nubes
  • Màx: 14°
  • Mín: 14°
14°

Reinicis de setembre

Setembre significava habitualment, el mes de tornada a les rutines. Tornar a la ciutat, a la feina, als hàbits saludables i als que no ho eren tant. Acomiadar-se del poblet costaner on tot semblava tenir una altra dimensió: el ritme de la seva gent, el pas del temps que li semblava lent però en absolut avorrit. Com si un dia dones per a molt més del que es podia fer al lloc d'on venia on tot eren corredisses, fues, transbordaments i per descomptat qualque empenta d'algú desesperat que arribava irremeiablement tard a la feina, a una cita que no havia pogut programar amb prou temps o potser a cercar els nins. Era el ritme propi d'un gran nucli urbà; totalment oposat al lloc que podia gaudir un mes a l'any.

Li agradava observar com els seus habitants mantenien vives alguns costums que hagués donat per perduts de feia molt temps, si no fos que cada estiu podia comprovar com almenys a aquell indret petit, seguien existint. Parlar el vespre entre veïns d'un carrer sencer tot prenent la fresca, el mercat ambulant que arribava tres cops per setmana a la plaça on molta gent mentre feia cua, feia petar la xerrada i després alguns la seguien als cafès que hi havia allà devora. Sempre li cridava l'atenció la divisió que es produïa segons el grup al qual cada un pertanyia: els autòctons del poble de tota la vida, els estiuejants del país, els turistes i els residents ocasionals procedents majoritàriament d'altres estats europeus que tenien casa pròpia al terme municipal i, a més de l'agost, solien passar-hi la Pasqua i alguns caps de setmana a l'any. Era com si cada bar, tingués un rètol on indicava quin era el perfil de client exacte que esperava atendre.

Malgrat que cada final d'agost es proposava emportar-se'n un trosset de calma, serenor i hàbits saludables, sabia que quan portes uns dies de reinici a la seva vida diguem-ne normal, tornaria a caure inevitablement en les presses, el ritme massa ràpid i la tendència a l'estrès. No era quelcom opcional, sinó el que li marcaven les obligacions. Eren els tres quarts d'hora per anar i després tornar de la feina entre embussos i cops de clàxon. Eren els objectius que li exigien els caps, eren també alguns col·legues que simulaven trobar-se naturalment còmodes en un ambient descarnadament competitiu malgrat sospites que no s'hi trobaven gaire.

Per sort, el retorn a la city tenia també coses bones: amics de feia molts anys, la vida social, la llista de bars preferits que anava visitant de forma periòdica, la inacabable oferta d'oci que sempre el deixava amb ganes de més activitat però que el temps habitualment fugisser, li acabava prenent part dels plans. I és que, la sensació de tenir temps per a tot, tornava a esfumar-se quan començava el mes de setembre. El rellotge s'imposava com un administrador intransigent de cada minut. Sabia però, que prest s'hi acostumaria i el parèntesi tan apreciat de l'estiu, passaria a ser un record llunyà i borrós que s'esmicola. Fins al proper juny quan tornaria a desitjar intensament, com solia passar-li cada any, que arribessin per fi els dies preuats de desconnexió.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Jordi Baldrich i Vilanova., fa 3 mesos

Una vegada més i com sempre ho sol fer, en Jaume ens delecta amb dels seus escrits sobre reflexions de coses quotidianes que tant ens omplen la vida.

Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris