cielo claro
  • Màx: 30°
  • Mín: 29°
31°

Alumnes

Procuro no oblidar mai la meva condició d’alumne. Els rebrots del coronavirus, amb la seva tossuderia i foscor, m’ho recorden cada dia. Cal que es faci la llum entre tots nosaltres. No passa res al món que no sigui causa d’aprenentatge. De manera molt i molt especial, l’edició de llibres. És cert que els meus grans mestres, igual que li va passar de molt jovenet a Albert Camus, han estat homes que, amb la seva millor fe humanística, m’han ensenyat els alegres i juganers camins de la vida. Els meus grans mestres no han estat, i són encara, no només els llibres que he llegit, sinó els homes i les dones que m’han convidat a llegir. Almenys jo em considero el seu alumne. El bon mestre, no sempre de manera conscient, sap que els alumnes que llegeixen són i seran sempre els seus millors alumnes. La lectura porta als homes la claror del món i de l’univers sencer, si és que el món i l’univers són coses distintes. Per similars que siguin.

Sovint he reflexionat sobre els plans oficials d’estudi. Cap d’ells ha seguit mai, d’una manera decidida i convincent, l’exploració del gran cabdal de saviesa que s’acumula dins cada estudiant, dins cada alumne. Hi ha mil assignatures, quan un sola seria suficient: l’aprenentatge de la condició humana. Sort dels llibres, que supleixen aquesta gran llacuna acadèmica. Mira que si la pandèmia rebrota i rebrota i ens torna a trobar desprotegits i confiats! Quin aprenentatge haurem fet? Quina mena d’alumnes haurem estat? Tant se val. Mentre no badem els ulls i vegem que els únics responsables de la nostra saviesa som nosaltres mateixos, no avançarem una sola passa. Nosaltres som els nostres mestres i els nostres alumnes. Això només ho descobrim a través de la lectura reflexiva, de la relectura i la re-relectura. Som el que llegim. El que llegim i digerim, el que aprenem del nostre llegir diari: de cada dia de les nostres vides. Cal que respirem, que mengem, que pensem, que llegim, que juguem i que riguem fins al nostre últim alè.

Passa el mateix, ara mateix, amb les estàtues i monuments públics de personatges històrics que la gent ofèn i maltracta, que els lapida, els trenca i fins i tot els crema i esfondra, tirant-los de dalt a baix per tenyir-los de sang i de merda. No puc compartir aquestes conductes incíviques. Un altra cop ho atribueixo a la manca de lectura. A la manca de llibres, llegits, off course! Dic això, en aquesta hora, perquè m’ha indignat el que s’ha fet, i encara es fa, amb la figura del nostre venerat i admirat Pare Serra, un dels nostres fills il·lustres més ben considerats per tots els mallorquins i per tota la Cristiandat. Possiblement la solució més intel·ligent i bona seria instal·lar aquestes imatges a indrets més pertinents que a la plaça pública. Potser a l’interior de les institucions que els pertanyen, ajuntaments, casals, museus, sales capitulars civils i religioses, temples, acadèmies, centres cívics, culturals i socials, etcètera. Potser.

Si tant odi reprimit acumula la gent, seria bo que erigíssim estàtues i monuments als sàtrapes i tirans, als dèspotes i dictadors que han massacrat les seves nacions i els seus ciutadans. Aquestes escultures, repugnants i perverses, s’alçarien en carrers, places i parcs perquè la gent que passés per davant d’elles les poguessin infamar i escarnir, perquè se’ls pogués fer tots els retrets que es mereixen pels actes inhumans que cometeren en vida. S’alçarien, aquí i allà, estàtues horroroses en deshonra i deshonor de Franco, de Mussolini, de Hitler, de Stalin i de tants altres i altres als quals els ciutadans exemplars i il·lustrats poguessin, amb les seves amonestacions, advertències i increpacions, fer-los pujar els colors dels seus crims i delictes als seus rostres desvergonyits. “Tu, Franco, bèstia inhumana, bocoi d’odi i d’espant, que deixares les cunetes espanyoles farcides de morts innocents i mutilats, que omplires de fosses comunes de tots els cementeris, que la teva llavor de cruel facinerós i assassí ha arribat fins als nostres dies, maleït siguis per sempre, home bord!” “Tu, Mussolini, Hitler, Stalin, assassins criminals, que regareu Europa amb la sang de milions de treballadors honrats, pares de família i d’homes de fe robusta, de dones i criatures desvalgudes, després de torturar-los i abusar d’uns i dels altres. Que tots els corbs i voltors de l’infern us caguin a sobre!”.

I així. I que la gent honori els grans homes i les grans dones que han fet el bé a la humanitat, que han fet fruitar les arts i les ciències, que han abraçat els malalts i els pobres, que han culturitzat i alegrat les seves vides. La manca de saviesa general, ja no només d’informació i de coneixements, sinó la manca de lectures adequades, intel·ligents, precises, venerables, és la que fa possible que avui en dia hi hagi encara gent que li digui torturador i racista a Juníper Serra. A un benaventurat, a un pedagog, a un evangelitzador, a un mestre! Quanta, quanta incultura, Déu meu! Quanta perversió i rancúnia! El mateix fet de jutjar ja ho és de pervers, molt més encara si jutgem l’ahir des de l’ara i l’avui. Tot plegat em fa creure en l’existència d’un Judici Final que ens posarà, amb justícia, generositat i amor, a tots al lloc que ens pertoca. És segur que cap de nosaltres té un avantpassat que va simular un penal dins l’àrea rival o va llançar, de manera inconscient, una llosca per la finestra del cotxe?

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Guasp, fa 23 dies

Naturalment que sí, Macià, però jo a l'hora d'escriure intento unificar la llengua per a comoditat general i també per enfortir-la. Ja n'hi ha massa que la volen dividir!

Valoració:1menosmas
Per Macià, fa 24 dies

Els catalanoparlants de les Illes Balears no hem de prescindir de les nostres formes verbals tradicionals. En primera persona, podem dir i escriure 'procur', 'consider', 'atribuesc'...

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris