cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
19°

Fer bosc net no existeix, desambiguació de tòpics

Una primera qüestió que caldria aclarir, definitivament, és que no tot el que no és sòl urbà és una foravila homogènia, com si tot fos un sementer potencial però que unes forces extraterrestres ens impedeixen de sembrar-hi... Doncs no. Ni prop fer-s’hi. En sòl declarat rústic hi pot haver urbanitzacions pirates, o una simple saturació de casetes de “peros”, i d’aquí fins als sementers d’altre temps hi ha tota la gamma imaginable d’ocurrències, des d’aparcament per als cotxes de cases de lloguer de Madrid fins a tipis d’indis per a lloguer d’estraperlo, i també bosc, naturalment. Tot conreu que s’abandona esdevé bosc, i la quantitat de sementers abandonats és enorme i creix. Sí, ja ho sabíem, però no són pocs els agents socials que continuen embullant, i si es tracta d’estirar subvencions... “tonto el último?”

Per les mateixes tretze, no tothom qui té un trast a foravila és un pagès de la resistència. Tampoc. Aquí tornam a tenir tota la gamma imaginable de personatges en la que no ens podem allargar. Remarquem tan sols que en un pol hi ha els que sí, que encara treballen en el camp perquè és el seu ofici, i que per descomptat necessiten tot el nostre suport, i subvencions si cal, ja que l’agricultura és un sector estratègic, mentre al pol oposat hi tenim els retenidors de terres que no produeixen res, encara demanen subvencions i tanquen els camins... i encara bravegen de liberals... i si te pareix normal...

Fer bosc net no existeix, és com porgar fum, rentar el cap a l’ase o caçar mopis. El bosc mai no s’ha fet. Els nostres padrins no feien el bosc net. Els avis tenien moltes tasques, fins i tot oficis, dins pinars o alzinars: carboners, calciners, llenyaters, o el simple fet de necessitar llenya per a la cuina i la foganya. Els alzinars de bon principi ja eren lloc de pastura per als porcs, ara les cabres n’han pres el relleu per a pegar-li l’estocada. Quasi tota la resta es cremava per a pastura. L’enorme superfície de carritxar és conseqüència de calar foc durant segles. Allà on plou més de 1000 litres anuals no és possible que la vegetació natural original sigui l’herbàcia. A un “Uep com anam” encara protestaven que no es pogués cremar càrritx com s’havia fet sempre. Entre una cosa i l’altra s’ha muntat el mite del “bosc net”, però res d’això té a veure amb la més que necessària regeneració natural.

Fer por amb les plagues també deu esser per prendre el pèl “a n’es palmesanos”, perquè una altra cosa no té agafada. Hi ha les plagues bíbliques, que són figues d’altre paner, i les plagues econòmiques, algunes de les quals han marcat la història, com la fil·loxera fa uns 150 anys. Aquests dies hem sabut que l’anyada d’oliva ha tengut una sèrie de malalties, la collita serà deficitària i probablement s’haurà de subvencionar. Val, a això se li pot dir plaga: un problema artificial (l’agricultura és artificial), sobretot econòmic, que pot esdevenir un problema social. Això no té res a veure amb l’ecosistema del bosc. A la Natura no hi ha plagues.

Per acabar-ho de compondre els nostres boscos no permeten una silvicultura mínimament rendible. Després del desastre del 2001, quan sobrava més llenya que mai, a les benzineres venien manats de llenya,: troncs ben cilíndrics de dos pams, de Girona, a 1 euro, i amb l’ansa feta. Els arbres que es moren al bosc, de manera natural o accidental, siguin deu o mil, són atacats per descomponedors, es tornen pols que torna a la terra i serà la matèria orgànica per fer créixer altres vegetals. Tan natural com això. És més: atès que els ecosistemes mediterranis solen anar als mínims, en quant a matèria orgànica, ja han estan sobreexplotats històricament, un poc més avall hi ha el desert, i l’erosió per pèrdua de terra és el que més desertifica, el més lògic és deixar els pins caiguts on són. La llenya seca tampoc no pren tota sola, però si això és el problema es pot triturar la llenya prima in situ. Els descomponedors de fusta són molt específics, no poden rebotar a la vinya, per exemple. Fins i tot l’insultat tomicus sol pegar l’estocada als pins més dèbils, però no és metzinós ni encalça els nins, ni tan sols ataca el pins joves i sans.

De pins caiguts i caramulls de llenya seca més que sospitosos n’hi ha per tota la Serra. Hom diria que el tema només preocupa quan fa olor de subvencions. El desastre de Banyalbufar és un episodi més, que ja es repeteix cada pocs anys. Pel canvi climàtic aquests episodis seran cada vegada més freqüents i violents, i es notaran més perquè s’ha construït massa allà on no s’havia de construir res. Deu fer uns 400 anys que es va desviar la Riera per mor d’una inundació que provocà una mortaldat espantosa, ja que abans passava pel mig de la Rambla. Doncs encara ara es construeix en zones de risc, il·legalment o no, i després reclamam que el govern ha de fer net el torrent, el bosc i pagar la resta.

I mentre pareixia que s’havia creat l’ambient propici per calar foc per Banyalbufar i donar la culpa als pins, enguany han optat per l’Albufera, que és un altre incendi clàssic, no tant espectacular com el dels pinars, però molt més destructor en biodiversitat animal. Idò sí: encara n’hi ha que no tan sols odien els pins sinó que també odien la Natura i la terra que els va parir.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris