nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 16°
17°

Amor de cans i coes en la toponímia

Sobretot de coes, que quasi mai no saps de què, pareix que haguessin agafat entitat pròpia, cosa que no passa en altres àmbits, per exemple amb els noms de plantes, on les ‘coes’ són sempre d’algun animal, o potser del dimoni, i per això precisament, metafòricament serveix de referent, però una coa tota sola no té sentit. Una coa de llebre amb una de cavall no s’assemblen de res, per sa forma singular cada una ens recorda una planta i per això li dona nom. La coa de llebre és una gramínia simpàtica (Lagurus), mentre la coa de cavall sol esser una falguera atípica (Equisetum), com veim, res a veure.

Això darrer en la toponímia no passa. No hem tingut un Linné per a la toponímia –ni per al cafè ni per a quasi res–, aleshores funciona d’una altra manera. En un principi era la mateixa necessitat, usos i costums quotidians, que creava un nom de lloc, ara sol esser que ‘m’han dit’ o ‘diuen’, o ja darrerament ho hem vist escrit navegant per l’ordinador, potser en foraster i possiblement sense cap preocupació per les fonts més serioses.

Tornant a les ‘coes’, sense negar possibles excepcions, si fossin ‘coves’ ja tendria molta més lògica i tendrem referents per triar, ja que de coves n’hi ha per tot, tantes que els nostres padrins, a més de determinants, també usaven augmentatius i altres espants per distingir-les: “co(v)als, co(v)assa, covota, co(v)arany...” ‘Coa’ i ‘cova’ no té la mateixa ‘o’, una és oberta i l’altra tancada, però la oberta només ho és si és tònica, en fer derivats o compostos l’accent es desplaça i desapareix, i per altres fenòmens fonètics la ‘v’ entre vocals, sobretot en mallorquí, va i ve. Al camp de futbol de s’Horta els vells li deien “sa Llevona”.

Part damunt el cementeri de la Vileta hi ha es Coals (foto de capçalera), que és una cova de tres boques. Quan tot just començava l’espeleologia (recerca i estudi de coves) pels anys 50, a la fitxa es va anotar com a ‘coves des Coals’, com si el determinant i referent fossis coes, en realitat es muntava un compost amb les mateixes paraules malgarbades, d’això se’n diu (neo) tautologia. En algun mapa també diu “cova de cavalls”, per si teníem pocs problemes per aclarir-nos amb els centenars de forats que hi ha per Na Burguesa. A part, als mapes generals pareix que els farceixin de coves per embullar, ni qui les hi ha posades les trobaria.

‘Cova Negre’ és un epítet de manual i que el referent en sigui l’actual avenc de Son Pou no hauria d’estranyar ningú. Com intentava explicar, passar de ‘cova Negra’ a ‘Coanegra’ no té res de particular. De fet Mateu Morro ho va investigar i ve a les meves. Per la colònia de San Pere hi ha sa Coassa: altra vegada el referent de ‘coa’ no apareix, mentre de covasses n’hi ha per triar, des de la *cova d’en Gostí Lladre fins a les que hi varen trobar restes dels darrers moros que fugien dels assassinats de Ciutat.

De ‘cans’ no n’hi ha tants, però quasi tots grinyolen i si els substituíssim per ‘camps’ seria molt més fàcil trobar el referent. Si repetim molt aviat, com un joc de nins: “camps, camps, camps...” aviat direm “cans, cans, cans...” I és que haurem de reconèixer que el català té una mena d’esquizofrènia amb les consonants que es poden acumular al final de les paraules, tantes que a l’hora de pronunciar-les pareix que no ens caben a la boca. Un fenomen que per cert, ja que parlam de toponímia, afecta bastants llinatges i pareix que molts que fan mapes no ho saben: Llinars (molins de), Térmens (Son), Palerm (pla d’en)... i Camps (Son Camps, serra de Son Camps). Aquest darrer cas s’ha corregit als mapes moderns, però els mapes militars encara conserven la fita geodèsica de “Cans”, que és el puig des Revells (la Vileta).

Ben conegut dels excursionistes és el puig de Ca (de Míner). Per puigs molt més importants ningú no es va prendre la molèstia de posar-li nom propi, quasi sempre la són de... la possessió (Galatzó, Lofra, Massanella...), en molt menor mesura estan relacionats amb quelcom d’abaix (puig de ses Vinyes), per ací sens dubte trobaríem un bon referent, per al *puig del Camp de Míner. Un altre topònim que crec que ens ha fet gràcia a tots és *Ca los Cans, escrit amb prou variables. Sembla més raonable escriure ‘caló des Camps...’ n’hi ha que ho allarguen més, però jo crec que dient “caloscans” no te pots perdre mai, sobretot si ja ets per la colònia de Sant Pere. Per Formentera hi ha ‘es Ca Marí’, per Palma ‘s’hort des Ca’, per sa Pobla ‘es camp des Ca’, com deia, no lladren, però grinyolen.

Bartomeu Fiol, qui ens va precedir amb escreix en obra literària i en fer un llibre de recopilació dels articles al Balears (encara era en paper), s’havia estrenat amb l’obra Calaloscans. Josep Maria Palau i Camps abans de literat va esser entomòleg (investigador d’insectes), per això va fundar el primer grup d’espeleologia a Mallorca (EME, els anys 50), una de ses primeres aportacions fou la topografia de les ‘coves des Coals’, i ja podeu endevinar on les situa: su baix del puig de “Cans”, s’havia de fiar dels mapes militars. I el visionari Costa i Llobera ja ens n’havia deixat un bon avís, amb el poema L’avenc de la Cova Negra.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per gat de mar calent, fa 3 mesos

Curiós i profitós!
A altres topònims deu ser un misteri desafiant? Per exemple es de foques monjo, o vell marí.
Qui sap si es vell marí inspirà molts noms a vorera de mar, caleta o en alguna illeta o coveta. P.ex. de lleó, porc, trutja, gat, infern, pudor, udol...
O considerar que eren foques, però a un illot es descobreixen restes extranyes de porquets de bacanals, o gats egipcis enterrats, o lleons de circ romà naufragats i tot camvia. Amb es topònims incerts deu haver sorpreses curioses locals ben divertides i estrambòtiques!
Fora rareses sorprenents amb mètode i per coneixedors de costums deu ser un goig comprende'ls millor. En sentir un nom es deu veure s'entorn molt diferent, amb perspectiva

Valoració:3menosmas
Per Tià, fa 3 mesos


Molt molt interessant. Un altre article teu que ja he desat al meu arxiu.

Aqueixa "v" intervocàlica de vegades provoca confucions entre el nostre català i el continental. A Barcelona els ve tan de nou que, per als mallorquins, "Maó" sigui "Mavó" i que diguem "Tu calla, que no tens "ravó", en lloc de "raó", I que, sobretot si es tracta de mallorquins d'una certa edat, diguem que hem vist un "llevó" al zoològic i que hem sembrat una "llavor", que pronunciam igual. En el meu redol hi ha Can Bujosa que és pronunciat "Can Bujova", amb "ó" tancada.

De tota manera, fenòmens d'aquesta casta solen estar en regressió a causa, principalment, de l'ensenyament i de la normalització de la llengua. I això succeeix en tots els idiomes que no se'n van directes cap a l'extinció.

De més jove vaig tenir familiaritat amb andalusos (que ara parlen català amb tothom) que provocaven, amb la seva pronúncia, confusions de vegades d'efecte molt còmic.

Dins un dels llibres de viatges a peu d'en Josep Maria Espinàs, l'escriptor conta que, anant amb dos barcelonins més a peu per la Sierra Màgina, de Jaén, varen topar un jove i li demanaren si sabia cap drecera per anar a tal banda, i ell els respongué "tiecaelo" ("un atajo"). Cansats de no entendre'l, n'Espinàs tengué la idea de dir-li "Puedes pronunciarlo como lo harían en la televisión?", i el jove, molt amablement, li respongué :"Claro que sí, "Tiene que haberlo"".

Prop de Marsella hi ha tot un seguit de calanques una de les quals és, oficialment, "Calanque den Vau" (pronunciat "Calanc den Vô". Escrit en grafia occitana normalitzada és "Calanca d'en Vau", un topònim ben familiar per a nosaltres.

Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris