nubes dispersas
  • Màx: 26°
  • Mín: 26°
26°

Un savi molt savi

Mallorca és terra de savis. Basta repassar el refranyer popular mallorquí per adonar-se’n: replega tota la saviesa d’Orient i d’Occident junta. En aquests moments, jo no m’atreviria a dir que Mallorca continuï sent una illa de savis, ja que la decadència en aquest sentit és força evident, però a mitjans del segle passat, pel que jo vaig viure, el que he llegit i el que m’he instruït i documentat al llarg dels últims cinquanta anys, és segur que ho era.

Als meus trenta anys i escaig de vida, a la dècada dels setanta del segle passat, a Mallorca hi havia, si més no, dos savis molt i molt rellevants. Tots dos eren de l’interior de l’illa. Un hi vivia, però l’altre feia estona que estava a l’estranger fent tasques humanístiques de gran envergadura universal. Aquest últim es deia Joan Mascaró, i era natural del poble de Santa Margalida. L’altre, el segon al qual faig referència, no havia nascut gaire lluny del primer, al poble de Sineu, i es deia Miquel Ramis Alonso. A diferència de Joan Mascaró, Ramis Alonso només va viatjar en molt poques ocasions a Barcelona per comprar llibres, i una vegada a Madrid per assistir a una conferència de José Ortega y Gasset. Una conferència, per cert, que el va decebre totalment i que no va acabar d’escoltar. Va sortir d’aquell acte abans que el conferenciant digués les últimes paraules.

Bé, tot això que dic són fets històrics documentats. Sobre Joan Mascaró és molt interessant llegir l’última novel·la de Sebastià Alzamora, Els reis del món, i us fareu una bona idea de qui era aquest gran savi margalidà. Sobre Ramis Alonso seré jo qui en faci ara mateix una breu síntesi.

Vaig conèixer don Miquel Ramis Alonso per una casualitat molt gratificant. I és que, com diria el gran escriptor H.G. Wells, l’autor de La Guerra dels mons, tot en aquesta vida succeeix per casualitat. La meva padrina deia que tot passava quan Déu volia. Crec que una cosa i l’altra són la mateixa. Tant la meva padrina com H.G. Wells tenien raó. El cert és que vaig fer una bona amistat amb Ramis Alonso durant els últims quatre anys de la seva vida. Gràcies a la casualitat. Gràcies a Déu.

Ramis Alonso dedicava el seu temps a resar, llegir i pensar. També escrivia. Va publicar divuit assajos al llarg de la seva vida, i en va deixar uns quants d’inèdits. També va deixar una novel·la filosòfica curta sense publicar. Quan jo el vaig conèixer, allò que més feia era rellegir. Tornava a llegir els autors grecs i llatins, com havia fet Michel de Montaigne. De fet, Ramis Alonso va ser el nostre Montaigne mallorquí, potser una mica més creatiu i també més rural. Don Miquel s’aixecava d’hora. A les sis deia missa al convent de les Monges Concepcionistes del mateix poble de Sineu, on ell, a més d’haver-hi nascut, hi passà tota la vida. Més d’una vegada va confessar que ell es va fer capellà per poder viure tota la vida al seu poble, per tal de donar gràcies a la Providència, llegir i pensar. Més que cap altra cosa, don Miquel era pensador: un pensador que llegia i prenia notes. A la seva biblioteca privada resten quinze lligalls de paper de ceba, voluminosos amb les seves notes manuscrites, d’una lletra rodona i petita que costa una mica de llegir. Però que paga molt la pena fer-ho i que, arribat el dia d’avui, seria molt interessant que algú publiqués.

Ja que abans he citat la novel·la de Sebastià Alzamora sobre Joan Mascaró, he de dir que uns deu anys abans jo n’havia escrit una sobre Miquel Ramis Alonso, titulada El filòsof i el contrabandista, que té algunes similituds amb Els reis del món. Em vaig alegrar molt, quan vaig adonar-me de la contingència, i de que aquests dos relats haguessin retut homenatge, per separat, a dos personatges mallorquins tan il·lustres i singulars.

Si segueixo escrivint aquests comentaris sobre llibres i lectura, sobre pensament i condició humana, citaré sovint la figura i l’obra de Ramis Alonso, un autor que va influir molt en les meva lectura i la meva obra de creació. El primer que va fer quan ens coneguérem en persona –jo havia llegit algun dels seus articles apareguts al diari Baleares- va ser regalar-me un exemplar de tots els seus llibres publicats. No podia haver-me fet un regal millor. Ell no em coneixia de res d’abans, mai havia sentit el meu nom, de manera que aquella atenció cap a un desconegut com jo em va fer doblement feliç. Com va endevinar que jo aleshores ja era un lector compulsiu i un bon afeccionat a la literatura psicològica de fons moral? No hi ha dubte que aquell bon començament en la nostra relació va reforçar posteriorment la nostra simpatia mútua i la nostra amistat.

Jo crec que don Miquel ja va néixer savi. Tenia una gran capacitat natural per fer-se de seguida una idea general del què succeïa al seu voltant. Segurament va potenciar aquesta capacitat la seva profunda atracció que sentia pels llibres de religió i filosofia. Encara que també va ser un bon lector de literatura en tots els seus gèneres. Quan va acabar els seus estudis al Seminari, va demanar que el destinessin com a vicari a Sineu. Va al·legar que la seva mare ja era molt vella i que estava malalta. No era del tot cert, encara que tampoc era mentida, però la coartada li va sortir bé i el destinaren com a capellà llis i ras de les monges tancades concepcionistes. No se li podia donar un millor destí. Però aquí va acabar, de fet, la seva carrera eclesiàstica oficial, i va començar la seva croada particular d’estudi en el silenci i en la soledat joiosa. Fent, a la vegada, un solemne i profund vot d’obediència a si mateix.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Vilalta, fa devers d'un mes

Molt interessant. Esper que hi hagi més articles com aquest. Gràcies.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris