nubes dispersas
  • Màx: 27°
  • Mín: 27°
27°

Incendis, hipocresia social, els valents d’Artà i un garriguer tot sol davant el perill

Dins un any per a oblidar, una de les poquíssimes coses per a celebrar seria tancar una de les temporades d’incendis més benignes. Fins i tot, si cap cabota no ens ho espenya, podríem celebrar la fi de la generació dels caladors de foc. Ja duim set anys de treva i tot sembla indicar un canvi de cicle en el respecte envers la Natura i els seus processos. Cal suposar que la generació jove ja no odiarà els pins perquè a l’escola li han explicat com funciona la Natura, que nosaltres en som part, i que anar-hi sempre en contra és el que ens ha duit aquí on som: una temperatura que augmenta constantment, que ja fa els estius insuportables, que estam massa prop del desert i, en definitiva, el canvi climàtic amb el que ja s’obren molts telenotícies.

El canvi més important és en l’empatia social. Cal suposar que ja no es pot bravejar al cafè de la plaça d’haver cremat a tal banda, com es feia encara fa tot just vint anys, que és el que s’il·lustra a la capçalera, o com ens conta Lillo en el seu relat més que valent. Aquesta era la qüestió: la hipocresia social, la doble moral, la muntanya és meva, els pins són brutor... i sobretot l’omertà, com a la por dels anys 40 o amb el contraban, “tractos rompen lleis”, “i es de s’ICONA, i es del GOB, què putes saben”. Per acabar-ho de compondre l’Administració continua essent la terra promesa per a enxufats, especialment dels inútils del partit, mentre els funcionaris per oposició i valents són marginats.

L’any 13 ens va tornar a deixar espantats: els grans incendis, altra vegada d’Artà i Andratx, amb 500 i prop de 2.500 ha cremades pareix que varen espenyar el motle. A part d’una torrada que varen tirar els calius al bosc, no sabem quasi res d’altres culpables. Els pocs que han agafat tenen tota la pinta d’esser els desgraciats que cobraven per calar for. Qui pagava?, silenci com als anys 40, tot i què hi ha un munt d’indicis per a què un aprenent de Sherlock Holmes ho solucionàs per telèfon. A la revista Bellpuig hi ha noms i llinatges, incendis clàssics que es repeteixen cíclicament, ben especialment a Artà i Andratx, que sempre sobresurten escandalosament a les estadístiques, sobretot en els incendis que han fet més mal. A Artà plou uns 700 mm anuals, teòricament ha d’estar ple d’alzines, on són?

Són recurrents, i ja fotocopiats, els reportatges d’espants que “els bosc és brut”, “massa pins”, “pins massa bruts”. De pagesos per la muntanya no en queden fa molts d’anys, aleshores les escaïnades només poden partir de caçadors o propietaris (o retenidors de terres per especular), a part dels enginyers de fustes, que lògicament es cerquen les garroves pel bosc. El cas dels propietaris és molt més que curiós i preocupant: mai no he llegit cap notícia que un propietari investigui, ni tan sols demani investigar, un incendi, quan teòricament en seria l’únic “perjudicat”, i això que, segons tenc entès, hi ha propietaris de possessions amb d’incendis clàssics que a més són jutges. Per altra banda els boscos incipients tan densos, “tan bruts qui no s’hi pot passar”, precisament són conseqüència dels darrers incendis, no la causa, el bosc tot sol no pren.

El problema no són els “piròmans”, i molt manco els que els periodistes ens presenten com un beneitet que passava per allà i feia una malcriadesa. No, els piròmans són el macguffin. Els incendis que fan més mal solen esser de rates velles que saben ben bé el que fan.

Na Burguesa mai no havia estat tan garrida, presenta un vestit verd molt agradable i relaxant, els pins fan la seva vida i no han de menester ningú, ni els histèrics de la processionària, estan esplèndids, les arboceres omplen les obagues, així en un futur pròxim hi podrà haver alzines, tot i què a mi m’agraden més les arboces. Però no sempre ha estat així, el segle passat era un altre lloc on, segons les estadístiques, s’hi passava gust de cremar, quan allò només era terra de caçadors (les clapes de conreu hi són excepcionals, fins i tot les rotes). L’any 93 es varen cremar prop de 500 ha, i no va esser el típic cabota que fa una torrada i els calius li fugen. No. No va esser un incendi, varen esser una dotzena d’incendis molt ben repartits per tot Na Burguesa, que per cert, ni amb al·legacions de tothom es va voler incloure en allò del “Paratge Artificial” de Jaume Font. Tothom es demana per què, excepte els que Jaume Font els feia gràcia. Fa cinc anys, mitjansant una associació vàrem posar una denúncia per uns caramullarros de llenya deixats enmig del bosc, prop de Bunyolí Nou, la resposta oficial encara no m’ha arribat, i això que ben prop d’allà és un punt calent on s’hi han repetit incendis, el darrer important el 2012.

Per si a algú li ha passat per malla, recoman que llegiu, o repasseu l’article de Lillo (La-interpel-lacio-del-bosc). Val deu vegades més aquest testimoni que cinquanta d’altres agents socials que embullen, o callen com a putes.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per qui sap si drogues, fa 9 dies

Una altre variant és una rara que vaig escoltar fa molts anys, un senyors xerraven amb veu alta com especulant. Des tipus comú que van exagerant i contant o inventant.
Que es foc no fos algun foc relacionat amb drogues. Com ara que amb es foc es deixairien de vigilar altres llocs on aprofitarien per fer transport o recollides. O minvar cultius de competència, preparar camps, fer trobades i festa... O qui sap què, si no hi ha gaires escrúpols o els surt a compte i no els afecta tant.
El que és clar és que 'es no diguir res' reforça que es mals des futur es solapin amb antics

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris