nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Els 'Ultras españolistas' i l’article 3 de la 'Constitución'

El primer paràgraf de l’art. 3 de la “Constitución española” del 1978 diu textualment:

“El castellano es la llengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”.

El seus defensors, i més quan més “ultras” son en major mesura, se’l passen pel forro habitualment per diversos motius, a saber:

  1. S’hi refereixen com a “español” i no com a “castellano” tal com indica el precepte legal. I el precepte legal, per una vegada i sense que serveixi de precedent, resulta encertat.

Les llengües, en general, prenen el nom del lloc en el que neixen i per allà al segle XI si que existia “Castilla” però ningú podia ni tan sols imaginar que un dia existiria un estat nomenat “España”.

Crec que resulta oportú en aquest punt recordar un fet històric que hi te relació directe: En el seu tràmit parlamentari al Senat aquest paràgraf va ser objecte de la presentació d’una esmena per part del senador de designació reial Camilo José Cela en el sentit de substituir la primera frase per “El castellano o español es la llengua oficial del Estado”.

Sorprenentment, vist el que se veu amb posterioritat, l’esmena va ser rebutjada.

  1. Tenir obligació de conèixer-la sols implica, a la pràctica, que si qualcú t’hi parla no li pots dir que no l’entens.

  2. Tenir “dret” a fer-la servir no és el mateix, ni prop fer-se, que tenir-ne “obligació” de fer-la servir.

La Filosofia ens ensenya que “drets” i “deures” son conceptes contraposats. Res que sigui un dret pot ser, a la vegada, un deure (Pot ser és per això, entre d’altres coses, que se vol menystenir la Filosofia en el currículum escolar).

D’acord amb el text constitucional ningú pot exigir a ningú que parli en castellà, posat que fer-ho es un dret i no una obligació.

L’objecte d’aquest escrit no es altre que fer paleses les contradiccions en que incorren els “ultras españolistas” que diuen defensar la “Constitución” (Inclosa la “Guardia Civil” i altres estaments del “Estado”, del “Gobierno Central” i dels “Gobiernos Autonómicos” mono i bilingües).

Els mateixos Reglaments de “Congreso” i “Senado”, per posar un exemple d’alt nivell, més constitucionalistes que la pròpia “Constitución”, imposen obligatòriament el “castellano” la qual cosa, al meu entendre, és anticonstitucional (Però els partits grans, més de 50 diputats o senadors, que ho podrien impugnar no “estan por la labor”, cosa lògica posat que foren ells els qui aprovaren els Reglaments).

EN RESUM: D’ACORD AMB LA “CONSTITUCIÓN” NINGÚ POT SER OBLIGAT A PARLAR EN “CASTELLANO” POSAT QUE SOLS EXISTEIX L’OBLIGACIÓ DE SABER-LO, I SI ALGUNA AUTORITAT HO FA INCORRE EN EL DELICTE D’ABÚS D’AUTORITAT (*).

Alexandre Cortés
Arquitecte.

* Dels paràgrafs 2 i 3 ja no cal ni que en parlem.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris