cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 26°
25°

El bar Güell (I)

De molt jove, el destí em va regalar uns quants estius meravellosos a Palma, quan Palma encara no era una ciutat turística ni inhabitable com és ara. Encara que jo, provinent d’un poble molt petit de l’interior de l’illa, allò em semblava París o Nova York. Una urbs màgica i exòtica. Gairebé a cada casa ja tenien telèfon, i al carrers circulaven els taxis i el tramvia. El tramvia! Aquell trenet urbà degué despertar en mi les meves primeres inclinacions literàries.

Una de les altres contingències del destí va ser el lloc on jo vaig gaudir d’aquells quatre o cinc estius pre-juvenils. Aquell indret era a tocar de l’extraradi palmesà conegut com Els Hostalets, a la carretera d’Inca, batejada aleshores, i encara ara, amb el nom de carrer d’Aragó. A la planta baixa del cap de cantó del carrer Balmes amb Aragó hi vivia, des de feia poc temps, la tia Catalina, la germana petita de la meva padrina materna, la qual feia pocs mesos que havia enviudat. Les circumstàncies feren que anés a passar unes setmanes a ciutat amb la seva germana. Aquesta, amb el seu home, el tio Joan, havien obert en aquell encreuament una botiga d’espardenyes i material d’espart: “Espartería y alpargatería Sampol”. La padrina va voler que jo l’acompanyés en aquella estada a Ciutat, ja que era l’únic net que tenia.

A l’altra banda de la carretera, a l’altra cap de cantó, el d’Aragó amb Luca de Tena, hi havia un cafè emblemàtic, que a mi em semblava de pel·lícula, que amb els anys va esdevenir famós: el bar Güell. Aquells estius jo me’ls vaig passar entre la casa dels meus familiars- la tia Catalina, casada amb el tio Joan, i els seus tres fills, Joan, Antònia i Paco, a qui encara li deien Paquito-, i el bar Güell. Amb en Paco (Paquito), el més petit dels meus cosins, en Tolo del bar Güell i uns quants al·lots del barri com nosaltres, hi vaig jugar cada dia. Però també jugàvem molt, molt, molt al carrer. Anàvem fins el pont del tren i els terrenys on ara és el Parc de les Estacions, i fins a son Canals i el carrer d’Antilló. Aquell era l’escenari dels nostres jocs i de les nostres corredisses. I dels nostres somnis. Als vespres arribàvem fins a les petites cases dels Hostalets i fins a l’altra part on les cases eren ja més altes, als carrers de la Vinyassa i Marquès de Fonsanta, on la gent s’estava al portal prenent la fresca. No anàvem massa més lluny per no perdre’ns.

Ho dic perquè a mi em semblava que aquelles vacances estivals, tan humils i modestes, les estes passant en un indret tan exòtic com l’altra punta del món. Aquell indret urbà era per mi un paisatge literari. A tot això hi he d’afegir que a casa dels meus tios i cosins, la gent llegia. En aquella casa hi havia revistes i novel·les. Eren revistes de cinema i espectacles, de gent famosa, les que ara en diem revistes del cor. Les novel·les eren de caire rosa i de vaquers: de l’oeste. Però eren revistes i novel·les, cosa que jo trobava un fet extraordinari. Encara que el més extraordinari de tot plegat eren els tebeos. Jo ja era lector de tebeos a ca nostra, al poble, però no d’aquells de format gran i paper cuché. Allà vaig descobrir en Superman, en Batman, n’Spiderman i el Gato Pumby! Però també les Hazañas bélicas, en Roberto Alcázar i Pedrín, i els primers Capitán Trueno i, potser, El Jabato. No n’estic segur, però ja se m’entén allò del que intento deixar memòria. A més, els podia llegir una vegada i una altra, totes les que volgués fins que em cansava. Prop de casa, al mateix carrer d’Aragó, hi havia una botiga on canviaven aquelles novel·letes i aquells tebeos per pocs cèntims, cosa que jo vaig fer de manera freqüent.

No vull dir que va ser aleshores que em vaig convertir en lector, però aquelles estades palmesanes suposo que varen influir una mica en aquest sentit. Quan acompanyava el tio Joan o el seu fill Joan, que era el major, a beure un cafè al bar Güell, veia que ells aprofitaven per mirar el diari, cosa que jo també feia sense gaire interès. En conjunt hi havia un cert clima de lectura. Encara recordo que amb en Paco, el meu cosí, que només era un any més gran que jo, ens disputàvem les lectures i ens barallàvem per agafar el tebeo que més ens atreia. Arribàrem a un punt que sempre llegíem les mateixes aventures plegats, a quatre mans i quatre ulls.

També dormíem junts, en Paco i jo. Els matins ens despertava el tramvia i els seus xisclets que feia quan fregava els cables elèctrics. Aleshores començàvem a tirar-nos els coixins del llit un a l’altre fins que venia la seva germana o sa mare a calmar la batalla i ens feien aixecar-nos i vestir-nos. Anàvem dues o tres vegades cada setmana a la Ciutat Jardí (Ciudad Jardín) a pegar un capfico a la mar. Una altra experiència literària. Al poble, jo només havia nedat a safarejos de les possessions de fora vila. La diferència, com és fàcil d’imaginar, era enorme. A la Ciutat Jardí ja s’hi havia construït aquell hotel-balneari de color blanc en forma de pastís de noces que a mi em semblava la cosa més xic que pogués existir en arquitectura moderna.

Doncs, aquelles lectures, tant les que jo contemplava de nit i de dia en el meu Hollywood particular, com les que resseguia en els còmics d’aquells anys cinquanta, ja fossin d’en Superman o del Capitán Trueno, foren l’inici d’una gran amistat amb la literatura i els llibres.

Ah, i no he esmentat el Cine Dorado, Doré li dèiem nosaltres, on hi vaig veure les millors pel·lícules de l’època!

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Plandelit, fa 21 dies

Piamontès: aquest món que recreen Twain, Sànchez o Joan Guasp a l'article és el de la infància i també, i això és important, persones sensibles i, alhora, amb certa capacitat de mirar les coses amb perspectiva, característica només assolible des d'una posició que jo diria, si se'm permet, de classe.
Algú va dir que per a tenir emocions, sensibilitat i rerefons anímic calia també patrimoni i disponibilitat líquida.
Al Tercer Món els infants somriuen i els seus ulls brillen i tenen un color especial. Però no sabem si aquests infants són conscients de tot això i en frueixen o és només una impressió de visitants occidentals.

Valoració:1menosmas
Per Piamontès, fa 22 dies

Podrem seguir reivindicant l'esperit d'en Tom Sawyer, talment ho va fer na Carmelina Sánchez Cutillas a 'Matèria de Bretanya' i ho fa avui l'escriptor Joan Guasp en aquest article?
O això ja s'ha acabat?
PS: A "Matèria de Bretanya" les descobertes de la protagonista pre-adolescent són les d'una urbanita en una vila. O sia un viatge invers al de l'article de Joan Guasp.
Però l'esperit és el mateix.

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris