algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
26°

La desigualtat s'escampa sense aturar

Més enllà del seu significat simbòlic, hi ha fets que són precisos —la realitat que ens permet constatar coses que són certes. La figura retòrica que denominam sistema, establishment, tot això que és alhora tan real i absorbidor, aspira a mostrar que això que avui en dia encara es denomina esquerra està a la defensiva, aclofada. Sí, és ver que Pablo Iglesias és el vicepresident del Govern espanyol, però Nadia Calviño també ostenta una vicepresidència i per damunt de tot és, ni més ni manco, la ministra d’Economia. Siguem sincers, la denominada esquerra procura no molestar gaire. O no és un eufemisme que ens mostra una real i excessiva prudència, definir allò que hauria de ser una política econòmica alternativa com a economia de los cuidados, tal com ho diu Irene Montero, ministra d’Igualtat? Tanmateix, tot i aquests esforços d’adaptació, els mitjans de comunicació —ramificació molt concreta del poder— ens indiquen, tot d’una que tenen l’ocasió, que el partit Podemos és una font de conflictes, mentre que Pedro Sánchez sempre s’esforça per tapar forats.

No fa gaire, pocs anys, l’economista Thomas Piketty —ningú no el pot acusar de ser un militant de l’anticapitalisme— deia que calen fiscalitats fortes per posar l’economia al servei de la gent. Doncs bé, just un parell de dies abans que Pedro Sánchez convocàs la cimera amb els agents socials, la que es va celebrar la setmana passada, els mitjans de comunicació s’apressaren a destacar la compareixença, en aquesta trobada, dels grans empresaris de l’IBEX-35 amb la finalitat, digueren sense manies, de pressionar el PP perquè aquest partit doni una mica de suport als pressuposts generals que aviat s’han d’aprovar a Madrid. Encara afegiren al banyat una altra filtració interessada: Sánchez hauria decidit ajornar una suposada, mai confirmada del tot oficialment, pujada d’imposts; sense especificar quins, directes o indirectes, perquè, segons els tertulians televisius i oficials, volem dir partidaris de la indiscutible legalitat vigent, ara aquesta inflació contributiva acabaria d’arruïnar l’economia capitalista, l’única que és possible, talment les dictadures que no ofereixen alternativa.

Contraposat a totes aquestes informacions qualificades intencionadament com a pragmàtiques (pressuposts generals, cimera social que cerca els consens unànime, càlculs fiscals realistes, etcètera), els mitjans de comunicació hi col·laren apartats que tenien per objectiu informar sobre els afers i embulls que afecten el partit Podemos; dissidència entre afiliats, presumptes irregularitats comptables, assetjament ultra a la família Montero-Iglesias... En definitiva, una mescladissa de coses que demostraria que l’esquerra genera conflictes i dubtes. Incert del tot perquè, per paga, això que encara es denomina esquerra fa molta bonda. No hi ha excuses de mal pagador; són precisament els de Podemos i les seves confluències els que no es cansen de demostrar que l’alternativa a la desigualtat actual que creix no és el comunisme —ben alerta!—, allò que ens ha de preocupar, insisteixen a dir, és l’auge que pren l’extrema dreta que, paradoxes de la vida, els acusa de ser comunistes. Estar sempre a la defensiva vol dir anar cap enrere com els crancs; està ben clar, la revolució ja no és viable, segons diuen, però el feixisme encara sí.

Thomas Piketty adverteix que l’1% més ric de la població disposa del 48% de la riquesa mundial i que la cosa pot empitjorar si ningú no hi posa remei. Ho va dir abans de la crisi de la pandèmia provocada per la Covid-19. Hem d’anar vius perquè ja sabem que el capitalisme no desaprofita les ocasions. És fàcil imaginar, per tant, que les expectatives de la denominada nova normalitat seran discretes, sobretot si els governants només aspiren a la gestió institucional, a donar cobertura legal a l’economia neoliberal. El domini del capitalisme és tan absolutista que Trump, ara que tothom torna a parlar del personatge, es pot permetre el luxe de dir que Joe Biden és un comunista. Ja està clar que ningú no ho creu, el que passa és que com que el neoliberalisme resta impune, si Biden, també neoliberal però del partit demòcrata, esdevé oficialment un contrincant progressista —la retòrica sempre proporciona moltes oportunitats— el qualificatiu permet a Trump decantar-se més cap a la dreta. Són molt vius; el resultat és que entre uns i altres, el capitalisme neoliberal sempre està preservat —com si hagués de romandre al marge de tot. Ja ho va dir Juan Rosell, expresident de la CEOE: una cosa és la política i una altra la realitat.

Els analistes solen dir que la societat nord-americana és molt complexa, difícil d’analitzar; el problema és que les conseqüències de tal complicació són bones de percebre. Ben segur que d’aquí a cinc o sis mesos tendrem ocasió de comprovar si el denominat progressisme de Biden fructifica o esdevindrà, altre pic, pura retòrica; si el sistema de fer negocis continuarà sotmès a la premissa de maximitzar beneficis a costa de reduir el deute del pressupost públic, sotmès a mantenir en precari les polítiques socials que haurien de ser realment efectives i veurem, també, si el sistema sanitari de qualitat el fa universal o si la sanitat, com sempre, continua oferint una assistència classista, precària per als pobres per manca dels recursos necessaris. Potser serà ver que Biden frenarà definitivament el terrorisme d’estat imperialista, tan característic de totes las administracions nord-americanes, demòcrates o republicanes, i que donarà suport a les causes justes internacionals que estan pendent de resolució, per exemple la de la implantació d’una democràcia real a Catalunya. Potser sense Trump acabarà la matança de negres a mans de policies racistes blancs i amb Joe Biden el desnivell millorarà una mica, sobretot en comparació a l’altíssim nombre d’assassinats de negres que varen quedar impunes durant el mandat de Barak Obama. Potser va de bo, aquest pic. Hi estarem pendents.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris