cielo claro
  • Màx: 30°
  • Mín: 30°
30°

L’arborètum de Puigpunyent

Una característica especial de Mallorca, i empitjora a les altres illes, és que tenim poques espècies d’arbres autòctons. No ho notam sobretot gràcies als pins, que són extremadament versàtils adaptant-se a qualsevol circumstància, i amb la inestimable col·laboració dels nostres penyals calcaris, també en les formes més impressionants, regalant-nos aquest paisatge únic. L’alzinar és més important com a ecosistema, però si parlam de paisatge, el de l’alzinar és més monòton.

Una excepció d’agrair són els anomenats ‘arbres de torrent’ que solen donar una pinzellada de bosc més propi del pre Pirineu, ja que solen esser bastant grossos, de fulla ampla i blana, també caduca, aleshores a la tardor una variada gamma de colors que ja fa ganes de saber pintar.

Just a l’entrada de Puigpunyent tenim tot això. Exagerant ma non troppo diríem que en aquest redol, es Joncar, hi ha més espècies d’arbres (suposadament espontanis) que a la resta de l’Illa, i és que precisament ací hi ha els famosos roures, que han fet elaborar teories de si serien relíquies d’una era pretèrita. Es tracta de dos exemplars que ‘estan bé’ una mitja dotzena que creixen amb dificultat i els aglans aferren. Darrera hi ha el puig dels Roures on n’hi ha més.

En realitat els torrents són per definició una mena de vivers naturals, oasi de verd general i museu d’exemplars monumentals en particular. A més de canalitzar tota l’aigua quan plou, ençà i enllà en queden gorgs una temporada més i sempre hi ha uns graus d’humitat prou superior a la resta de la contrada, alhora que allà també hi va a parar molta terra fina, matèria orgànica i llavors de tota la conca, com deia, el viver perfecte. En aquest cas és sa Riera, de la qual es Joncar en seria un sementer d’al·luvió. L’únic problema actual pareix esser trobar un poc de lloc per surar i créixer.

Els arbres de l’esquerra de la foto de capçalera són els típics dels que en deien una “associació de torrents”, en moltes altres contrades serà l’únic lloc on els trobarem, a part dels que es puguin haver plantat en parcs i jardins, ja que requereixen prou més humitat que la típica de la garriga. Inicialment els varen plantar per a la producció de fusta, però amb els nous costums comercials ja no s’usen. L’arbre més productiu per a la fusta tradicionalment era el poll. L’om també es plantava per això, però el resultat final no és gens clar. El platero es va començar a plantar massivament entrat el segle XIX, ací i a Esporles. El paper del fleix no és clar del tot, per a uns seria autòcton, ja que s’adapta molt bé als torrents, a sa Riera n’hi ha per tot, però altres creuen que no, perquè es queda sense fulles quan els torrents porten més aigua.

Es perpetuen a llocs especialment humits, tot i què no sempre per llavor. Els oms fillolen molt d’arrel i la llavor del platero es estèril (és una mutació o híbrid) només trobarem plançons excepcionalment, en canvi sí que veim una mena d’agrupació de soques circulars (espectaculars davant sa Central), això és que l’arbre mare d’enmig es va talar, però va tornar treure d’abaix. Un fenomen semblant s’esdevé amb el que encara sembla un alzinar, especialment als cims de les moles, però ja comença a esser un bosc fòssil: les alzines que es van morint es renoven amb bordalls d’abaix, mentre les cabres es mengen els aglans o les plàntules.

Els arbres de la dreta (de la foto) també són plantats o s‘hi van ficant tot solets, tot aprofitant el microclima que els proporciona el torrent. Mutatis mutandi també coincideixen amb els arbres que s’usen de carrer. Altres arbres nostres, o arbrets, més coneguts en altres circumstàncies també fiquen el nas per ací, per exemple la figuera, el llampúdol, el cirerer de pastor... altra vegada tornam a trobar llorer i marfull, però en aquest cas només plàntules, pareix esser que als conills o a un altre herbívor els agraden molt. Per acabar de compondre aquest impressionant endomassat verd ja només ens falta l’encatifat, amb heura, proenga, rapa, aleixandres, assots... i si hi anau aviat encara veureu uns curiosos collars de bolletes vermelles: gatmaimó.

Aquest paisatge és dinàmic. Segons l’Arxiduc (s. XIX) per ací només hi havia joncs, i pocs, en sa il·lustració l’església es veia d’un quilòmetre lluny. D’altra banda una indústria paperera que hi havia un poc més amunt necessitava sobretot polls, que ara sembla el més escàs, si no el trobau, a la fi del trajecte cap a Son Nét, al pontet de sa Teulera, n’hi ha un exemplar monumental, i me sap greu per als més puristes, però el candidat a arbre monumental amb més punts és un eucaliptus.

És doncs un paisatge tan singular que a més d’un el fa exclamar: no pareix Mallorca! però ja ens hem assegurat que sí que ho pareixi: el bosquet aquest està estroncat amb uns xaletets, una plaça encimentada amb pedrolots de tafona (el-paisatge-que-menyspream), un turonet de cactus, una depuradora... i per passejar-hi, gaudir plenament de l’oasi, respirar aire pur i relaxar-se amb aquest espectacle natural, cal fer-ho caminant per la carretera, cosa que d’altra banda es va convertint en l’esport mallorquí típic. La caminera i la tanquera de camins han evolucionat exponencialment els darrers anys en paral·lel, mentre la pardaleria de les institucions no ha canviat gens. Per no anar més enfora, a l’anterior legislatura els diaris ja deien que “la inauguració” del camí vell de Palma era imminent... Enlloc d’això, un altre jardí natural tudat.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per insecte pal, fa 20 dies

m'encanta, curiós i emocionant.
Afegesc dubte i curiositat aprop fulles, de insectes pal, que semblen branques finetes juntes, com molt delicats. No sé cert si els agrada estar devora cocons, però coincidien. Per encletxes des sud de sa Serra de Tramuntana, aprop covetes o degotissos també coincidien. No abunden gens però, són una sorpresa fixar-s'hi, com a s'article de fulles i vida de sa zona

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris