cielo claro
  • Màx: 29°
  • Mín: 27°
30°

El bar Güell (II)

Tot és màgia quan som infants! Al cine Doré hi vaig veure dues pel·lícules que em varen fer molta por. Molta. Les seves imatges m’acompanyaren durant anys. Una era “El enigma de otro mundo” i, l’altra, “La mano que aprieta”. També crec que hi vaig veure “Esta voz es una mina”, d’Antonio Molina, però devia ser a la Porta de Sant Antoni, perquè això va ser més endavant.

Fos com fos, jo m’estava, en aquell racó de món, molt ben acompanyat entre familiars i amics, literatura i cinema, màgia i potàgia. Aquella cruïlla de carrers a l’entrada de Ciutat, aleshores amb poca circulació de gent i de trànsit rodat, era un lloc tranquil, però al mateix temps era un lloc exuberant i prodigiós on hi havia una mica de tot. Recordo una “Colchonería”, dos o tres “colmados”, una farmàcia i una òptica (Óptica Guasp, com no l’he de recordar!), un altre cafè a més del Bar Güell, que es deia Las Campanas, on hi vaig aprendre a jugar a billar. Al carrer de la Reina Violant hi havia el col·legi de Santa Mònica i l’Esglesia dels Sagrats Cors, encara sense acabar. Una barberia, uns grans jardins al xamfrà entre Balmes i Marquès de la Fontsanta, que després es va convertir en el Banc Atlàntic, una carnisseria, una lleteria, de tot un poc. No ens faltava res. Estic parlant dels primers anys cinquanta del segle passat. Tot un luxe per a un infant de poble i la seva padrina Francisca.

No hi havia dia que no anéssim a jugar al pati del corral del Bar Güell, amb en Tolo i la seva germana Paquita, una mica més gran que nosaltres i que ja ajudava a les tasques del petit negoci familiar de restauració i cafeteria. On jugàvem a futbol i corríem de debò era als terrenys de Son Canals, plena d’herba i dunes de terra. Aquell era el nostre parc d’atraccions particular.

Un fet gairebé diari que em va cridar molt l’atenció va ser que el tio Joan, Rumbet, el marit de la tia Catalina i cunyat de la meva padrina, cada matí, o potser cada horabaixa, ja no n’estic segur, digués a la família que se n’anava a Palma. “Me’n vaig fins a Palma”, avisava. I partia tot sol, a peu, en direcció a les Avingudes, a vegades pel carrer d’Aragó, i d’altres pel mateix carrer Balmes, cap amunt. Jo em preguntava si allà on érem nosaltres, on vivíem temporalment, ja no ho era Palma. L’”Espartería i Alpargatería Sampol” no estava ubicada a Palma? El Bar Güell no era Palma? Els Hostalets no eren de Palma? Es veu que no. Tota aquella barriada era la perifèria, els afores, la quinta forca. Fins que, veient el que passava i el que la gent deia, a base d’observar i escoltar tots els esdeveniments propers, vaig adonar-me que “anar a Palma”, per molt que nosaltres hi visquéssim, era anar al centre. Palma començava a les Avingudes i acabava a Cort i a la Seu.

Però un dia que vaig acompanyar el tio Joan i vaig comprovar que ell anava més enllà de Palma. Travessava tota la ciutat per amunt i enfilava la sortida per on anys més tard es va dir l’Avinguda General Riera, passant per davant del quarter de la Guàrdia Civil i el Cementeri, fins arribar a l’altura del Psiquiàtric, que aleshores coneixíem com el Manicomi, i torçava una mica a l’esquerra per un carrer sense asfaltar. De cop i volta ens trobàrem a “El Canòdrom”, dit oficialment Canódromo Balear. Què hi anava a fer en aquell indret tan extravagant? Hi anava a jugar, a apostar. Cada cop que hi acudia s’hi estava unes quantes hores contemplant les carreres de cans. A ell l’entusiasmava aquell esport. Però no només com espectador, sinó que hi participava. Hi participava apostant als cans llebrers més veloços quan intuïa que guanyarien les curses que s’hi organitzaven. En veure aquell espectacle insòlit de les carreres de cans llebrers, encalçant una llebre accionada per energia elèctrica, allò sí que ho vaig convertir en literatura! Quina meravella! Allò arrodonia la meva visió americana de la vida!

Quan uns anys després vaig assistir, ja al Teatre Líric de la plaça de la Reina, a veure West Side Story, em vaig convèncer que, tot allò, d’alguna manera jo ja ho havia viscut a les portes de Ciutat, del Bar Güell i del Canòdrom. Tot ho barrejava. Tot ho magnificava. La màgia ho embolcallava tot. Com que jo ja llegia tots els tebeos i tots els llibres que queien a les meves mans, i algunes novel·les americanes traduïdes al castellà, em feia un garbuix mental que no m’aclaria.

Per acabar-ho de rematar, vaig veure que el tio Joan observava els cans llebrers d’una manera molt especial. Fins que vaig descobrir la causa: tenia un ull de vidre. El tio Rumbet havia tingut un accident feia anys i havia perdut un ull, que després el va substituir per un d’artificial. I no va acabar aquí la cosa. El seu fill gran, el meu cosí Joan, es va posar a festejar una al·lota preciosa, la més atractiva i simpàtica de tot Ciutat. Formaven una parella que feia girar la gent. Eren la parella més vistosa i elegant de Ciutat. O així m’ho semblava a mi. Però ella, na Maria, amb qui es va casar en Joan uns anys més tard, també tenia un ull de vidre, com el seu sogre. Dos ulls de vidre a una mateixa casa! Si allò no era cine i literatura, què ho era?

No vull seguir amb les meves impressions personals perquè és massa emotiu tot el que evoco ara mateix quan ho escric. Només cal que digui que la realitat i la ficció s’han anat barrejant màgicament tot al llarg de la meva ja llarga vida de lector apassionat i empedreït.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris