algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
26°

No ho sabem

La lectura no ens proporciona coneixements ni informació, sinó saviesa. La lectura no ens diu com són les coses, ni com funcionen, ni perquè serveixen. La lectura ens indica quelcom molt més important i decisiu: ens diu que no se sap, que no ho sabem ni ho podem saber. Ens fa saber que estem incapacitats per saber. No sabem ni podem saber com es va engegar el món ni perquè; ni com intuïm, imaginem o pensem. Ens fa saber que no podem saber i ens diu que això és tota la saviesa humana. Sap que hi ha moviment còsmic, però és impossible saber per quin motiu i amb quina finalitat hi és. Es tracta d’un prodigi infinit: vivim, però sense saber amb quina finalitat ho fem.

El millor de tot és que ens conhorta i reconforta. Llegir ens atorga més experiència de vida que la pròpia vida que vivim. És molt senzill: llegint ens assabentem; vivint, badem. Podem rellegir, però no podem reviure. Sabem el que hem llegit, però oblidem el que hem viscut. Però, què ens diu la lectura? Justament ens diu que no ens pot dir res. Només ens pot fer savis. La lectura és un aprenentatge de la vida, més que la pròpia vida. Apliquem més a la vida allò que llegim que allò que vivim. Per què? Per què ho dic? No ho sé. Jo només soc un pobre lector que no sap res. Però les coses són així. Miraculosament són així, i cal creure en els miracles, i aquest de la saviesa és un miracle de la lectura. Creieu-me. És així. Jo no menteixo mai. Puc contradir-me, però no mentir. Comprova-ho vosaltres mateixos.

Què ens suggereixen els llibres? Que siguem valents, que no tinguem por, que ens mostrem generosos, emprenedors, amables, agosarats, reivindicatius, justos, que estimen sense condicions puerils, que no rebutgem l’esforç, el sacrifici, la pietat, el perdó envers els altres i envers nosaltres, que ens allunyem dels estúpids, dels malvats, dels corruptes, dels infidels i dels adúlters en tots els terrenys de la vida. I què ens diu la vida? Que enganyem, que falsegem, que conspirem, que envegem, que odiem, que siguem els primers, els més alts, els més rics, els més famosos, els més importants i els més poderosos. On és la saviesa? On és el benestar material i espiritual? On és la felicitat, la pau, l’alegria?

Gràcies als llibres coneixem la nostra història personal i col·lectiva. Coneixem la nostra prehistòria. Però és la història i la prehistòria que nosaltres mateixos, l’espècie humana, ens hem imaginat. Així que no sabem res. I són els mateixos llibres qui ens ho diuen!

Per esbrinar un poc millor aquest misteri de la saviesa, cal aprofundir en l’enigma de la nostra ment. Però ho crec innecessari, sempre que no es tracti d’un anhel íntim molt arrelat. Tanmateix, la ment va massa sovint a la seva. Ja sé que podem controlar-la en part si tenim aquesta predisposició o si provoquem en nosaltres aquesta crida. Això, com tot el que ens passa a la vida, va com va, i cadascú és cada qual. Ho dic així, perquè sempre he cregut que la nostra genètica domina tots els nostres actes i tots els nostres pensaments. No fem el que nosaltres volem, sinó el que la nostra naturalesa vol. I nosaltres no hem fabricat la nostra naturalesa. Ni tan sols sabem qui ho ha fet. No només som éssers insegurs, sinó ignorants. La lectura ens revela aquesta ignorància. Aquest és el quid de la qüestió. Aquí és on arribem a la meta final de la nostra recerca.

Jo no he estudiat psicologia, però sí que he llegit molts llibres de psicologia. No he entès res. No he entès res, però he gaudit de moltes tones de plaer llegint-los. Què vull dir? Vull dir que no sé res i que m’alegro d’haver experimentat aquesta ignorància pròpi. La ment! Què és la ment? On es troba? De què serveix? Si serveix d’alguna cosa és per fruir d’ella, és una eina de joc infinita i, com tot allò que és infinit, s’ha de contemplar amb peus de plom. No sé perquè, però sospito que la ment és una mica aviciada i gaudeix de fer-nos dubtar i recelar. Fa que ens malfiem d’ella a causa dels seus antulls i les seves obstinacions. Això ens genera tensions poc agradables. Els psicòlegs ens dirien que tot plegat és propi del sistema nerviós simpàtic i del sistema nerviós parasimpàtic. L’augment excessiu d’un redueix el de l’altre. I què? Res, que aquesta situació és completament humana i acaba produint un estímul emocional incòmode, també anomenat psicosomàtic. El cert és que, per la meva experiència, per les nombroses lectures fetes al llarg d’una llarga vida, no totes les ments reaccionen de la mateixa manera. Encara vaig més enllà: crec que no hi ha dues ments iguals al món. Totes van per lliure. La qual cosa és el que deia abans, és la genètica qui les forja. Aquest parer personal meu no és de cap manera determinista, sinó un punt i seguit que continuarà pels segles dels segles.

El que sí sé és que, com sempre, m’he entretingut una estona i he afegit una mica més de ciència juganera a la meva biografia. Davant aquests fets irrefutables, el millor que es pot fer és seguir confiant en l’avaluació, el discerniment i l’estima de la literatura. Difícilment trobarem una amiga millor. Una amiga que en tot moment està ocupada i preocupada per nosaltres. Ella sí que sap: sap que cal estar sempre a la nostra disposició i amb el nostre esperit. La literatura no és una competició. No llegim per arribar primers, llegim per ser qui som, i per no sortir de nosaltres mateixos a través de molts altres jos que trobem a la nostra disposició indeleble.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris