cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
19°

Arestes per salvar la llengua

Des de fa anys i panys, se'ns ha intentat inculcar (i sovent s'ha aconseguit) a través de la propaganda estatista (els estats són, entre d'altres coses, potents maquinàries propagandístiques) la idea que canviar de llengua quan algú ens parla en castellà és cosa de gent ben educada. Ja de ben jove, em cridava molt l'atenció, aquesta consideració. Com es podia haver de parlar en castellà "per educació"? No ho entenia. I, per tant, vaig anar a buscar d'on provenia aquesta idea tan peregrina. I, com que qui busca troba, em vaig arribar a topar amb l'origen. Com en tantes altres coses, la idea que parlar una determinada llengua fa educat prové de la Revolució francesa. El primer que la va formular d'una manera tan clara va ser l'abat Hénri Grégoire, a qui també podem considerar el primer autor d'una enquesta sociolingüística, encara molt allunyada, lògicament, dels cànons científics. També va ser el que va dir que la "nació", per molt que alguns s'ho creguin, no és formada per tothom, sinó pels notables, per aquells que tenen capacitat de decisió. Ell mateix va arribar a dir que la nació francesa, a la seua època (finals del segle XVIII-principis del XIX), era formada per devers dues mil cinc-centes persones. Idò bé, aquest home, que va ser abat amb el rei guillotinat, membre de l'Assemblea Nacional -secularitzat- durant el Terror, i novament abat amb Napoleó, va dir que parlar francès era cosa de gent ben educada. I que, per educació, si algú et parlava en francès (fossis tu parlant de bretó, de cors, de basc, de català, d'occità o d'arpità), tu el que havies de fer era respondre-li en francès.

Posteriorment, tot això es va copiar a Espanya. Perquè, com deia en Lluís V. Aracil, en brillant troballa, "Espanya és una regió de França". Si no una regió geogràfica, sí una regió espiritual. Fa tres-cents anys, des que a Espanya va posar el cul dalt el tron una monarquia francesa (els Borbons són d'origen francès, per molt que ara entre ells es parlin bàsicament en anglès), Espanya no ha fet més que copiar el model de França. (Dit siga entre parèntesis: aquests últims mesos fins i tot fa l'efecte que els espanyols volen emular França en això de constituir-se en República).

Davant el mite que ens han fet entrar per la cabota segons el qual fa educat parlar en espanyol a algú que et parla en aquesta llengua, hauríem de replicar-hi amb una sana descortesia, amb una descortesia amb alguna aresta, si fa falta. Perquè, en cas contrari, si sempre som tan "educats", segurament els hispanoparlants s'acabaran creguent que parlam català per emprenyar-los. Mentre que, si ens mostram tal com som, encara que tenguem arestes, potser entendran que, senzillament, el català és la nostra llengua. Com l'espanyol és la seua. Mentre siguem tan "educats" només poden pensar que els estam fent la punyeta.

A l'editorial de Vilaweb de dia 24, en Vicent Partal recordava un terme de Malcom X que, per a l'assumpte, ens ve com anell al dit: el "deure de descortesia". Malcom X deia que els negres, en la seua lluita pels drets civils als Estats Units d'Amèrica, tenien el deure de "ser descortesos" amb els blancs. Per exemple, de seure als llocs que se'ls reservaven (als blancs) als autobusos, o a d'altres espais públics. Seguint el fil, consider que els catalanoparlants tenim el deure de descortesia lingüística (tal i com ara molts l'entenen) amb els hispanoparlants, de mostrar les nostres arestes. Senzillament, per fer-nos entendre.

Així, si algú ens diu "a mi me hablas en castellano", li podem respondre, clarament amb un "ni pensar-ho!", o dient-li "per què em parles de tu, mal educat?". Si ens diuen "mejor en castellano" els hem de fer explicar, els hem d'exigir explicació de per què és millor. I no deixar l'altre fins que ens ho hagi intentat explicar d'una manera racional. Si algú amb uniforme se'ns adreça dient-nos que li parlem en castellà perquè és l'autoritat, podem fer dues coses: o bé respondre que el català és igual d'oficial que el castellà, a les Illes Balears, i optar per l'Estatut d'Autonomia, o aclarir-li que l'autoritat que s'ha d'imposar per la força ni és autoritat ni res que se li assembli, per molt uniformada que vagi. A un sec "en castellano" hi podem respondre, sense embuts: "per què?". Si algú ens diu "yo no hablo catalán", li podem espetar: "no et preocupis: ja en parlam nosaltres". Etcètera.

No vull dir que, en determinades ocasions, no puguem canviar de llengua. Però, per fer-ho, hem de tenir clar que: a) l'interlocutor no ens entén, b) l'interlocultor farà un esforç per arribar a entendre'ns, c) l'interlocutor ens ho demana de la manera més educada, d) l'interlocutor entén que el català és la llengua de la nostra societat, e) a l'interlocutor li sap greu haver-nos de fer canviar de llengua, f) l'interlocutor reconeix el nostre dret a no canviar de llengua si no volem, g) l'interlocutor es compromet a aprendre la nostra llengua tan aviat com siga possible, h) l'interolocutor ens demana disculpes per fer-nos canviar de llengua, i i) altres.

Si no tenim clars tots aquests punts, l'únic sensat que podem fer és mantenir-nos en el català.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per idò sí, fa devers d'un mes

Em sembla bé tot l'article però sobre tot l'últim paràgraf:
si els nostre interlocutor ens demana educadament que li parlem en castellà, i mostra que li sap greu no poder-nos parlar amb la nostra llengua per no haver tengut ocasió d'aprendre-la, supòs que no hi haurà quasi ningú que es negui a fer-ho. El que no hem de tolerar són les humiliants imposicions.

Valoració:0menosmas
Per Bubota, fa devers d'un mes

A l'exercit va esser blau l'afrancesament!
Oui, mon Capitain = Si, mi Capitán
Oui, mon Lieutenant = Si, mi Teniente
Ningú diu Si mi maestro
o Si mi doctor.

Jo, quan era Sergent Habilitat, tenia una al·lota que quan ens abraçavem em deia:
- ¡Ven aquí, Sargento mío!

Valoració:0menosmas
Per militant, fa devers d'un mes

La única manera de salvar una llengua és parlar-la, llegir-la i escriure-la, arreu i en tota ocasió. La resta és demagògia irreal i perdedora.

Per tant, cal a ser conseqüents i actuar com més prompte millor, si no els castellans se´ns menjaran.

Valoració:4menosmas
Per Lluís, fa devers d'un mes

A Mallorca, s'immensa majoria de castellanoparlants residents entenen es mallorquí i respecten que els parli en mallorquí. De vegades, fins i tot, són ells qui giren sa llengua i me responen en mallorquí, maldament cometin errors. Conec castellanoparlants que només poden parlar mallorquí amb jo, perque la resta de mallorquins els parlen en castellà.

De vegades, participant a qualque fòrum d'Internet, sí que m'han demanat que escrigui en castellà (o m'ho han exigit de mala manera, amb insults). En aquests casos, sa meva resposta sempre ès sa mateixa: "Jo escriuré en castellà es dia que tu escriguis en català". Aquí s'acaba sa discussió.

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris