algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
26°

Un home tot sol

El bon lector és un home tot sol. És el millor que li pot passar: estar sol. Sol amb els seus llibres i amb les seves lectures. La seva soledat li permet estar amb qualsevol companyia.

Aquesta soledat no significa sempre estar entre quatre parets tancades sense poder sortir de casa, sinó tot el contrari. Més que això, el lector és un turista que es passeja per tot arreu. Però aquestes passejades exigeixen que es facin en solitari, amb un equipatge lleuger, gairebé ingràvid: un llibre. Quin plaer anar-se’n de viatge en aquestes condicions tan privilegiades! Viatjar amb un sol llibre per viure l’aventura més gran de la pròpia vida!

Un home tot sol està amb el seu llibre, ell mateix no ho sap que estigui tot sol. Un home tot sol no fa mai una lectura corrent, sempre fa una relectura, llegeix de manera espiritual i profunda, com si resés o medités. Valora cada paraula, cada lletra, cada punt i cada coma, vola, imagina i crea: no existeix de tant que existeix. Per això està sol. Ell mateix és el llibre que està llegint, no només el contingut i el fons, l’argument, també la forma, el clima, l’atmosfera que l’acull i en la que es deixa reposar i viure.

Tots els llibres parlen de l’home tot sol. Si un llibre no ens diu jo qui soc, no paga la pena perdre-hi ni la més insignificant reverència. Tots els llibres que llegim saben nosaltres qui som. Només ens cal deixar-los parlar i escoltar-los. Són l’amic que ens coneix millor, i si no ens coneix val més deixar-ho córrer. No estem en aquest món per perdre el temps amb ignorants i desconeguts. La meva llarga experiència lectora m’ha fet veure qui soc jo, i això és el que li agraeixo de totes totes a la lectura i als llibres. Des d’Homer a Gabriel García Márquez, des de Montaigne –sempre Montaigne!- a Fiódor Dostoievski i Franz Kafka. Tots aquests autors i centenars d’autors més m’han contat la meva vida. Ells, abans que jo, coneixien la meva història personal, i me la sabien transmetre millor que jo mateix. Totes les grans novel·les que he llegit són biografies meves. Totes, d’una manera o altra, narren la meva vida, narren la vida dels homes, de tots i cadascun dels éssers humans. Aquesta és la gran virtut de la literatura clàssica.

Jo no tinc cap dubte que tots els homes naixem amb el sentit espiritual incorporat: això és el que ens fa superiors –o, si més no, diferents- a les flors i als insectes. Tanmateix, és la lectura, el pensament i la cultura general i específica, la que ens proporciona una gran elevació d’aquest esperit. Els llibres són elements materials, però és el seu espiritualisme el que els converteix en transcendents. Potser no ho creureu, però jo he estat moltes vegades un altre. No diré que hagi estat Madame Bovary, com deia puerilment Gustave Flaubert, però sí que he estat, per exemple, el senyor i la senyora Macbeth i, sobretot, he estat Hamlet. En tots els instants més intensos de la meva vida, soc Hamlet. I qui he estat molt i molt sovint és Gregor Samsa. Quan treballava a Correus, a l’oficina central de Palma, més d’un cop, a casa, quan em despertava de matinada per anar a fer feina, ho feia convertit en un escarabat repugnant, feixuc i molt lent. I això que aleshores jo era molt jove encara. Al llarg de la meva vida, també m’he despertat transfigurat en una formiga gegant, mandrosa i negligent. En aquesta formiga desoladora i apàtica m’hi vaig despertar moltes vegades. Quan vaig fer la mili, a Capitania General, em despertava convertit en una gran cuca molla de color caqui, molt tova, molt desagradable, ample d’espatlles i de cul estret, que es volia escapar per la reixa de la meva cel·la de soldat ras.

La lectura té aquestes coses, fa que l’esperit s’evidenciï, es caracteritzi en pèls i senyals. És molt divertit. Ja sé que pels qui no hi estan acostumats, tot això els pot semblar una mica fosc i incomprensible, però a força de llegir li trobem el seu sentit i, sobre tot, la seva gràcia. Té un gran valor i és missatger de grans valors. La literatura sap el que fa, és més seriosa que la mateixa realitat. Sobretot és més prodigiosa. Hi ha res més excel·lent i considerable que la màgia de la literatura? No, i això només ho sap l’home tot sol que llegeix.

Per moltes voltes que hi donem, per molt que ho qüestionem, la lectura desperta el sentit espiritual. I és en aquest sentit on ens trobem desperts de veritat. L’esperit no calcula, no comptabilitza, no és suspicaç, no tem ni recela. Senzillament, es deixa anar, creu, s’abandona. Mentre llegim no hi som, i aquest no ser-hi converteix la nostra existència en rectitud i certesa. No ho sé explicar, perquè les emocions em condueixen i dominen. Així és. Si algú no s’ho pot explicar tampoc, no ho comprèn, no ho entén, no ho veu clar, que em faci un favor: que ho cregui. Que em cregui. Que em cregui, perquè és cert.

Tots sols ens il·lusionem i tots sols ens neguitegem. Tots sols. Tot el que no és soledat és manipulació, la qual cosa no significa que ho sigui de manera interessada, per tant cal valorar-la en un sentit i un altre, cal calibrar-la, cal, més que res, interpretar-la. Sempre a favor nostre i de tothom. A favor de l’univers sencer. La interpretació d’un relat fictici és tant o més important que qualsevol altra cosa que ens passi a la vida real. I això només ho podem fer en el nostre interior. En el nosgtre esperit. En la nostra ànima. Tot sols.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris