nubes
  • Màx: 14°
  • Mín: 14°
14°

Agraïments

Potser no és encara, ara mateix, el moment de fer públics els meus agraïments, però per mor de la meva espontaneïtat i la meva impaciència, em veig engrescat a fer-ho. Encara que crec, i així ho he cregut sempre que, per a un agraïment, qualsevol moment és bo. Donar les gràcies és el millor que podem fer en aquest món, tant per nosaltres mateixos com per tots els altres. Penso que tot agraïment és sempre agraït. L’únic que vull dir és que aquests comentaris que estic escrivint al voltant dels llibres, de la lletra impresa en general i de l’ofici discret de llegir, són deutors, naturalment, de les lectures que he fet. Això em porta a donar les gràcies fervents a tots aquells milers d’autors que han escrit els llibres i els papers que jo he tingut el privilegi i la sort de llegir. És a tots ells que dec l’alegria que omple els meus dies i les meves nits, en virtut de les seves creacions, les seves reflexions i les seves observacions que han anat anotant i escrivint al llarg dels segles sobre els sentiments, les emocions, penes i satisfaccions de la vida dels homes.

Quan un s’hi acostuma, donar les gràcies passa a formar part de la natural sinceritat d’ell mateix. Segurament és la millor de les pràctiques socials i culturals que podem adquirir. Un home arriba a ser una persona culta quan es relaciona amb altres homes cultes. Quan s’hi relaciona, quan parla amb ells, quan els escolta i quan hi fa una íntima i valuosa concurrència. Això és el llegir. De manera molt natural va xuclant la saviesa de tots ells. Vull creure que això és el que passa quan ens atansem a les seves millors pàgines i als seus millors pensaments. M’agradaria no dir noms, però em serà impossible.

No és que jo, com tothom, no tingui la meva porció de vanitat personal per citar els clàssics, però puc dir que recordar els grans autors universals que he llegit i conegut és un humil acte de reconeixement i honestedat per part meva. M’envaneixo del que he llegit amb absoluta discreció, moderació i humilitat. Però no puc deixar de proclamar la meva profunda contentació i el meu plaer en fer-ho. De manera que em veig obligat a correspondre i estimar aquelles dones i aquells homes que des de més de dos mil anys i fins avui han dedicat el seu esforç i el seu talent a expressar per escrit l’art literari i la poètica. I el raonament filosòfic. Tot això no significa que sempre i en tot moment jo estigui absolutament d’acord amb tots els seus plantejaments ni tampoc amb tot el seu treball creatiu. Però sí que han deixat dins mi una empremta que els agraeixo i els agrairé tota la vida. Gràcies a ells, els meus dies són més lluminosos i feliços.

Com Michel de Montaigne, des d’un principi jo em vaig avesar a seguir el meu propi criteri interior a l’hora de pensar, llegir i escriure. Atenent a tots i a tothom, sempre he separat el gra de la palla segons m’indicava la meva pròpia raó i el meu discerniment particular. Sempre he intentat pensar per mi mateix, havent escoltat abans totes les veus que més he valorat i admirat. Sense imitar del tot a ningú, sí que m’he inspirat en tothom. També, com Michel de Montaigne, he cercat dins mi la resposta a què hi faig jo aquí, al món, a la vida. Qui soc jo? Aquesta és la divisa montaigniana que he procurat seguir? Bé, de manera més o menys conscient, sí. Però més ampla, més enllà de l’assagista gascó. Són moltíssims els autors que escriuen per saber qui són. Tanmateix, no ho sabran mai. És per tot plegat que, humilment, m’he hagut d’aconsellar, assessorar i il·lustrar amb els mestres universals de la literatura i del pensament.

Un altre dels grans, Miguel de Cervantes, deia que era molt raonable mostrar-se agraïts a aquelles persones de les quals hem rebut algun benefici. Quin benefici millor hi ha que el dels bons llibres, el de les novel·les exemplars, el dels aforismes intel·ligents, el dels poemes desvetlladors, el de les sàvies lectures? No només ens mostrem agraïts amb qui s’interessa per nosaltres, també es mostren agraïts aquells pels quals nosaltres ens interessem. Sèneca creia que un dels plaers més grans és trobar un home agraït. L’alegria que desprèn s’encomana a tothom. Qui és agraït, augmenta la gràcia, va deixar escrit don Miquel Ramis Alonso.

Segurament, la majoria d’aquests autors, citats i no citats, han fet el que han fet i han escrit el que han escrit sense que els hagi costat gaire de fer ni d’escriure, i és per això que no demanen mai que se’ls agraeixi res. És el que agraeix el que i qui s’alegra més, no el que rep els agraïments. Rebre les gràcies és una altra cosa, probablement molt superior. Saltant al terreny musical, no puc oblidar-me de Wolgang Amadeus Mozart, el qual componia les seves obres sense gens d’esforç ni angoixa. Creava rient, d’agraït que estava a la Providència. Mozart va ser un d’aquests autors únics que va rebre la gràcia i les gràcies de forma absolutament generosa i gratuïta de no se sap qui ni què. Aleshores, nosaltres ens sentim agraïts a ell per haver-nos transmès la música més extraordinària que coneixem.

A dia d’avui hi ha molts creadors, de totes les disciplines literàries, filosòfiques i artístiques, que ens segueixen regalant la seva obra i, als quals, se sentirà la humanitat agraïda eternament. Aquest era i és l’agraïment general que jo volia expressar.

M’agrada pensar que l’admiració, la humilitat i l’agraïment són amors trigèmins. És a dir: tres germans bessons.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Guasp, fa 3 mesos

Gràcies, Manuel.

Valoració:2menosmas
Per Manuel Montaner, fa 3 mesos

Moltes gràcies per escriure i poder llegir-te.

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris