nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
15°

L’odi als pins

Aquest segle ja es va estrenar amb una d’aquestes revinclades naturals que fan por. A la matinada de l’11 de novembre el 2001 va sobrevenir un vent huracanat que puntualment va assolir els 150 quilòmetres hora, després d’una setmana de ‘moll’. El resultat més espectacular fou una tombada d’arbres mai no vista, i com que la majoria són pins i n’hi sol haver molts ran de carreteres, va comportar talls i no pocs danys en altres construccions. A l’article anterior marcàvem com encara es fan reportatges dient clarament que el bosc és com a colló, que la natura no en sap i altres bajanades contra natura, doncs això ve de lluny, si no hi ha estat sempre.

Aquella tombada massiva d’arbres va venir seguida d’una revifada d’odi als pins. Al rerefons de les notícies de premsa hi havia un culpable: el pi, i per afegitó, el colonitzador El Mundo ja marcava territori contra tot el que no sol fer gràcia a l’extrema dreta, que és tot el que és autòcton no folklòric, justament aleshores hi havia govern d’esquerres i, no t’ho perdis: Margalida Rosselló a la conselleria de Medi Ambient... Bono! Jo no ho sé resumir. No sé si li varen dir “la Llucifera que nos ha traído el huracán” o coses pitjors. La qüestió és que entre una cosa i l’altra, i durant la resta de legislatura, els pins, na Margalida i tot el que els envoltava, foren l’ase dels cops. I si m’equivoc que em corregeixin, però crec que els grups ecologistes, no diguem ja eonagés de subvencions, els col·legis d’enginyers de fustes, canongies universitàries... callaren com a putes.

Ho devien trobar normal, i és que odiar els pins és un altre costum mallorquinarro. Pareix una síndrome emparentada amb el gonellisme, negacionisme o simple necessitat de discutir d’allò que no en saps. No és un fenomen endèmic, però sí típic (vol dir que en podríem fer souvenirs). Tot indica que a les Illes és on el nostre protagonista, Pinus halepensis, és el lloc del món on està més bé (locus typicus), i viceversa: les illes sense pins són inimaginables. Si demà desapareixien els pins, del paisatge que quedaria ploraríem fins a la deshidratació. Seria curiós de saber, dels que odien els pins, com pensen que es podrien substituir. La resposta ja es veu a Alacant, entre Elx i Oriola: res. El pi nostre justament és el darrer arbre digne de tal nom que ens pot suportar, l’alternativa són palmeres i “rastrocos”. La foto de capçalera és Lofra, la de dalt, de Pep Canals, és de quan era costum cremar la muntanya per a què les ovelles tinguessin fulles tendres. El carritxar normalment és on hi hauria d’haver bosc, probablement de rotaboc, pomera borda i tot això que en diuen ‘arbusts de penyal’.

Diario de Mallorca, el 7 d’abril de 2010, marcava les principals dolenties imperdonables atribuïdes als pins: és un arbre foraster i invasor, els pins es mengen les alzines, és el culpable dels incendis (article anterior) i dona menjar a la processionària, i tot això ho confronta amb “l’amor a l’alzina”, que és un compendi de virtuts. Doncs ara aferrau-vos: els que més odien els pins solen coincidir amb els que més estimen les cabres, que són les que han rebentat l’alzinar (l’ecosistema principal). Els insults al pi són bastants més i més complexos, l’article esmentat simplifica molt bé l’ambient general ─gràcies, Mar Ferragut─: “té la culpa dels danys del temporal de 2001”, “el paisatge amb el pi es degenera”, “és el culpable de què els boscos estiguin bruts” “pagesos i propietaris els fan culpables dels incendis”. La mateixa periodista conclou que només falta atribuir-li la mort de Manolete... però quan trobin un Pérez de los Cobos ecomercenari, ja poden començar a córrer.

Dois, un damunt l’altre. La principal font d’odi és que quan es deixa de llaurar un sementer allò torna garriga, amb el pi com a espècie més potent, i els darrers temps abandonar els conreus és l’esport preferit dels hereus de les possessions, aleshores és la mateixa Natura que es regenera naturalment ─vejats miracle!─. Potser el que fa enrabiar més és que això demostra la relació agricultura-contra natura. Quan l’agricultura anava a tota quedava ben dissimulat, a part que produir el què menjam ens fa oblidar les penes, però quan s’abandona, mostram el llautó. Quan ens mostren que calen foc als boscos d’Indonèsia per posar-hi palmeres d’oli, amb el conseqüent extermini d’orangutans i altres cent espècies, qui més qui manco sent un calfred, doncs així varen començar els dels talaiots.

Inversament, eliminar el bosc per convertir-lo en sementer (les rotes inicialment eren això), era de les feines més feixugues dels nostres padrins, que en tenien ben poques de blanes, per això veure que la Natura els ho torna a prendre genera impotència i frustració: un bon motiu per a maleir els pins.

Un dels aspectes més curiosos és la quantitat de gent que “sap” que ‘els pins es mengen les alzines’. Això podria partir d’una confusió, tot aprofitant el substrat cultural en benefici propi, amb els olivars, que quan es deixen de llaurar, també, inicialment es colonitzen naturalment amb pins. Com que els pins troben molt espai lliure (“la terra promesa”) i es fan quatre vegades més grossos que els ullastres, els arribaran a tapar (“se’ls mengen”), i per això donen subvencions que es poden usar per posar reixeta contra els excursionistes. A l’alzinar són les cabres, les que ja es mengen (ara literalment, físicament, capolant i arreu) els aglans i les plàntules a priori.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per aires d mallorca, fa 5 mesos

Recolço comentari de Pere, i notícia. S'amor i nostàlgia d'olors de pins d'aquí és ben cert si hem viscut fora. En davallar avió ens xocaven es records i olors, i alguna llagrimeta.
Un cop vaig quedar un segonet com mig aturant sa coa de ses escales d'avió. De cop vengué un desig instintiu d'anar directe cap a sa olor de la mar i garriga, plantes e vorera, pins...
Si ho demanam igual en fan un caminoi de s'aeroport a la mar ; - )
Entre pistes i avions i autopistes, directe cap es Carnatge, i que reculli ses maletes plenes de feines sa tia Rita!

Valoració:4menosmas
Per Pere, fa 5 mesos

Fa anys vaig anar a l'aeroport a recollir la meva filla que venia de vacances des de Canaries. Quan sortiem de l'edifici, vaig notar que alenava profondament. Llavors li vaig demanar quin era el motiu : "L' olor dels pins quan arrib a Mallorca", va ser la sorpresiva resposta.

Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris