algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
26°

Estima i riu

Quan Sant Agustí ens revelà que qui estima pot fer el que vulgui, va fer visible a l’home que el seu poder és infinit. Bastava estimar per tenir dret a fer qualsevol cosa que li vingués en gana. Així de fàcil. I així de difícil.

Una cosa que he observat sovint és que la gent, habitualment quan estima, riu. Qui estima, riu. Potser algunes vegades plora, però si estima sol plorar d’alegria, d’emoció o de dol. El dol ens fa plorar, però ens consola, que és una altra manera de riure. Se’ns pot convidar a riure mitjançant l’estimació. Per a bé nostre, se’ns pot imposar afectuosament edicte: “Estima i riu!” No es tracta d’una consigna imperativa o autoritària, sinó una constatació òbvia: és una evidència que l’estimar fa riure. Allò que més ens fa riure és estimar. Basta comprovar-ho en nosaltres mateixos. Però també ho veiem en els altres. Totes les celebracions festives són plenes de rialles.

I no és, la lectura, la celebració més festiva que existeix? Llegim quan volem. Quan ens ve de gana. Si això no és fer festa, què és? Quan un fa el que més li agrada, és perquè estima, i aleshores riu. De quins llibres i de quines lectures trec els somriures i les rialles? Això és molt personal. Cadascú té els seus autors i els seus gèneres preferits. Tots podem triar. Gràcies a Déu, encara disposem del dret a decidir les nostres lectures, i només aquest dret ja ens fa sentir feliços i benaurats. Aprofita-m’ho. Seria una neciesa menysprear aquest privilegi que la naturalesa ens atorga.

Qui llegeix, estima. Si més no, s’estima a si mateix perquè ho fa voluntàriament. I qui s’estima a si mateix és coneix a si mateix, i aquest coneixement fa que se’n rigui de si mateix. És un cercle virtuós. La lectura ens mostra com ho és de màgica i recreativa la nostra vida. És clar que en última instància depèn de la interpretació que nosaltres facem de la lectura. La interpretació no ho és tot, però gairebé. Tot passa pel sedàs psicològic del nostre ésser més íntim. I aquest ens pertany. No cal consultar l’exterior. Els somriures espirituals són els més valuosos i definitius. Són en tot moment presents, és a dir, conscients: eterns.

Els llibres parlen de nosaltres. Tots. Si no fessin referència a la nostra naturalesa humana, als nostres sentiments i a les nostres emocions, no tindrien el més mínim interès pel lector. El primer i gairebé únic protagonista de qualsevol gènere literari és l’home, ets tu i soc jo. I l’home fa riure. Basta observar i contemplar un home, els seus moviments, els seus gestos, les seves paraules, les seves anades i vingudes, els seus neguits, les seves il·lusions, les seves enveges, les seves contradiccions, les seves ambicions, les seves frustracions... Basta mirar un home per posar-se a riure. Fins i tot contemplant només el seu físic ja és suficient per arrossegar-nos per terra de rialles. Hi ha res més còmic que un ésser humà, tant si va vestit com, sobretot, nu? Doncs, tot això, totes aquestes situacions i particularitats creades, estan reflectides en els llibres. Rieu, rieu, lectors! Però rieu estimant, perquè tots formeu part d’aquesta realitat meravellosa, màgica i absurda que és l’home! Cal estimar-lo molt per poder riure’s de debò i amb ganes!

La infatuada condició humana és una font permanent i inesgotable de rialles. L’humor ho relativitza tot, fins i tot el 8 a 2 del Bayern de Munich al FC Barcelona. Quin desastre! No, no, quina humorada, quina extravagància, quina jocositat! Com superar aquest inesperat resultat i poder dormir plàcidament tota la nit? Situant-te a una distància proporcionada. Rient-te de tu mateix, de la teva falsa seguretat, del teu ridícul sentit de confiança en el destí incontrolable. Sabent que la nostra ignorància, com la nostra inseguretat, té la grandària de tot l’univers. Això ens ho ensenya la lectura alegre i constant. Doneu-nos, Senyor, la nostra lectura de cada dia. És més important poder formular el pronòstic d’un resultat de futbol que encertar el resultat real. Estima i riu!

Llegir ens converteix en ciutadans amb esperit crític. L’esperit crític erveix per burlar-nos del sant i de qui el passeja. S’ha dit que llegir és perdre el temps. A mi m’ho han dit moltes vegades. Cada dia llegeixes? Quin avorriment! Ningú s’avorreix menys que aquell que es diverteix. Ningú s’ho passa millor que aquell que estima i riu. Llegir és estimar. Qui estima, veu, entén, comprèn. Qui llegeix es fa savi per perplexitat, encara que no sigui aquest el seu objectiu prioritari. La funció del crític, i aquí només faig referència a la crítica en sentit personal, individualitzat, no és menysprear ni elogiar una obra determinada, sinó valorar-la amb precisió i imparcialitat. Ara que tots portem mascareta, seria un clixé dir que l’estimar i el riure serveix per desemmascarar la inconsciència i la frivolitat de la gent, però és així. Si estimes i rius, destapes les vergonyes alienes i pròpies. Fas evident la inutilitat de la mascareta, del que creiem que és útil. Una paradoxa profundament humorística. Ben mirat, què és útil i què no ho és? I per a què o a qui? Estima i riu!

M. Cabodevilla, en un dels seus llibres extraordinaris, “La idea tiene ideas muy elevadas”, conta aquesta anècdota: A un convidat desconegut que acabava d’arribar de l’estranger, li preguntaren si preferia el vi blanc o el negre. Ell va contestar que li era igual, perquè era daltònic.



COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris