cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 19°
16°

El joc cultural

Georges Sheehan va ser un cardiòleg, un escriptor, un corredor de fons i un gran humanista nord-americà que ha passat una mica desapercebut entre el gran públic. El més gran reconeixement el va obtenir segurament en el món de l’atletisme. Encara que ja era gran quan es va posar a córrer, ho va fer amb gran entusiasme i amb una gran força de voluntat. No deixava cap dia d’entrenar-se. Al final es va veure recompensat amb molts premis nacionals i internacionals, sempre en curses de llarga distància per a corredors veterans de més de 50 anys.

En una certa ocasió va escriure que Hamlet, l’alter ego de William Shakespeare entre molts altres personatges d’aquest autor únic, el millor que ha donat Occident, que estava equivocat. Que Hamlet estava equivocat. Afirmà que la qüestió no és ser o no ser, sinó jugar o no jugar. La vida és un joc. Jo he après a jugar amb Georges Sheehan. Llegint George Seehan, vull dir. Com la majoria dels meus lectors saben, jo soc de Consell, un petit poble situat al bell mig de l’illa de Mallorca, situada a la vegada al bell mig de la Mediterrània occidental. Doncs bé, a Consell vaig aprendre el millor que sé del món i de la vida. Una de les coses més valuoses que m’ensenyaren va ser a no tenir necessitats supèrflues. Però aquest aprenentatge es feia gairebé a tot arreu de les Illes Balears: més que res, no gastàvem més del que teníem. Les compres a termini tenien pocs seguidors. Formava part de la nostra cultura econòmica conservadora, i encara ara hi ha gent del poble que la practica. Per a què ho dic? Perquè a deu mil quilòmetres de casa, a l’altra part de l’Atlàntic, un cardiòleg assenyat feia el mateix que nosaltres, com ho diu al seu llibre “Córrer és salut”, que forma part dels llibres més estimats de la meva biblioteca.

Georges Seehan diu que ell no va aprendre mai a moure’s pel món, el que sí havia après era a sortir del món. A necessitar cada dia menys el món. Ell no necessitava el món per viure! Vivia fora! Se sentia satisfet quan tenia l’essencial. Tot el que tenia de més l’impedia continuar endavant, li obstaculitzava el camí i la vida. “He après, acabava dient, que la simplicitat comença quan els guanys excedeixen les despeses”. El seu estil literari era molt divertit, i això que no escriví per simple entreteniment del lector com es veu, sinó que era un filòsof d’ell mateix. Tot ho feia lúdicament. El córrer, la seva activitat laboral, el seu lleure, la família, les seves afeccions, tot ho convertia en un joc cultural. La cultura era juganera o no era cultura. Jo em vaig imbuir d’aquella serenitat nerviosa seva tan particular. Era un individualista generós. No crec que se’l pogués qualificar d’egoista, però sí d’amorosit de la seva persona, de la seva pròpia vida i de tot el que deia i feia. Tot ell era fibra, no pesava ni cinquanta quilos, però quan el menjar era gratis s’ho acabava tot. “Amb fam o sense, deia, me menjo tot el que m’ofereixen gratis”. Contava que un dia, al final d’una cursa de 15 quilòmetres, va arribar destrossat i fet una pellerenca a la meta. No podia alenar ni dir piu. Però li oferiren una caixa de cartó d’una casa comercial que contenia pollastre fregit amb suc de taronja i no en va deixar ni una engruna. Però no es va engreixar mai: mai va superar el seu pes habitual. Això és el que jo considero el joc cultural. Fer de la vida una activitat cultural lúdica i xalesta. Bé, de fet, això és una tautologia: joc i cultura i alegria són termes sinònims.

Així que qui fa cultura, juga. Qui no fa cultura, no viu. Per tant, jugar és viure i viure és jugar. Hem vingut al món a viure, aleshores hem vingut a jugar. Jugar és crear. Crear és fer cultura. Crear és generar més vida, més política, més justícia, més fe, més art, més benestar, més felicitat. La riquesa més gran de la condició humana és la seva capacitat de fer coses, de crear. Una persona creativa és més culta, més feliç i més lliure. La prioritat dels governs locals, nacionals i federals; la seva funció principal, hauria de ser la de generar cultura i res més. El Govern, sigui de dretes o d’esquerres, no ha de fer res més que promoure i ampliar i fer créixer la cultura. Res més. La política, per ser meritòria, honorable i legítima ha de ser culta i entremaliada. La mateixa política forma part de la cultura d’un país, la part més important. La política ha de ser l’àmbit ciutadà i públic on tothom sigui cridat a jugar en igualtat d’oportunitats i de condicions.

La resta és corrupció política.

En tot plegat hi juga un paper molt important -jo el considero el més transcendent de tots-, l’escola, una escola on s’ensenyés i practiqués prioritàriament el joc, el bé, l’art i el plaer. Joan Fuster, el brillant pensador i aforista valencià, va privilegiar sempre la desocupació i les vacances. Aquest període, en la vida dels homes, resultava ser, al cap i a la fi, el més productiu de les seves vides. Segons George Seehan, al qual avui no puc abandonar, ens recorda que Paul Weiss va escriure que l’escola és per als estudiants, i l’oci és per a la gent gran. Però és que, en grec, schole, significa oci. Seguint en la mateixa línia, Eric Hoffer va suggerir dividir l’estat de Califòrnia en dues meitats, la del nord per a aquells que volguessin anar a escola tota la vida, i la del sud per a aquells que volguessin treballar i mantenir els del nord.

Per acabar avui i ara, l’última citació de Georges Sheehan: “L’èxit a la vida és arribar a ser un mateix: aquesta és la millor recompensa, i és la cosa més divertida que podem fer”. Aquest és el gran joc cultural.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris