cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
19°

Grapades de felicitat

Em trobo tan bé, quan llegeixo, que em veig obligat a obrir el balcó de casa i llançar grapades de felicitat per la finestra a la gent que passa tota preocupada pel carrer. Llanço grapades de Cervantes, de Kurt Vonnegut, de Boris Vian, de Flann O’Brien, de Virginia Woolf, de Robert Walser, de Montserrat Roig, de Laurence Sterne, de Pere Calders, de Stevan Sweig i de molts autors actuals que no deixen de fer-me companyia a diari.

Tot al llarg de la meva vida he sentit milions de comentaris sobre el fet de llegir. Molts d’ells es referien al valor intel·lectual de la lectura. La lectura ens fa cultes, ens proporciona esperit crític, ens descobreix els grans noms de la filosofia i de la literatura. Llegir ens fa sentir importants, sinó davant dels altres, almenys davant de nosaltres mateixos. Conèixer aquell autor i aquella novel·lista, aquella poeta, aquell assagista, suposava el cim de les nostres il·lusions de lectors puerils i primerencs. He llegit Balzac! He llegit Tolstoi! He llegit Jane Austen! Oh, això era tocar el cel amb la punta dels dits. Segurament era així, però per a mi era secundari. Jo llegia per tremolar, per vibrar, per experimentar el més profund del meu ser. Jo llegia per emborratxar-me, per gaudir, per passar gust i ser feliç. I era així. Al principi de les meves lectures infantils i juvenils, jo no sabia qui eren els autors que havien escrit els llibres que llegia. No és que no m’interessés, és que no li donava cap importància que fos aquest o aquell el seu autor. La literatura, la lectura era embriagadora per ella mateixa, no per qui l’havia materialitzada. A vegades, encara ara, penso el mateix. No hi hauria d’haver diferents creadors, sinó que tots plegats som artistes faedors de les grans obres universals. Ulisses, Macbett, Càndid, Josep K., Josafat, etcètera, són personatges universals creats per tots nosaltres, per tota la humanitat al llarg dels segles. Quina importància té que els seus autors es diguin Skakespeare, Homer, Voltaire, Kafka o Prudenci Bertrana?

Així llegia jo al principi dels temps. En la meva innocència ignorava que aquelles històries, aquells relats, aquells poemes, els hagués redactat un home o una dona de carn i ossos. Aquelles lectures eren espirituals, no eren matèriques, sinó producte d’un alè diví. Jo coneixia Alícia en el País de les Meravelles i no coneixia Lewis Carroll. Era més important el personatge que el seu creador. Més encara: per a mi no existia cap creador. Lewis Carroll no era ningú, només Alícia era real. No calia que algú s’hagués inventat aquell criatura màgica, la veritat era, senzillament, que era. A mi no em preocupava d’on provenia ni d’on havia sorgit aquella nena excepcional. No sabia ni em preguntava qui eren els seus pares, ni com es deien, ni si era d’aquí o d’allà. Jo només “sabia”, sense saber-ho, que era la persona més real i autèntica de la meva vida. Alícia ho era tot. Ella i jo i ningú més. Bé, i també els personatges que l’acompanyaven per fer-la més formidable. Allò era la felicitat literària, aquell era el veritable món on jo vivia.

Amb els anys he procurat conservar aquella màgia i aquella meravella. Però no sempre és possible. A l’escola ens obliguen a conèixer els noms dels autors. Ens descobreixen la veritat de la ficció. Ens fan creure que no ens ho hem de creure tot. Ens diuen que les nostres il·lusions són ridícules. Ens roben el prodigi i l’ingenuïtat. Les grans obres literàries haurien de ser anònimes, i així no ens veuríem obligats a homenatjar els seus autors, a aixecar-los estàtues a la via pública, a posar els seus noms als museus, als parcs i als jardins botànics. Les grans obres i els grans personatges són un obra coral de la humanitat generativa sencera. És per això que ens veiem reflectits en elles i en ells. L’obra i l’autor i els personatges som nosaltres mateixos, i a nosaltres no ens ha creat ningú més que el mateix suprem Creador. Tota la resta és complicar-nos la vida i anar a cerca “na Maria per la cuina”. Són ganes d’embullar la troca. El valor de tot plegat no som nosaltres ni les obres que ens acompanyen i envolten, sinó la màgia i la felicitat i el “no saber res de res” que ens dona plenitud i elegància espiritual i bellesa.

Per això m’agrada repartir per la finestra grapades d’alegria, aquesta alegria que es desprèn dels llibres i de la lectura. Tanmateix soc jo i ets tu els que descobrim el goig infinit en aquesta efervescència. No és la lectura ni el llibre. Ells només són els mitjans pels quals experimentem aquestes emocions tan encisadores i estimulants. Tant que, a mi, no em queda altra eixida que compartir-les amb tothom pels carrers i les places i les cases de pobles i ciutats, entre veïns, amics i familiars.

I per què són així les coses? No ho sé. El que intentava dir des d’un principi és que jo sempre he llegit, i encara ara, per passar-m’ho bé. Aquest és el meu principal objectiu: passar-m’ho bé, ser feliç. És cert que ara ja conec el nom dels escriptors més destacats i que això no ha fet augmentar ni minvar el meu amor pels llibres. Romeu i Julieta seria el mateix de bo si estàs firmat per en Colau Marieta. De manera que Colau Marieta, Skakespeare i tu i jo som i formem part de la mística i inescrutable condició humana, a la vegada natural, física, espiritual i creativa.

Quan Déu creava el món, diu la Bíblia, veia que el que estava fent era bo, i per això seguia endavant. Nosaltres, entre tots, fem el mateix: creem coses bones, bons llibres, bon de tot, per tal de passar-nos-ho bé. Això és tot. Repartir grapades de felicitat arreu també és una bona acció.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Carme, fa devers d'un mes

Preciós.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris