cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 24°
21°

Més autogovern

Aquest sentiment de grans escriptors els tenim tots aquells que llegim de manera lúdica i apassionada les millors obres de la literatura universal. Aquestes obres, i sobretot els seus autors, ens fascinen perquè sentim que nosaltres som com ells. Diuen el que nosaltres voldríem dir, però com que ho diuen d’una manera immillorable, tant que nosaltres no serem capaços de dir-ho mai, volem creure que som ells. Així tot, penso que és un sentiment molt noble i molt digne.

El perill es fa present quan intentem imitar-los. Després de tantes bones lectures, ens pensem que nosaltres som capaços d’escriure tan excel·lent com ells, i aleshores ve el desengany. No, nosaltres no som ells. Cadascú només és cadascú, i no és qüestió de fer-se il·lusions de genialitat ni de grandesa. Però aquest desengany no hauria de representar cap frustració. De cap manera, perquè és per aquest motiu que intensifiquem les nostres lectures i que deixem de cridar que som uns grans escriptors. És quan passem a cridar que som uns grans lectors. “Quin gran lector que soc!”, la qual cosa no és en cap cas inferior. És aleshores que descobrim que la lectura ens proporciona un benestar personal superior. Un benestar que és fruit de la confiança en nosaltres mateixos, en la nostra manera de ser, en les nostres paraules i en les nostres accions, tan privades com públiques. En definitiva, aquesta lectura compulsiva ens converteix en persones més segures de nosaltres mateixes perquè disposem de més autogovern personal. Individual. És a dir, propi. Sense adonar-nos hem assolit un espai de llibertat que no es pot aconseguir en cap altra manifestació per entusiasta i exaltada que sigui. Llegir ens fa més autònoms, és a dir més independents i, per tant, més lliures. Ens fa gaudir d’un govern propi més eminent i cabdal. Llegir ens assegura plenament el no-saber. I el no-saber és una llei fonamental de la condició humana. Cal conèixer aquesta llei pels caps dels dits. Com més la coneguem i acceptem, de més autogovern personal gaudirem.

És per aquesta contingència que he recordat les meves primeres temptatives com a escriptor: com més llegia, més m’adonava de la impossibilitat de fer-ho tan bé com els autors insignes que en aquell moment em fascinaven. Jo no podria escriure mai com Franz Kafka, ni com Robert Louis Stevenson, ni com Margueritte Duras, ni com Josep Carner ni com Francesc Pujols. Mai de mai! El temps m’ha donat la raó. Per això mateix vaig acabar de dir que quin escriptor tan bo que soc, i el vaig reemplaçar per quin lector tan bo que soc. Perquè, això sí, de lector bo sí que, molt humilment, ho he estat i crec que encara ho segueixo sent. En aquest sentit, encara que a la distància deguda, som com Jorge Luís Borges: “Que otros se jacten de los libros que se les ha sido dado escribir; yo me jacto de aquellos que me fue dado leer”. Doncs, una cosa així. Tanmateix, jo no “me jacto”, sinó que me n’alegro, sense amagar-me’n en absolut, de la sort que he gaudit amb totes i cadascuna de les meves lectures. Aquesta circumstància ha pesat molt a l’hora d’escriure. De no haver estat per ella, la meva producció creativa s’hauria triplicat. Com a mínim. El meu lema no escrit ha estat sempre “llegir molt i escriure poc”. Però resulta que qui em coneix diu que sóc molt prolífic. He de manifestar que no és cert. No és cert que sigui prolífic perquè malgrat hagi publicat molts de títols, la majoria d’ells són petits reculls de contes, breus poemaris o obretes de teatre. Cap d’ells, o molt pocs, sobrepassa les 100 pàgines. Soc prolífic conceptual-ment. En idees. La meva ment sí que és abundant i molt prolífica, característica singular que em du a seleccionar sempre seguit. He de triar. He de descartar. He d’elegir. He de decidir. Decidir és molt laboriós, però paga la pena fer-ho. Encara que t’equivoquis, perquè només ho pots fer si ets lliure. I la llibertat sí que paga la pena!

Ho és tot, la llibertat. Un home no és un home si no és lliure. La lectura ens ajuda a ser-ho. Els llibres ens fan lliures. Per això són tan perseguits pels governants, siguin del signe que siguin. Això sí, sempre que el governant de tu mateix no siguis tu mateix. Per això desitjo més autogovern, més emancipació, més independència i, per descomptat, més llibertat en tots els sentits materials i intel·lectuals de la vida. Quasi res, diu el diari! És clar, això és el que vol tothom, però no tothom s’ho treballa, no tothom s’hi esforça, no tothom ho exerceix: no tothom llegeix. Encara que naixem lliures, al nostre primer alè ja ens escometen per aclaparar-nos i subjugar-nos. Només la lectura aconseguirà alliberar-nos de tanta subjugació i tant aclaparament. Només la lectura ens restituirà al claustre matern.

En una ocasió vaig pensar i escriure que el llegir no engreixava. Vaig gravar un lema: “Llegeix si no vols engreixar-te”. No és del tot cert, perquè no engreixa físicament però alimenta espiritualment i intel·lectualment. Llegir és observar i observar-nos. Més que res, observar-nos. És observar la condició humana en general i la nostra en particular. Encara que no ho sembli, ja que faig referències de llibres i de lletres, ara estic parlant de ciència. Llegir és una de les activitats més científiques que hi ha. La lectura científica, sigui a través de lectures teatrals, poètiques, narratives o d’assajos de física o química, és la que més augmenta la nostra capacitat de mantenir-nos en el pes ideal: d’autogovernar-nos.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris