cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 19°
16°

Bilingüisme o normalització lingüística

A la qüestió de si són les Illes Balears, realment, un territori “bilingüe”, d’acord amb l’actual marc jurídic i normatiu vigent -Constitució Espanyola i Estatut d’Autonomia- hauríem de contestar de manera afirmativa, però com en tantes vegades a la vida, i com se sol dir popularment, la realitat supera la ficció, i la quotidianitat del dia a dia en què vivim la majoria de ciutadans i ciutadanes catalanoparlants ens demostra ben a les clares que tal situació és només una aparença i que és ben diferent a allò que ens pretenen fer creure de manera oficial.

En relació amb això, el vídeo oficial de la CAIB sobre les mesures sanitàries preventives contra l’expansió de la COVID-19, realitzat simultàniament en català i castellà, és un indicador prou clar de fins a quin punt vivim en aquesta mentida “bilingüe”, tot obviant una realitat sociolingüística molt més complexa i rica, i, per tant, discriminant a sectors de la població nouvinguda d’incorporació recent, no castellanoparlant, els quals no tenen perquè entendre necessàriament l’espanyol, com si aquest idioma s’aprengués de manera automàtica.

Aquest suposat “bilingüisme” imposat, malgrat ens diguin el contrari, no és més que un eufemisme o subterfugi per voler amagar o arraconar al màxim la llengua catalana, l’única pròpia de les Balears, tot assumint i interioritzant com a un fet normal la subordinació i supeditació del nostre idioma respecte del castellà, un fet que, malauradament, des de les administracions “autonòmiques” mai no s’ha qüestionat, governàs qui governàs. En aquest sentit, és profundament decebedor veure com des de l’anomenada esquerra governant actual, les passes fetes en matèria de normalització lingüística són, per dir-ho d’una forma amb prou tacte, com a mínim, molt minses i amb una voluntat gairebé nula de capgirar o revertir el procés de substitució idiomatic, especialment, a Palma, Eivissa i les principals zones turístiques, on la situació és, francament, molt preocupant, i, també, sobretot entre les generacions més joves, la qual cosa afegeix un hàndicap més a la ja de de per si complicada existència de la nostra llengua. A més, cal afegir-hi els innombrables i cada pic més freqüents atacs i agressions, amb amenaces i vexacions, contra els catalanoparlants que intentam viure en el nostre idioma, les quals tenen com a resposta un silenci eixordador, en el millor dels casos, perquè fins i tot des de certs sectors s’ha arribat a qüestionar que tals agressions existeixin.

El panorama que tenim, per tant, no convida gaire a l’optimisme i les esperances que molts havíem congriat: tant a l’anterior legislatura-després de l´infaust quadrienni negre de Bauzà- com en l’actual, gairebé s’han esvaït del tot. Una decepció que, siguem realistes, ha estat més gran vers aquells que han tengut responsabilitats-Consell, Ajuntament de Palma, Govern-, que es fan dir sobiranistes i no han sabut o no han volgut actuar amb fermesa davant les polítiques porugues, d’aigualiment i de rebaixes que han duit a terme els partits del pacte d’obediència estatal en temes de normalització ; i si no recordem els estira-i- arronsa amb el polèmic decret de català a la sanitat, (descafeïnat), les actituds gens exemplars d’alts càrrecs i consellers i conselleres (de totes les administracions) que incompleixen constantment el decret 100% (l’obligació d’expressar-se en la nostra llengua en l’exercici d’un càrrec públic) o les sortides de to de càrrecs de determinat partit amb responsabilitats als Consells de Mallorca i Eivissa queixant-se d’un excés de “catalanització” en la documentació administrativa, la poca qualitat de l’ús del català en els mitjans de comunicació públics i canvis d’idioma dels presentadors de ràdio i televisió quan el seu interlocutor és castellanoparlant., o els entrebancs per part de dos dels integrants de l’actual pacte de govern, a posar en marxa l’Oficina de Drets Lingüístics, la qual ja hauria d’estar en funcionament des de l’anterior legislatura.

I així, podríem anar enumerant tota una llista de promeses incomplertes que ens demostren que la normalització de la nostra llengua tampoc no és una prioritat per a aquells que fa 7 anys deien el contrari i bramaven contra la política del PP. En definitiva, s’assumeix el parany “bilingüista”, tal com s’entén jurídicament parlant aquí a l’estat Espanyol, la supremacia d’una llengua damunt de les altres, consolidant i agreujant la diglòssia, fent no necessari l’aprenentatge del català, en tot cas, en el millor dels casos, com a quelcom voluntari i poca cosa més. Una gestió molt poc encertada de la diversitat lingüística en el sentit de no mostrar que les illes són multilingües, amb un idioma propi que hauria de fer de pal de paller de tota aquesta riquesa i punt de trobada i cohesió de la nostra societat. S’adopta una imatge falsa d’un pretès “bilingüisme” de 50% català i 50% castellà, quan, per exemple, en l’àmbit de la justícia, o dels cossos policials el domini és aclaparadorament en l’idioma de Castella, posant aquests dos casos paradigmàtics de vulneració constant dels nostres drets com a parlants. No s’han fet campanyes potents des de les administracions de consciènciació als propis catalanoparlants d’evitar el canvi de llengua, no s’han fet campanyes específiques vers la població nouvinguda més enllà del voluntarisme i sempre des d’entitats de la societat civil que supleixen la manca de política lingüística per part d’aquestes.

I davant tot això, avui, a 2020, debatre obertament sobre la necessitat urgent d’entomar d’una manera clara i decidida la plena normalització del català genera, si més no, en el millor dels casos, entre determinats cercles dits progressistes, indiferència o menfotisme. La raó que molts addueixen en relació amb aquesta qüestió és, literalment infantil: “Amb el tema de la llengua cal ser curosos”, “No hem de ser radicals”, “Ara això no és el més important, hi ha qüestions socials més rellevants” o, fins i tot, alguns s’atreveixen a fer afirmacions que alguns prohoms del jacobinisme espanyol ja signarien de bon grat com “No hem de caure en batalles identitàries”. Tot un reguitzell d’excuses per no voler encarar una assignatura que fa massa anys que tenim pendent però que han volgut sacrificar, senzillament, per interessos electorals, per voler entrar al joc pervers de l’statu quo que permet l’Estat guanyar vots en potencials electors castellanoparlants, eixamplar la base en dirien a l’altra riba de la mar. Una estratègia legítima des d’un punt de vista partidista, però totalment nociva i errònia per a la cohesió social, ja que s’actua amb paternalisme vers una bona part de la població que molt probablement voldria aprendre i emprar la nostra llengua, però a la qual no li deixen accedir-hi.

Aquesta situació, però, no es pot perllongar, per molt més temps, i des de les administracions, han de prendre una determinació: o bilingüisme o normalització del català, una de dues. No hi ha cap altra alternativa, i aquells que es fan dir i es reclamen sobiranistes i tenen responsabilitats polítiques no es poden permetre el luxe de perdre més llençols en cada bugada, ja sigui renunciant o cedint a determinats xantatges. Han de plantar cara i establir unes línies vermelles i, si no són capaços de fer-ho, que facin un pas al costat i deixin a gent competent que ho pugui fer i hi estigui disposada.

Si des de les institucions illenques fan un gir de 180º i reverteixen la progressiva substitució idiomàtica, adopten mesures clares i contundents en favor del català com a llengua de cohesió social i comuna de totes les persones que vivim aquí, independentment d’on haguem nascut o de l’idioma matern que xerrem, si s’adopten mesures que garanteixin de bon de veres els nostres drets lingüístics, tendran el nostre suport més decidit. Si tot continua igual, amb aquest engany del bilingüisme, a llavors ens tindran enfront, no en tengueu el més mínim dubte.

Jaume Calafell, Voluntari de la Plataforma per la Llengua.



COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris