cielo claro
  • Màx: 30°
  • Mín: 29°
31°

Geometries variables

El mes de maig passat transcendiren dues notícies una mica esveradores, també per mor de la seva superposició. D’una part, varen publicar la informació que el Consell de Mallorca hauria reduït dràsticament la partida pressupostària dedicada a la promoció de la cultura i de la normalització lingüística. Per si no n’hi hagués prou amb aquest esglai, l’endemà, crec que va ser l’endemà, la premsa va publicar les dades d’un estudi, encarregat per la direcció general de Política Lingüística, que afirma que el consum de productes culturals en llengua catalana, a les Illes està sota mínims. Segons deia la premsa, els motius d’aquest consum tan reduït són exògens, com de tipus ambiental, per mor del mal costum social, independents de la gestió governamental; de caràcter objectiu, vaja.

Després del repàs periodístic, el primer que vaig pensar va ser: bé, potser les autoritats tenen raó, si redueixen la inversió monetària en la cultura i la promoció de la llengua catalana; tanmateix, si no hi ha demanda... Però tot d’una em vaig refer de la resignació perquè vaig recordar que el docent Joan Lladonet, dia 13 de març de l’any 2017 —ha plogut molt, de llavors ençà!—, va publicar un article al dBalears que ens advertia que la renovada moratòria del requisit del català a la sanitat pública, potser no era legal, però sí contraproduent. Uep!, vaig pensar, tal volta sí que convendria, per a rescabalar aquesta paràlisi que pateix la llengua, una millor inversió destinada a incentivar l’ús del català.

Efectivament, una resolució del Tribunal Superior de Justícia de les Balears (TSJB) del mes de gener, va declarar nul el decret que eximia el personal sanitari del coneixement del català. La resolució també avisava que si la Conselleria ho trobava convenient, podia posar un recurs al Tribunal Suprem. Ja ho crec; Pilar Costa, ara responsable política de la normalització lingüística, segons l’organigrama del Govern pactat l’estiu de l’any passat, va anunciar que el departament jurídic de la CAIB havia recomanat la interposició del recurs a la sentència del tribunal balear. Costa també va declarar que la discrepància del TSJB era merament formal, perquè l`exempció del requisit s’hauria d’haver tramitat com a llei a través del Parlament, no simplement mitjançant un decret. Un decret discriminatori, pel que fa als drets i deures de la resta de funcionaris, i incoherent amb la resta de la legislació de caràcter general. El que no va dir la consellera, naturalment, és que la tramitació parlamentària hauria estat comprometedora per a tothom.

Després, pensant en aquesta nova pugna a l’entorn de la llengua, vaig recordar una altra notícia que em va permetre filar més prim. No fa gaire, vaig llegir, aquest pic en un diari principatí, que la redacció de la nova Llei de Funció Pública valenciana està entrebancada des de fa cinc anys, a causa del requisit, la categoria que ha de tenir la llengua valenciana. Sembla ser que, a la fi, aviat volen enllestir el projecte definitivament, tot i que és ben segur que la dedicació que han invertit —uns polítics més que altres, certament— amb la intenció d’aturar la passa del virus, potser tornarà a endarrerir la resolució del tràngol —aquesta agitació tan mala d’empassar que sempre capgira, d’una manera o altra, la resolució del projecte, etern, de normalització lingüística. La idea que tenien, segons la premsa, era que un cop fos aprovada la nova legislació —segurament ja serà l’any que ve perquè enguany tothom dirà que dedica les estones a la recomposició del turisme—, el requisit del valencià, la seva aplicació real, encara havia d’estar un any en llista d’espera, talment les ànimes del purgatori. El diari no explicava el motiu, però és bo de sospitar; del que es tracta és d’endarrerir tot el que sigui possible la topada previsible —els polítics fugen dels conflictes com qui fuig del dimoni cucarell. Després d’haver passat aquesta quarantena també està previst que l’aplicació del requisit serà desigual; és a dir, l’aplicació efectiva dependrà de la voluntat que tengui cada administració, conselleria, ajuntament, etcètera.

Les notícies relacionades amb aquestes expectatives tan precàries em varen recordar, tot d’una tirada, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que l’any 1983 va aprovar el Govern de Joan Lerma, legislació que estava supeditada, la seva aplicació, a la divisió comarcal entre zones, segons el predomini del valencià o del castellà, i la previsió de possibles excepcions: la cautela que tenen perquè els alumnes no estudiïn en llengua valenciana, si les famílies ho sol·liciten d’aquesta manera. Bé, està clar per a qui ho vol veure, la llibertat d’elecció de llengua, tal com demana el Partit Popular arreu de les terres de parla catalana. Segons les darreres notícies que han arribat, referides al tema, indiquen que el Govern de Ximo Puig i Mònica Oltra encara no ha acabat de decidir si modifica o no aquesta previsió; o sigui, l’apartheid escolar tan antipedagògic, segons els docents.

Els dubtes recurrents sobre la categoria o la subordinació que ha de tenir la llengua catalana, tal com volen els nacionalistes espanyols, ens permet entendre aquestes modificacions exprés d’altres legislacions que contemplen el tema, com ara la Llei de la Funció Pública. D’aquesta manera, estaríem davant allò que els polítics denominen geometries variables parlamentàries, tàctica dilatòria, ara pacto amb uns, després amb els altres, amb l’objectiu que mai no canviï res de substancial; tàctica ara adaptada a la normalització lingüística: aquí sí, aquí no; ara sí, ara no. Potser sí, pot ser que, vist el panorama general, seria convenient que els polítics repenssassin el finançament que han de dedicar a la promoció de la llengua en situació de desavantatge, general i substancial, talment com ho posa de manifest l’estudi oficial anteriorment al·ludit.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris