nubes rotas
  • Màx: 26°
  • Mín: 25°
24°

La Macro-enquesta del 'Ministerio de Igualdad'

La setmana passada es van fer públics els resultats de la Macro-enquesta de violencia contra la mujer del Ministerio de Igualdad que dirigeix Irene Montero d’Unidas Podemos. Una radiografia impressionant de la realitat que viuen moltes dones a tot l’Estat espanyol.

No ha tingut molta presència als mitjans de comunicació, llevat del dia de la presentació. Aquí la direcció insular d’Igualtat del Consell de Mallorca que dirigeix na Rosa Cursach ens ha donat a conèixer les principals dades, a través de les xarxes socials:

Una de cada dues dones ha patit violència en qualque moment de la seva vida.

Un 14,2% ha patit qualque mena de violència física o sexual per part de la parella o exparella.

Un 13,4% de dones ha patit alguna casta de violència física per un home amb qui no mantenia relació.

Un 6,5%de dones ha patit violència sexual, un 3,4% a la infància.

11.600.000 de dones de 16 anys o més, al nostre país, han sofert alguna mena de violència masclista durant la seva vida.

1.678.959 menors viuen a llars on les dones pateixen qualque casta de violència.

Només el 18% de violacions són comeses per un home desconegut. Tres de cada quatre dones no han anat a cercar ajuda formal i ho han resolt totes soles. Només el 8% de víctimes de violència sexual ho denuncia. El motiu, por que no les creguin.

No són casos aïllats, és el Patriarcat. Per això és necessari seguir fent feina, ampliant i analitzant dades per fer polítiques que arribin a totes les víctimes de qualsevol casta de violències masclistes. Així acabava el fil de la piulada.

Més clar aigua. Atureu un minut a pensar en aquestes dades que s’han extret de la macro-enquesta, imagineu-vos per un moment què signifiquen. Les violències masclistes no són casos puntuals, són ben presents al si de la nostra societat.

Els resultats d’aquesta radiografia són més amples, és evident. Requeriran anàlisi acurada per part de les responsables del Ministeri i de les Comunitats Autònomes i dels Consells en el nostre cas.

Hem de valorar aquestes dades també com a societat, no és una xacra social com massa vegades es defineix des dels mitjans de comunicació. És un problema social, una seriosa dificultat a vèncer com a comunitat. No podem consentir que tantes dones pateixin aquestes violències, amb l’afegitó massa vegades del silenci, de la vergonya per patir-la.

I si dic vergonya, és perquè he conegut dones que ho han expressat així, a mi no me pot passar, com ho dic a la família? Quina vergonya dir-ho a les amigues!... Com si fos responsabilitat seva. El maltractador, el violent, és qui ha de mostrar vergonya, no al contrari.

Un problema social que requereix tots els esforços, tots els mitjans que siguin necessaris per trobar solucions, sortides per aquestes víctimes que puguin trencar amb aquesta relació violenta.

Vivim moments difícils, la pandèmia de la COVID19 ha trastocat les prioritats, les institucions públiques han hagut de modificar les despeses previstes per dedicar-les majoritàriament a l’atenció a l’emergència social que ha provocat. Ho veiem cada dia quan coneixem els efectes econòmics que ha provocat amb la pèrdua de llocs de treball, amb la necessitat de més i més euros per als ERTOS, per a la renda social garantida, per a subsidis de tota casta.

Malgrat que coneixem aquesta realitat, i que sabem que aquí a les nostres Illes anirà a més amb l’arribada de la tardor i l’hivern, hem d’incloure la prioritat de més mesures per solucionar el problema de les violències masclistes dins l’agenda pública.

Insistesc en la necessària confluència del treball institucional, dels organismes d’igualtat, amb la feina com a societat. El patriarcat és present en les relacions humanes, no només de parella, afectives, també en tots els àmbits de la vida quan discriminen les dones pel fet de ser-ho, quan les menysprea com a persones, quan només les veu com a éssers sexuals.

El patriarcat és la causa de les violències masclistes, és la mentalitat que cosifica els homes i els forma com a éssers forts, dominants, que tenen l’obligació de ser protectors cap al sexe dèbil, que no poden mostrar sentiments, que no poden ser sensibles, igualitaris, feministes, perquè si ho són, els considera «menys mascles».

Pertanyem a una comunitat, vivim en un barri, som sòcies d’associacions veïnals, de mares i pares, som sòcies d’entitats culturals, esportives, benèfiques, afiliades a sindicats, o a associacions empresarials diverses, a organitzacions no governamentals de cooperació, ecologistes, feministes...a tots els àmbits, llocs, lluitem contra el patriarcat vigent, facem saber la nostra actitud igualitària, feminista, solidària.

Sense por, sense vergonya. Convençudes que hem de capgirar aquestes dades de la macro-enquesta, que volem eradicar les violències masclistes.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris