cielo claro
  • Màx: 30°
  • Mín: 29°
31°

Hammett i els 10 de Hollywood

Just acabada la II Guerra Mundial, a final de l’any 1945, l’escriptor Dashiell Hammett va escriure un article que avisava que, derrotat el feixisme a Europa, ja es tornava a organitzar als Estats Units. En aquell moment, el superagent especial de l’FBI, J. Edgar Hoover, feia estona que l’encalçava. Hammett, no anava errat de comptes perquè a Hollywood, el mes d’octubre de 1947, varen començar les cèlebres audiències del denominat Comitè Nacional d’Activitats Antiamericanes, de les quals ell va ser un dels damnificats.

El congressista Richard Nixon, anys després un dels presidents USA més reaccionaris, va fer part d’aquell comitè que volia esbrinar el motiu pel qual aquelles persones investigades, els artistes, els guionistes i els directors de cinema, tots molt ben pagats, aspiraven al comunisme. Aquesta feta desconcertava de tal manera els fiscals acusadors, que Louis B. Mayer va arribar a dir: «Segons la meva opinió, senyor congressista, tal com ja he afirmat altres vegades, crec que tots ells estan ben bollats.» Se’n feien creus, no se’n podien avenir. Dels dinou suposats comunistes que varen haver d’anar a declarar, deu varen ser denominats els 10 de Hollywood. Poc després, ben aviat, començaren els empresonaments. Aquell cas d’acusació de comunisme va servir per desviar l’atenció de les greus dificultats que tenien els polítics americans, llavors governaven els demòcrates, per gestionar els conflictes de la postguerra. Els del partit republicà no varen desaprofitar l’ocasió per mirar de recuperar el poder.

Hammett, que en aquell moment era el president del Congrés per als Drets Civils de Nova York, va escriure un article titulat Protesta progressista. El primer paràgraf deia: «La proposta de declarar il·legal el Partit Comunista és un atac directe a la democràcia americana, a la tradició americana de defensar els drets civils i les llibertats. El president Truman i el cap de l’oposició americana haurien de saber que declarar il·legal el Partit Comunista, va ser el primer que va fer Hitler quan va guanyar el poder.» Curiosament, aquell any va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula el film The Best Years of Our Lives (Els millors anys de la nostra vida), projecció que relata la tornada d’un veterà de guerra mutilat a una idíl·lica Amèrica, dirigida per William Wyler i amb un gran repartiment d’artistes de primera fila, entre els quals Virginia Mayo, Dana Andrews, Myrna Loy i Harold Russell.

Els denominats 10 de Hollywood varen ser John Howard Sawson, Dalton Trumbo, Alvah Bessie, Ring Lardner Jr, Samuel Ornitz, Albert Walts, Adrian Scott, Edward Dmytryik, Herbert Biberman i Lester Cole. A la denúncia per abús de poder s’hi va afegir l’escriptora Lillian Hellman, companya de Dashiell Hammett, coneguda dramaturga i guionista americana. Hellman va escriure un altre article al butlletí informatiu de l’Associació de guionistes, molt dur contra la HUAC (Comitè Nacional d’Activitats Antiamericanes), titulat Les cabres de Judes.

En aquell article, una mena de manifest, l’escriptora demanava el motiu de la persecució, precisament de la gent del cinema, i posava en dubte que la causa fos l’adscripció comunista dels acusats. Ella afirmava que en aquell temps la indústria del cinema era molt tèbia, que les expansions ideològiques eren minses, i que els professionals que es dedicaven a la producció cinematogràfica tenien por de fer pel·lícules sobre la discriminació dels negres americans, els afers dels jueus o relacionades amb la lluita dels antifeixistes europeus. Segons Hellman, el verdader motiu de la perquisició autoritària era el d’acabar d’atemorir els artistes i, de rebot, escalivar la resta de la població, amb la intenció malentranyada de convertir el major nombre possible de persones en xotets de corda; professionals de la ràdio, editors, sindicalistes, professors universitaris, científics i religiosos més o manco renegats. L’escriptora feia una crida a la rebel·lia contra el que ella denominava formes de terror, l’amenaça directa i contra les campanyes de difamació. El redactat acabava d’aquesta manera: «Que sapiguem, encara no és antiamericà lluitar contra els enemics del nostre país».

Segurament la proclama de Lillian Hellman tenia la missió de desviar l’atenció de l’enfocament més polític que tenien aquells interrogatoris i segurament era cert i segur que aquell procés ignominiós també tenia per objectiu atemorir altres professionals, però el que era ver, i l’FBI ho sabia, és que en aquell moment a la indústria cinematogràfica nord-americana hi treballaven una bona partida d’insurrectes, esquerranosos i comunistes. Dashiell Hammett, per exemple, va voler anar a lluitar contra Franco durant la guerra civil espanyola, no ho va fer perquè ja no era cap nin, però va organitzar recapte de diners destinats a finançar l’exèrcit republicà. Després del bombardeig japonès a la base militar de Pearl Harbor, un altre pic va intentar allistar-se per anar a combatre els nazis, però igualment es va haver de conformar fent tasques d’intendència, a causa de l’edat i per mor de la seva mala salut, tan precària durant tota la seva vida. Tanmateix, pocs anys després de 1947 va ser empresonat per desacatament al gran tribunal federal; però aquest lamentable episodi, si de cas, ja el comentarem en un altre article.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris