Completes o bé en algunes de les seves conferències. De vegades s’aixecava de la cadira i cercava un llibre a les lleixes, i després el posava a l’abast de les entrevistadores amb la intenció que elles poguessin verificar el discurs comentat. El capellà, de tant en tant, no trobava alguns llibres o algunes notes personals perquè el gruix de la seva biblioteca encara és a Roma, on va viure cinquanta anys.

Soler i Gatell conten que escoltar el parlar de l’historiador les va acostar a un llenguatge molt personal. Va ser en el decurs d’aquests horabaixes que varen aprendre a valorar la importància del ritme que el seu interlocutor imprimia a cada una de les seves evocacions, els inicis d’una narració que de tot d’una semblava dispersa i que tanmateix després, per mor del discurs complet, esdevenia essencial. El desenvolupament precís i rigorós fins als seus mínims detalls; el canvi de ritme sobtat, provocat per la introducció d’una anècdota o generoses dosis d’humor: «... i, finalment, el recull del que resulta necessari salvar dins el conjunt, vist des de la perspectiva de la imminent arribada d’un nou punt i a part».

És com si en el pròleg del llibre, Gatell i Soler també haguessin volgut donar testimoni, més que no fer una definició, d’allò que és el coneixement vast i documentat d’un home perquè, segons manifesten, varen aprendre a valorar la importància del ritme del discurs oral que Batllori els oferia en cada un dels seus records; el ritme de les frases accentuat, la intensitat de l’afluència de les paraules, constant, sense deixar espai per a la divagació ni, per tant, per a la pèrdua d’atenció: «En la construcció d’una determinada categoria del discurs, tot allò que ens diu té sentit clar i precís.» Escriuen que hi hagué un moment en què escoltant-lo semblaven atrapades dins una immensa teranyina de noms i cognoms, de relacions familiars, d’activitats professionals o econòmiques, d’afiliacions polítiques. Batllori sempre va demostrar els recursos de què disposava per tal de poder situar els personatges en un temps i en un espai concret.

Segons el relat de les historiadores, el jesuïta va parlar sempre amb la cura d’un intel·lectual que no es conforma amb el que és capaç de memoritzar, sinó que va provar que gaudia amb l’exercici mental, amb els revolts que du com a conseqüència la progressiva ampliació i diversificació de la perspectiva visual. «Quan, molt de tant en tant, un nom no li surt amb tota la immediatesa que ell voldria, es queixa de les seves llacunes a causa de l’edat. Nosaltres, no acabant de donar crèdit a tanta precisió, li diem que aquesta pèrdua no té la mínima importància dins el context general.» En el moment de les entrevistes Batllori tenia noranta anys, cosa que no va impedir que la memòria domada i prodigiosa fos capaç de reproduir diàlegs i anècdotes de la seva vida amb una precisió admirable.

Efectivament, el contingut del llibre corrobora la impressió que transmeten les historiadores, però —sempre hi som amb els emperons— l’erudició no garanteix necessàriament que el savi hagi de tenir sempre la raó de part seva. Josep Pla ja deia que els fenòmens aparentment normals de la vida de vegades es presenten a base de fórmules brillants, la qual cosa no vol dir que siguin clares, d’un academicisme perfecte i, per tant, verídiques del tot. Aquest aspecte el comentarem en un altre article.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris