cielo claro
  • Màx: 30°
  • Mín: 29°
31°

La pandèmia ha retratat la insolidaritat

Viure en temps de “nova realitat” deu haver d’esser un privilegi, perquè això significa que la pandèmia no te n’ha enduit, no t’ha llevat del mig, no t’ha fet morir més sol que la una, com els ha passat a tants. Viure en temps de rebrots significa que vius en un temps en què la major part de la societat queda ben retratada. Els retrats són voluntaris o involuntaris. Els segons són els que reflecteixen la mida de la realitat i analitzen la transparència o l’opacitat de gran part de la societat. Tots o la majoria sabem que vivim en una societat hipòcrita, una societat que es refugia darrera un caramull de convencionalismes que no fan més que emmascarar la realitat existent.

Al principi de la pandèmia, i del confinament molta gent va quedar totalment sorpresa pels esdeveniments que ocorrien o deixaven de fer-ho. Així ràpidament varen quedar enganxats a una cançó que els podria comparar als màrtirs dels primers temps, aquella del “Duo dinámico” Resistiré. I per la dreta, per l’esquerra, per damunt i per davall t’arribaven les notes musicals de la cançó que ens havia de redimir, tot i estar confinats. A continuació es va témer per una part de la societat que havia de viure massa a prop de la malaltia, com era el cas dels metges, de les infermeres i de totes les persones que feien feina als hospitals. Així que no va ser massa difícil tornar a edulcorar la societat en què ens ha tocat viure i ràpidament la majoria de gent va estar disposada i ho va fer a aplaudir a tort i a dret i alguna hora determinada tots els sanitaris que, fent la seva feina, es posaven es situació de risc.

El govern ho feia molt malament perquè no dotava de suficient material de protecció els sanitaris que començaven a tenir malalts i morts en les seves files. A les 20 hores per les finestres i els balcons de pobles i ciutats sortia la gent a fer mamballetes. De tant en tant, sortia per les xarxes socials algun vídeo on es veia un grup de sanitaris vestits com si fossin bussos i ballant al ritme del Resistiré. Jo, que sortia en pla d’observador i d’aplaudidor vaig notar que massa aviat va començar a haver-hi molts de balcons buits. Passaven els dies i els aplaudiments disminuïen i es mantenien. A poc a poc es va deixar d’aplaudir i molta gent v començar a afirmar que els sanitaris eren allà perquè era la seva feina i que ben molt que la cobraven, quan els aplaudidors massa vegades havien quedat sense feina o cobraven quantitats ridícules si les comparaven amb les que cobraven tots els que intentaven ajudar als malalts de la pandèmia. Així que ja farà mamballetes s’altre, que a mi m’han fugit les ganes de fer-ne.

Aquella societat tan solidària començava a esbucar-se, a desaparèixer, tornava a aflorar l’egoisme i la prepotència. Cap poder havia fet les coses bé. Els altres eren els culpables del que passava. Nosaltres érem els únics que haguéssim sabut el que s’havia de fer. En canvi, les enquestes, vulguem o no vulguem donaven la raó al poder establert. Continuaria governant el PNB a Euskadi, el PP a Galícia i els socialistes i els comunistes a Madrid, o no. El centralisme madrileny mantenia la població confinada amb mà de ferro semblava, encara que sempre veies aquí i allà persones que no complien la norma ni el protocol. Fins que va arribar l’hora de desconfinar, de tornar al que anomenaven la nova realitat i de deixar la gent lliure però normativitzada i aquí, es va veure a tort i a dret gent que incomplia la norma establerta. Va quedar la societat ben retratada, ben definida, ben insolidària. La gent ja no s’enrecordava que havien estat tan solidaris i que havien estat tan alabats per tots els costats, pensant que havien estat un model per a la resta del món.

Es va començar a veure gent reunida pel carrer sense guardar la distància reglamentària, platges plenes de gent, joves organitzant festes i botellades, i altres mostres d’insolidaritat a balquena, així que els rebrots varen anar sorgint a diferents indrets que si fossin agres dins les pletes un any de molta pluja. Llastimosament la societat va resultar ser la mateixa des dels temps prehistòrics, una societat egoista, injusta i insolidària... i redreçar aquests adjectius ha de ser l’objectiu que s’ha de tenir en el futur proper i llunyà.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per sebastià, fa 26 dies

Es el que ens porta la barreja de cultures, però sobretot, degut a l'hipocresia o la defensa d'interesos, o els interesos "igualitaris o igualadors" es permeten unes llibertats que no son gens pedagògiques i que no s'havien permés mai fins ara.
La nova "normalitat" ens porta a una politica injusta, a la que qualsevol cap d'ase es veu en cor de dirigir un poble perque sap que ho admet, amb un discurs d'alcalde de Bienvenido Mr Marshall.
Una bona prova : Madrid recapta el 49,5% de tot l'IVA espanyol. Aquesta és la feina que més be saben fer, per a ells, naturalment. Recollir els diners, sense fotre res (i el poble encara els aplaudeix)

Valoració:11menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris