cielo claro
  • Màx: 31°
  • Mín: 31°
30°

El cos social

Potser massa sovint he pensat, com sembla que ho pensava Schopenhauer, tan brillant i alhora tan infeliç, tan pessimista i tan savi, que els mals dels homes els engendra la seva condició social. És el que et passa quan llegeixes tant, que restes influït i desconcertat per totes les teves reflexions i lectures. Encara que sigui de manera inconscient i gratuïta. És una evidència perenne la que ens fa a saber que no podem viure impunement. I en aquests moments no soc pessimista, perquè penso que la impunitat també ho és en sentit positiu. Sempre he cregut que qui fa el bé troba el bé. Si no fos així, jo seria el primer que no m’esforçaria tant a fer-lo.

A més a més, per si no fos suficient, he d’admetre que soc bastant individualista, si més no, personalista. Això potser explica la meva tendència a la soledat i al silenci i, en conseqüència, a la lectura. Malgrat tot, no soc una persona asocial. Des del meu racó tan isolat, he compartit en tot moment els meus delits i les meves curolles. He participat a tots els esdeveniments culturals que han tingut lloc al meu entorn, i jo mateix n’he estat promotor d’uns quants. Sempre m’he sentit unit a les iniciatives de caire esportiu, teatral, polític i cultural que s’han desenvolupat on jo m’he mogut i m’he format. Però, això sí, conservant en tot moment la meva independència i el meu criteri intel·lectual. Fent valer el meu esperit crític. Vull dir, en tot cas, i penso que hi ha tingut molt a veure la meva passió pels llibres, no he deixat mai de construir el cos social que requeria i requereix la convivència amb un mateix i entre tots. O entre tots i amb un mateix.

Crec que això és el que cerquem en el fons: estar bé entre tots per estar bé amb un mateix. Els llibres no amaguen aquesta veritat, tot el contrari, la revelen una vegada i una altra. El cos social que tots anhelem i pretenem experimentar en carn viva és el nostre. Estic cansat de drames i tragèdies. Perquè totes són falses. Falses d’una falsedat que mata. Ni el món, ni la vida, ni la mort són una tragèdia. De cap manera. Llegim i llegim i llegim i ens n’adonem. El món, la vida i la mort tendeixen a exagerar les seves circumstàncies en sentit negatiu i macabre, però la lectura col·loca cada contingència al seu lloc. Així com aprenem, per mandra i desídia, a generar desgràcies personals, de la mateixa manera, però a l’inrevés, en positiu, mitjançant la lectura i la reflexió, podem autogenerar-nos calma i alegria. D’aquí, i per aquest motiu vital, neix i ens és necessari el cos social. Perquè no ens bastem a nosaltres mateixos.

No hi ha millor cos social que el que edifiquem amb els llibres. Aquests no deceben mai. Podem preguntar-nos quins són aquests llibres. Tots. Són tots. Tots els llibres porten dins ells el millor dels seus autors. Així que, si més no, el treball reflexiu és sempre ben intencionat. Ara, també és cert, que, com a la vida real, algun d’ells s’equivoquen. La caguen, com diríem vulgarment. Però al lector no se’l pot enganyar. Aquest no es deixa enganyar mai. Sap el que vol i s’aparta de les escombraries i dels femataires. Al cap i la fi, el lector acabarà constituint una societat literària totalment democràtica, eclèctica i versàtil, activa i alegre, lliure i independent, en la qual s’hi trobarà plenament integrat.

La lectura fa sentir-nos importants. Tenir uns socis importants fa que la nostra societat ho sigui. Viure literàriament i “socialment” en companyia de Plató, de Demòcrit, de Sèneca, de Montaigne, de Thomas More, d’Erasme, de Shakespeare, de Voltaire, de Lev Tolstoi i Fedor Dovstoivski, de Goethe, de Franz Kafka, de Karl Kraus, de Chamfort, de Sören Kierkegaard, d’Oscar Wilde, d’Emily Brontë, de Virginia Woolf, de Margueritte Yourcenar, de Jules Renard, de Francesc Pujols, de Boris Vian, de Margueritte Duras, de Mercè Rodoreda, de Blai Bonet i de Montserrat Roig ens fa sentir persones importants. I sentir-nos importants ens proporciona un intens i profund sentit de l’humor. I l’humor ens dona amor a la vida i a la humanitat. Benestar personal. Benestar polític. Benestar social.

Aquest és el veritable cos social del lector. El que ell mateix constitueix, el que ell mateix remena i tria. Aquest és l’individualisme del qual parlava abans. Aquest és el personalisme que m’envolta de manera natural i espontània. Aquell en el qual no hi ha consciència plena, sinó només passió i entrega. Cal la reflexió, així mateix, però no l’obsessió. Cal actuar amb naturalitat amb tot allò que fem a la vida. Així ho feia la meva padrina en tot allò que feia. Es limitava a dir que tot era com Déu volia que fos. Uf, això que ara he escrit sí que acaba d’arrodonir el què significa el cos social!

Al cap i a la fi, el cos social del lector modern és la seva pròpia biblioteca, la que ell mateix -a través del temps i de la lectura, i de la pacífica acceptació del que la vida ens regala-, s’ha bastit i s’ha fet seva. Això el porta a ser-ho tot i a no ser res. Després de tants autors, tants llibres, tants gèneres literaris, tantes lectures meravelloses, he arribat a la conclusió de que jo no soc ningú. No soc ningú, però és que ningú no és ningú. Pensant d’aquesta manera, i així és com penso fa molta estona, queda ben evident que el cos social de la humanitat és el no-res, el buit, o el ple, no se sap, el tot, tot el que hi ha, la societat total i universal. A mi, aquest secret, aquest misteri, em fa més riure que plorar. Vull que em faci més riure que plorar.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per isidre, fa 13 dies

"Els llibres no supleixen la vida; pero la vida tampoco no supleix els libres", com deja aquel escritor català -no catalunyés- masas por citat. Cadascú del saber per què la immensíssima autors bon siempre son no-catalans...

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris