nubes dispersas
  • Màx: 26°
  • Mín: 26°
26°

Sant Pere Casaldàliga, la creu dels ‘facendeiros’

Diuen que per a esser sant, o millor dit per a que te’n facin, s’ha de demostrar un miracle per intervenció del candidat. La vida de Pere Casaldàliga és un miracle continu, arribar a 92 anys enmig de la selva no deu tenir gaire precedents. Ignor l’expectativa de vida dels indígenes del Mato Grosso, però fent extrapolacions de situacions semblants, no deu passar de la meitat del nostre protagonista, i en aquest cas encara hi hauríem d’afegir la selva humana, per si hi havia pocs problemes de supervivència per aquella zona. Ens ho confirma el bisbe Taltavull: “en la seva vida hi és constant la intervenció de Déu”.

Són proverbials, encara, les batalles per mor de la desforestació de la Amazonia, que a més dels ben coneguts problemes ocasionats pels incendis i conseqüent empitjorament del canvi climàtic, a l’anomenat pulmó del món, també provoca la minva, i adesiara desaparició de cultures indígenes i d’altres brasilers que cerquen el pa de cada dia per allà. L’aparició a escena de de Jair Bolsonaro ho ha complicat més, si era possible. Per altra banda la Covid-19 a Brasil ha pres unes característiques singulars que posen aquell estat en una de les pitjors situacions, començant per l’actitud del mateix Bolsonaro, que fins i tot havent patit ell mateix el virus pareix que se’n refot, aleshores es impossible que prenguin mesures adients de prevenció. Una situació explosiva a les faveles, aquests barris infinits de barraques sense condicions sanitàries mínimes i on no n’hi ha d’altra que viure amuntegats.

Per als pobles indígenes és una autèntica plaga, per a alguns la definitiva. La Covid s’acarnissa singularment amb els més vells, i com que els pobles primitius tenen sa cultura basada en la saviesa per experiència dels vells, els típics consells d’ancians, molts d’aquests pobles s’estan quedant sense el pal de paller de la tribu, restant en un estat de vulnerabilitat màxima.

Pel 1968, quan Casaldàliga arribà per allà era prou pitjor, potser no tant la situació dels aborígens, però sí la dels camperols mestissos i pobres, que havien de treballar en condicions pròximes a l’esclavatge, no oficial, naturalment, però de fet sense alternativa, ja que les terres, recursos i especialment el poder quedaven exclusivament en mans dels facendeiros, els senyorassos i cacics de per allà, amb un poder que recorda el dels nobles del segle XVI aquí. La forma de vida dels pàries recordava més la que ens mostren als westerns. Morir o continuar vivint podia dependre de la punteria d’un qui anava gat i amb pistoles, a part dels que apareixien morts en qualsevol circumstància o racó: no hi havia temps ni infraestructura policial per investigar res, ben al contrari el xèrif solia estar al servei del facendeiro, per acabar de tancar el cercle. Aleshores Brasil també era una dictadura militar. I encara ara, a Hispanoamèrica especialment, els assassinats constants de persones de qualsevol condició que molesten als poders fàctics, fa dubtar que Déu vagi per allà.

Pere Casaldàliga ens va deixar la setmana passada, havia nascut a Balsareny (el Bages) el 1928. Als 40 anys va anar al Brasil, al Mato Grosso, aleshores el cul del món, a fundar una missió i aviat el feren bisbe amb seu a São Félix do Araguaia, que no s’assemblava gens a les seus catalanes, sinó més probablement a les de fra Juníper Serra quan començava. Ell tampoc no s’assemblava de res als bisbes com els que estam habituats, ja que des del primer moment es va voler integrar, amb totes les conseqüències, amb els pobres a qui representava.

Va esser assassinat, en grau de temptativa, unes quantes vegades. Per casos menys importants l’Església ha dit que era intervenció de l’Esperit Sant, que pareix que està per aquestes coses. Si algú ha seguit les passes de Jesucrist fil per randa, almenys del Jesucrist que ens han dibuixat al Nou Testament, ha estat el nostre protagonista. Tot el contrari del modus operandi de la cúria romana, no diguem ja de la tropa de cardenals espanyols que vivien molt millor amb Franco. Diuen que el papa Francesc està empegueït de visitar Espanya per aquest motiu. Precisament Casaldàliga va esser cridat a capítol pel cardenal Ratzinger, qui després seria Benet XVI, per persuadir-lo que s’avingués a les bones pràctiques dels bisbes panxacontents i col·laboracionistes dels règims, dictatorials o no. Sense èxit, naturalment.

Una vida molt semblant a la de sant Vicenç Ferrer d’Anàntapur o a la de santa Teresa de Calcuta, per mencionar els casos coneguts de tots. Altres sants anònims no són coneguts de ningú perquè al voltant de la seva obra no hi va haver cap periodista ni altre altaveu que se’n fes el ressò que es mereixia, o potser varen quedar pel camí, ja que la realitat final és que l’Esperit Sant no pot esser per tot, i els sicaris dels facendeiros, errats o no, varen consumar l’assassinat, com li va passar al mossèn que va morir en braços Pere Casaldàliga, perquè l’havien confós amb ell.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris