lluvia ligera
  • Màx: 31°
  • Mín: 30°
31°

La ment espavilada

Massa a poc a poc, la por ha començat a desaparèixer de les fesomies de la gent. No és just el que científics i governants han fet amb nosaltres. Aquesta pandèmia, més que d’un virus, ho ha estat d’un fatic. El món està cansat de no saber la veritat. El que va començar fa mig any, ja feia estona que estava anunciat. Tot parafrasejant García Márquez, podríem dir que hem viscut, i encara estem vivint, infeliçment, la història d’una tragèdia anunciada sense fer-hi res per evitar-la. Per prevenir-la. No m’estic referint al coronavirus, sinó a les nostres rèpliques absurdes. L’estat d’alerta ha de ser permanent en la vida. L’espavilament personal i col·lectiu ha d’estar sempre en vigília. Que no ho sabíem de sempre que tots som superlativament vulnerables? Que no ho sabíem de tota la vida que tots som mortals? Que no ho sabíem que no som res i que, alhora, ho som tot? Doncs, no: no ho sabíem, ni ho sabem, ni sembla que ho vulguem saber. L’estupidesa humana és la veritable epidèmia humana.

Hem acceptat, de manera submisa a nivell gairebé global, estar-nos reclusos a casa durant més de dos mesos, com conillets d’índies espantats. Això no fa més que demostrar el gran dèficit de saviesa que tenim els homes. La lectura elimina l’estupidesa, però aquesta pandèmia de pusil·lanimitat corrobora la nostra precària situació com a espècie. No entraré en detall a qüestionar els fets i els seus resultats, perquè resulta evident que havíem d’actuar d’una manera o altra. Però el que ha passat és que no hem actuat bé: aquesta és i ha estat la confirmació de la nostra estultícia. De la nostra ignorància incurable. En comptes de jugar a l’atac, hem jugat a la defensiva. Pitjor encara, no hem jugat: ens hem quedat acovardits i quiets. Quan més necessitat teníem de demostrar la ciència adquirida durant milers d’anys d’estudis i experiments, ens hem arraulit com si acabéssim de néixer.

Per sobre de qualsevol altre lliçó, els llibres ens fan sabedors dels gran valors que posseïm com a humans. Però s’ha vist que, amb tants i tants segles d’existència, ningú ha après aquesta veritat. Els nostres drets naturals, les principals forces que ens fan homo sapiens, és a dir persones humanes, són la llibertat, la voluntat i la intel·ligència. No n’hem fet ús de cap d’elles. Tot el contrari, durant aquests mesos hem renunciat a ells. No hauria estat així si els nostres governants a nivell local, nacional i internacional haguessin llegit tots els clàssics. Bé, això és el que penso com a lector empedreït que soc. Però, més que res, i com no em canso de dir mai, allò que més he après llegint és a no estar segur de res. Aquesta és la meva seguretat. No deixo de tenir contradiccions, una darrere l’altra. Com puc assegurar que una cosa és com és si no hi ha manera de saber-ho? Així que opto per dir la meva, per fer públic el que penso, expresso la meva opinió, però sempre sabent que no és res més que això. Fins i tot la ciència només és científica fins que deixa de ser certa. Vivim sobre arenes movedisses, i aquesta epidèmia n’ha estat la prova més eloqüent. No en sabíem res, i encara ara no en sabem res, però alguna cosa havien de fer els que tenien i tenen la responsabilitat de fer. Les convencions legals dels homes els hi donaven el dret, però no hi ha cap pacte ni llei que doni dret a anul·lar la voluntat dels altres. Això! Això és tot el que puc dir de moment sobre el tema.

Si la democràcia és el poder del poble, en aquesta pandèmia la democràcia ha estat suspesa. El poble ha hagut d’estar-se a casa sense fer res i callar de manera obligada. Se li han derogat els seus poders. Per bé seu, diran alguns. Sempre ha passat el mateix: per bé del poble se’l priva de l’art, de la cultura, del saber, de la paraula i dels llibres! Tanmateix, a la llarga, el poble s’acabarà governant algun dia a ell mateix. Ja sé que passaran molts anys i segles abans que sigui així, però ja n’han passat molts i ho estem tocant amb les mans: l’home progressa, l’home és millor, l’home llegeix més. Sap que aquest és el camí a seguir i no el de la força bruta i el de la violència, sinó el de la literatura i el del pensament, el de la cultura i la ciència. Sort que no obligàrem els sanitaris a quedar-se a casa com tots nosaltres! Als sanitaris els hem permès fer la seva feina, no a la resta. Bé, els polítics sí que han treballat de valent, fins i tot a escarada, però ho han fet per frenar l’activitat general i anul·lar els nostres drets personals fonamentals.

El cas dels lectors ha estat diferent, perquè el lector no deixa mai d’estar confinat i d’exercitar la seva ment, d’espavilar-la. Llegeix en tota ocasió, i de la lectura en treu el seu pensament i el sentit de la seva vida. Les conseqüències polítiques d’una pandèmia no l’afecten gaire, perquè té una experiència molt dilatada en soledats i confinaments. El gran avantatge del lector sobre el gruix de la població és que, tant la seva solitud com la seva clausura, són voluntaris. És a dir, lliures. I aquesta és la diferència que ho explica tot: la llibertat. La llibertat que la pròpia vida ens regala. L’ésser humà és molt més important del que ell mateix creu ser. És una meravella. Segurament la més transcendent i valuosa de totes les existents. Però l’home no n’és conscient, i si en algun moment ho és, no s’ho acaba de creure. Això és així perquè els encarregats de fer anar la política pública, en comptes d’obrir portes i finestres, les tanquen. I el poble ho accepta disciplinadament. Només la lectura i els llibres, la cultura, la ciència i l’educació poden obrir aquestes portes i finestres que romanen tancades. Cal espavilar la ment, cadascú la seva, perquè si no és així, ningú, i molt menys cap govern, ni autoritari ni pseudodemocràtic, ho farà. Una ment espavilada viu per ella mateixa i ajuda, amb el seu exemple, a fer viure les altres per elles mateixes. La resposta a la pandèmia de la Covid-19, com tantes que n’hi ha hagut, ha estat una experiència malaguanyada, però la vida humana no ho és: és aquesta la que cal guanyar. La que cal gaudir i abraçar. Agrair. Tota la resta és contaminació.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per idò sí, fa devers d'un mes

Amb això que cal espavil·lar la ment, la majoria no hi estaran d'acord. Si fos al contrari, la societat canviaria molt, i no pel coronavirus.

Valoració:1menosmas
Per pancuit, fa devers d'un mes

Com diu una antiga dita, quan de veritat, de veritat, de veritat saps que no saps, llavors saps.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris