cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín: 16°
16°

El camí del coneixement

Jo no sé si un cop més hauríem de fer cas a Sant Agustí quan digué que coneixem més la Divinitat com més l’ignorem. És una d’aquestes paradoxes literàries que tanta saviesa porten dins d’elles. Em pregunto si podem dir el mateix de nosaltres mateixos: com més ens ignorem a nosaltres mateixos, més ens coneixem. Sigui com sigui, el camí que seguim no és aquest. Tal vegada no és cert que, en el fons, llegim per conèixer-nos, o per conèixer-nos millor? Tant si llegim filosofia, sociologia, psicologia, com si llegim obres de teatre, literatura o poesia. Siguem o no conscients, allò que cerquem és esbrinar qui punyetes som nosaltres. Encara que un desconegut filòsof de l’humor frívol digué: Per res voldria conèixer-me a mi mateix. Qui sap qui soc i com soc!

A l’entrada de les runes del temple de Delfos, dedicat a Apol·lo, hi havia inscrita aquesta sentència, a manera d’aforisme: “Coneix-te a tu mateix”. Posteriorment, altres personatges de l’antiga Grècia, han estat tinguts com a pares d’aquesta sentència, entre ells el més famós i reconegut de tots, Sòcrates. Podríem considerar que amb aquest aforisme s’inicia l’antiga reflexió filosòfica, i que ha arribat amb tots els honors fins els nostres dies. A mi em sembla molt sàvia aquesta frase, perquè la meva principal curiositat consisteix en saber jo qui soc. Però amb els anys he anat perdent l’esperança d’aconseguir aquest coneixement substancial. No només a causa de la meva pròpia experiència en el terreny del pensament i de la introspecció. Tota la vida he llegit amb l’atenció posada sobre l’origen i el perquè de la meva identitat personal. He de dir que he fracassat. És cert que segueixo amb la meva recerca permanent, però començo a pensar que no assoliré mai el meu objectiu. No m’arribaré a conèixer mai.

Encara que no sempre sigui de manera deliberada, llegim i llegim per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Arriba un moment que ens deprimim una mica perquè no avancem tot el que suposàvem que ho faríem en un principi. Però aleshores ja li hem agafat gust a la lectura, i és quan decidim seguir llegint perquè ens ho passem bé i ens entretenim i ens distanciem de l’avorriment i el dol del viure quotidià. La lectura, per poc que ens doni a conèixer la nostra persona, almenys ens civilitza i ens diverteix. I això és molt d’agrair. A més, per contra, llegir ens permet conèixer, sinó del tot a nosaltres, una petita part a l’altra gent. I, de retruc, per contrast, ens dona un mínim de saviesa que podem anar acumulant al nostre talent vital i creatiu. Llegir no és mai debades.

Així que la lectura, sigui quina sigui i passi el que passi, no només és un camí de coneixement, sinó de saviesa. Els autors clàssics, ja fos a través de la poesia, de la narració o del teatre, no feren altra cosa que explorar la condició humana. I això mateix és el que fem tots nosaltres d’una manera més o menys intencionada. Ho volem conèixer tot, però, de manera més directe, ens volem conèixer a nosaltres mateixos. La filosofia, el pensament i gran literatura fan el mateix. Dostoievski, Victor Hugo, Tirso de Molina, Joanot Martorell, Jacint Verdaguer i Josep Maria de Sagarra no fan res més que escorcollar l’ésser humà. No fan res més que escorcollar-se a ells mateixos. Només s’escorcollen aquells que no es coneixen, que no se saben. Que dubten. Que estan insegurs. La inseguretat és aquella sensació que experimentem quan pensem que correm un risc, quan desconeixem on ens trobem, quan no sabem ben bé qui som. La inseguretat ens acompanya tota la vida. És per aquest motiu i d’altres que penso que la lectura ens hauria d’acompanyar sempre. Perquè la lectura ens proporciona calma i benestar vital. Ens estimula i nodreix, corporal i espiritualment. Però no sempre actuem de la manera que més ens convindria fer-ho. Això passa a tots els estaments personals i socials, en les relacions de tot tipus, fins i tot en el menjar i en el beure –en el consumisme en general-, en el dormir, en l’esport i, principalment, en el treball i el lleure. Són els perills i les bondats de la llibertat.

Tampoc es tracta de veure el futur, immediat i a mitjà termini, molt transparent o molt obscur. Hi ha profetes de pa amb fonteta que no paren d’anunciar hecatombes naturals i sintètiques que ens abocaran a un desenllaç final irreversible. Són endevinaires illetrats que projecten la seva pròpia vida fracassada a un proper ocàs universal. Encara que aquesta hipòtesi es convertís en real, tots els lectors de la terra, tots els pensadors, tots els creadors i tots els fidels a ells mateixos ho viuríem com el que seria: un apocalipsi lúdic embolcallat amb focs artificials i actes festius.

Ei, parlo per mi, com faig sempre. Jo no sé res. Però me molesta que hi hagi nigromants que sàpiguen tant. El llibre, i torno a repetir que parlo només per mi, ens confereix l’esperança en el futur que ens és tan necessària, i ens atorga la mica de seguretat en nosaltres mateixos que tant ens consola i conhorta. Ens proveeix seguretat en la inseguretat. Ens obre el camí del coneixement a un món que és com és i que nosaltres no hi podem fer res per obviar-lo. No és que els llibres es converteixin en ulleres de color rosa per fer-nos veure de manera optimista la irrealitat i la ficció, sinó que ens mostren tot el que hi ha a l’altra banda del mirall i, malgrat tot, ho acceptem amb la calma, la pau i la seguretat suficients per continuar vivint. I llegint. I rient i jugant.

Tot plegat fa rejovenir la ment dels qui ho practiquem. Tant físicament com mentalment. Paraula de lletraferit.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris