cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 19°
16°

Ramon Barnils conversa amb Miquel Batllori

Un dia sense determinar del mes d’octubre de l’any 1993, el periodista Ramon Barnils va conversar extensament amb l’historiador i jesuïta, Miquel Batllori. Un diàleg farcit de referències de caràcter vital, polític, cultural i humorístic. Dia 1 de novembre d’aquell mateix any, la revista El Temps va publicar una reproducció d’aquell intercanvi d’opinions, més que una entrevista, elaborada per Montserrat Serra. Avui, vint-i-set anys després, oferim als lectors del dBalears el contingut d’aquella conversa. L’apartat referit a la política catalana és una mica confús, potser per una mala transcripció. Barnils també comenta que Batllori no feia comptes d’escriure unes memòries, però en una edició de l’any 2000, Quaderns Crema va publicar el llibre Records de quasi un segle, volum que varen redactar les historiadores Cristina Gatell i Glòria Soler després de mesos de fer entrevistes al personatge. En uns articles que publicarem les properes setmanes, comentarem alguns episodis d’aquest llibre, entre els quals hi ha els anys que Batllori va viure a Mallorca.

Ramon Barnils: Tabac de l’Havana. El pare Batllori aquests dies va de metges, d’anàlisis, de biòpsies i tot, negatives per sort. Ni beu ni fuma.

Miquel Batllori: Bec poquíssim i no fumo gens. Només de tant en tant, quan no em trobo la gargamella malament, algun dia extraordinari, mig puro encara me’l fumo. De cigarretes, no; pensi que jo sóc fill de cubana, i que he tingut el privilegi de rebre cigars de l’Havana. Quan vivia a Roma, abans de Castro, encara vivia la meva mare, i el seu procurador m’enviava tot sovint un parell de capses de puros autèntics. I és clar, em va costar molt més de passar, per causa de la situació castrista, del cigar havà als Alvaros o Alvaritos de Canàries, que no pas, més tard, de passar d’aquests a no fumar. Molt més. La diferència és abissal.

Pel que fa al whisky, els darrers que em vaig prendre me’ls havien recomanat per a la circulació. Tinc tromboflebitis. Tinc una cama que me l’han operada disset vegades.

Ramon Barnils: Aventurem que la cama del tifus deu ser la de l’esquerra.

Miquel Batllori: La dreta. Per què ha de ser l’esquerra? Hi ha alguna cosa freudiana, en això de vostè, em sembla.

Ramon Barnils: Li esmentem que fa uns mesos el polígraf Haro Tecglen va dir que li sabia molt de greu, però que la seva darrera esperança, de l’esquerra estant, eren els jesuïtes d’Amèrica.

Miquel Batllori: Però no els de Catalunya... No, jo ni salvat ni no salvat. Sempre he estat respectuós amb els d’una altra mentalitat. Em costa molt de pensar que es pugui ser cristià i comunista; però, si fem distinció en allò de Marx de construir una societat prescindint de la religió, és a dir: prescindint-ne però no eliminant-la, aleshores encara es pot comprendre un marxisme cristià. Jo sóc massa liberal, de manera que, si no sóc filomarxista no és pel fet de ser capellà, sinó pel de ser un liberal. M’és difícil de veure un cristià filomarxista, i impossible de veure un liberal filomarxista. Coses... com ara que la Companyia va proposar un rector de Comillas i la Santa Seu no l’ha acceptat perquè era “poc segur”. És una fórmula molt romana, que un jesuïta molt agut, de Lovaina, va aprofitar per a una nova benaurança: “Benaurats els pobres d’idees perquè seran anomenats segurs”. Tot això no hi pot sortir a El Temps, com vostè ja pot suposar, de manera que com que haurem de treure força coses, faci el text una mica llarg, perquè jo tingui més llibertat de ratllar. Perquè, si el fa curt i li ratllo tot el que no hi ha de sortir, quedaran quatre línies, com aquell llibre de les intervencions de Marañón a les Corts Constituents, que començava: dia tal, i tot en blanc; quatre pàgines més endavant, igual; de tant en tant, Sí estoy de acuerdo con su señoría, i quatre pàgines més en blanc; i llavors, Tendríamos que hablar de este asunto, pero no hay ocasión ahora. I, essent de pàgines en blanc, és un llibre que val molts milers de pessetes i que costa molt de trobar. El van fer en broma, i un tiratge curtet, només per als amics.

Però, bé, érem al whisky. Bevia per prescripció mèdica mig whisky al dia per a la circulació, però no em va anar bé per al fetge i ho vam deixar córrer. No he estat mai bevedor, encara que, naturalment, sé distingir entre un xampany francès i un cava català, o entre un bordeus autèntic i un rioja; sense mirar les etiquetes, vull dir. No arribo més lluny. És clar, més lluny que un bevedor de Coca-Cola, sí. És com allò de quien nísperos come, bebe cerveza, espárragos chupa y besa una vieja, no come, ni bebe, ni chupa, ni besa.

Ramon Barnils: Política i petiteses. Quan acabi les obres completes...

Miquel Batllori: No les veuré mai acabades, siguem francs; vint volums a un compromís de quatre per any, són cinc anys. Avui fa disset dies que n’he fet vuitanta-quatre. A vuitanta-nou anys, què es pot fer, si no és estar al costat d’un braser. El màxim que podré fer serà llegir amb lupa. Ara, de moment, ara mateix m’interessen coses, m’agradaria tenir una encletxa, quan arribi al volum desè de les obres completes, ara estic al vuitè, m’agradaria tenir una encletxa d’un any per a preparar els tres primers volums de l’epistolari dels Borja.

Ramon Barnils: Posem damunt la taula els noms dels també savis, i també de llarga edat, els senyors Pau Vila i també Joan Coromines.

Miquel Batllori: Amb en Coromines hem estat companys d’estudis; quan ell acabava, jo començava. Em va escriure una carta molt bonica, l’any passat, amb motiu d’una entrevista a un diari. Hem tingut sempre molt bona relació. Potser perquè ens tractem poc, vés a saber-ho. Dedica catorze hores al dia a treballar, no sé com pot. Jo més de set o vuit no puc.

Ramon Barnils: El pare Batllori segueix la política d’aquí: en general sí, les petiteses no. Això del 15 per cent?

Miquel Batllori: Sí, en general; el que no segueixo a fons són les parts petites de la política.

Ramon Barnils: Miquel Batllori no escriu memòries, però, de la seva correspondència, en farà alguna cosa qui vulgui fer-ne.

Miquel Batllori: La que vaig tenir amb en Rubió, ja l’han feta servir, i darrerament m’han demanat la que vaig tenir amb Jorge Guillén. Ara que es fan tantes coses d’història, pot servir la que tinc amb Menéndez Pidal. Què se’n farà, de tots aquests papers i molts més? Doncs no ho sé. El director de casa nostra a Roma em va dir que deixés una mena de testament on digués què vull que se’n faci, dels papers. Jo deixaré dit que algú se’ls miri; si n’hi ha que han de fer cap servei, que el facin; i els altres, que els llancin. La correspondència com a director de l’Archivum Historicum, la deixo a l’Archivum; és oficial, diguem-ho així. La de Rubió és gran, extensa, freqüent. No crec que es perdi.

Ramon Barnils: Una fotografia. L’avantatge del pare Batllori sobre Dalí, i en aquesta qüestió de les deixes, és que, a Dalí, si li ho va quedar l’estat espanyol, i a ell, se li ho podria quedar la Companyia de Jesús, i sembla més de fiar aquesta que no pas aquell.

Miquel Batllori: Vostè mateix, però jo no em fiaria ni de l’un ni de l’altra. És ser molt optimista, refiar-se’n. Maleït l’home que confia en l’home. És del rei David.

Ramon Barnils: El pare Batllori no sembla massa davídic, i David mateix ho devia dir en un mal moment. A més, no parlàvem de persones, sinó d’institucions. Vol dir que una hora i tres quarts després, un cop al carrer, el senyor Josep M. Ainaud de Lasarte, que topem per casualitat, ens comunica que el pare Batllori no és cap erudit, que és gent que sap tot allò que no té cap classe d’interès, sinó un humanista que només sap tot allò que interessa l’home.

Abans, tot just acabada l’entrevista i abans de sortir al carrer, el pare Batllori manlleva cortesament la càmera fotogràfica a la fotògrafa, ens fa seure tots tres i ens retrata. Ell, per la seva banda, portava sabates negres perfectament enllustrades, mitjons foscos, pantalons grisos, camisa blanca i jersei gris embotonat al davant, corbata grisa amb mostra i una impecable, envejable, jaqueta negra, creuada. I ens acomiada agraint-nos la puntualitat — No era fàcil, essent tres. Rebla Batllori.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris