cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 15°
11°

El pinar de Son Quint

Ja és una mena de bosc de Bellver sense castell, afortunadament, sinó no hi cabríem. Les ocurrències de noves urbanitzacions, encara que siguin d’estraperlo, haurien d’anar acompanyades d’un pla de mobilitat per a estirar les cames, els altres, amb zones naturals útils que compensin de la privatització del paisatge, que era de tots, i amb moltes quarterades, com diuen en bon mallorquí, que n’hi hagi, com en aquest del pinar de Son Quint, no com la presa de pèl del Canòdrom, que fa deu anys que amenacen de fer una zona grisa, o cent, si ens remuntam al pla Calvet. També d’alguna manera s’han de recompensar els camins que tanquen els retenidors de terres.

No és el pinar de les meravelles, els de gustos més hipertensos no hi trobaran cascades ni ànneres, per això darrer hauran de guaitar al golf, de darrera el reixat, naturalment. Però si es tracta de respirar aire pur, vistes a la mar, algun racó solitari, oblidar-se de l’estrès de la covid i de la mala atenció dels bancs i assegurances, està més que bé. Els camins marcats en línia contínua són els més pràctics per a passejar en família.

L’especialitat de la zona, com a tota na Burguesa, són les pedreres, afortunadament abandonades, les coves, i per si no n’hi havia prou que estàs tot foradat, sobretot per la pedrera des Forn, hi ha també gran quantitat de mines de guix i altres pedres que antany foren una indústria de primera. Els forns de calç (‘F’), dels que se’n conserven els més grossos coneguts (dues olles de 8m de diàmetre) són també una mostra ben valuosa d’indústria preturística, tots són abandonats i la majoria arruïnats, però alguns fàcilment recuperables i d’un valor etnogràfic extraordinari.

Els forns de guix (‘G’) són un poc més moderns i un poc menys atractius, inicialment es confonen amb una barraca sense teulada ni portes. Ací n’hi ha precisament la màxima concentració: dos prop de sa pedrera Grossa i ran del camí, i dos a les coves del Pilar.

Les coves del Pilar, tot i no esser descobertes fins fa uns cent anys, tenen una bona història. Amb l’esperança de fer-hi negoci turístic s’hi feren obres de condicionament, i probablement també en fou el motiu d’algunes romeries, firetes i pancaritats. Essent de les més vistoses prop de Palma era un bon lloc per introduir-se en el món de l’espeleologia, però per altra banda també facilitava que hi arribassin polissons i altres brutanxos, a part dels que s’enduien estalagmites per adornar el corral, i alguns per vendre-les per a les casetes “de peros”. Entre això i la tanquera moderna fa uns anys que estan ben tancades. El camí hi arriba bé, però no és un lloc per a jocs d’escoltes ni per a fer-hi l’indiot. Els nins més urbans i malcriats seria més segur dur-los fermats. Ídem per a un caminoi que continua fins al puig des Revells. A sa Trinxera hi ha restes de ferros d’escalada de totes les èpoques, ja que des del primer moment va resultar un lloc pràctic i avinent per a entrenament de maniobres, però resulta que és un esport de risc i també està prohibit –i ara m’ho diuen!

Del que a la resta Mallorca en diuen ‘comellar’ a na Burguesa en diuen ‘coma’, que són més o menys les conques dels torrentons. Mirat de l’aparcament del cementeri, la part de l’esquera és la coma des Pou i la de la dreta la coma des Vent, estan separades pel camí vell de Puigpunyent, que passa el coll de Son Marill, on hi ha les ruïnes d’un probable hostal, continua cap al poble i fins Estellencs. Queden alguns trams d’empedrat molt ben fet. És el camí que a la legislatura passada deien que estaven a punt de re inaugurar.

Els coscolls, els revells a què fa referència el puig, tenen aquí els seu millor ‘locus tipicus’, és com una alzina amb les fulles sempre punxoses i més en forma de mata. Els garrovers aquí demostren que són ben espontanis.

I el ‘pi Gros’ donant la benvinguda. No fa gaire comentàvem que això del “catàleg d’arbres protegits” era un caramelet per als nins que s’han portat bé i que una cosa més seriosa no interessava. Aquest pi n’és la prova: deu fer prop de 20 anys que es va publicar que mereixia protecció, ja en tenia tots el mèrits, més que molts que no se sap què hi fan, enxufats al catàleg, a més de poder-lo gaudir des d’un lloc públic i de molt fàcil accés, com és l’aparcament del cementeri. Ara és del Golf, per a ells en un lloc marginal, i si observau com atupen els garrovers fa passar pena. A més té un empelt de bruixa que se l’està menjant, si l’haguessin llevat quan maquillaven el golf aniria molt més bo, i això que ja fa 340 centímetres de cintura i uns 20 metres d’alt i de capçada, aleshores és centenari i un poc més.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris