cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
20°

La normalització del català a les Balears no és més que un somni (II)

A part del decret de mínims (tanmateix, ben poc ambiciós, com mostra el nom) i de la creació d’IB3, només una altra conseqüència teòricament (i en aquest cas, també pràcticament) positiva per a la llengua ha tengut la llunyana LNL: la fixació de la toponímia oficial en català i l’obligatorietat de posar, almenys, en català els indicadors de carretera, una de les poques prescripcions que fins i tot en temps del PP més retrògrad s’ha complit. (Estranyament, però, fa pocs anys a l’autopista MA-19 varen canviar els rètols que indicaven la sortida cap al Coll d’en Rabassa per uns altres que indiquen, simplement, Es Coll. Ningú no hi ha dit res, i si això no es corregeix dins no gaire anys la gent ja no sabrà on és el Coll d’en Rabassa, només sabran on és “es Coll”; la retolació escrita és indispensable per a la conservació dels topònims genuïns.) Bé, hi ha encara una altra disposició legal teòricament positiva per a la normalització del català: el Decret 49/2018, de 21 de desembre, sobre l’ús de les llengües oficials en l’administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears, que va actualitzar el decret similar de 1990. I he tornat dir que és una disposició “teòricament positiva” perquè és incomplida regularment pels mateixos membres del Govern, almanco (però no només) en aquest article:

Article 32. Intervencions públiques.

En els actes públics que tenguin lloc a les Illes Balears o a l’àmbit lingüístic català, les autoritats i els empleats públics que hi hagin d’intervenir per raó del càrrec s’han d’expressar normalment en català.

¿No heu sentit mai consellers i altres alts càrrecs del govern o de les institucions autonòmiques que sempre parlen en castellà? Jo sí, i no parl només dels temps del senyor de l’Alqueria d’Avall o del “potecari”, sinó també de l’actual de l’apotecària...

Però la LNL no es limita a regular com ha de ser l’ús institucional de la llengua, sinó que també parla del seu ús social:

Article 37

  1. Els poders públics de la Comunitat Autònoma han de fomentar l’ús de la llengua catalana a la publicitat.
  2. Així mateix, s’ha d’impulsar l’ús ambiental del català i, de manera especial, la retolació en llengua catalana en tots tipus d’entitats socials i culturals, mercantils i recreatives.

Per a facilitar aquesta missió de foment de la llengua catalana, la llei permet a l’article 38 la bonificació fiscal, per part de les institucions de govern, de les iniciatives particulars que ajudin a fer més present la llengua catalana dins la societat. ¿S’ha aprofitat gens, aquesta disposició legal? Evidentment, no ho puc dir amb certesa, perquè no conec totes les disposicions que s’han pres durant tots aquests anys, però la impressió de qualsevol persona que es mou per Mallorca i Eivissa, sobretot, i potser un poc menys per Menorca i Formentera, és que el català és quasi absent del món del comerç, de la restauració i de l’hoteleria, que són les activitats que umplen els nostres carrers, i això ens fa pensar que tal disposició s’ha ignorat bastant. La deixadesa institucional en aquest àmbit ha estat tan evident que fins i tot, i ho he vist amb els meus ulls, qualque empresa local que havia començat manifestant-se comercialment en català, en la retolació general i particular de comunicació amb els clients (nom comercial, cartells indicadors d’horari, rebaixes, ofertes, informació diversa als clients, etc.) ja ha substituït la majoria d’indicadors per d’altres en castellà (horario, rebajas, ofertas...), perquè es devia veure com una raresa i devia témer que això la perjudicàs. (L’exemple d’aquest canvi que més conec és el d’una coneguda perfumeria amb seu a Petra i botigues per moltes de localitats de Mallorca, Palma inclosa.) Si voleu anar a un restaurant on tenguin la carta també en català, la disponibilitat queda reduïdíssima, perquè ni en això s’ha aconseguit influir... De cinema en català, ni en parlem... Segur que hi ha més probabilitats que ens toqui la loteria (si hi posam) que no que puguem veure una pel·lícula en català... De teatre en català, encara n’hi ha, però la proporció entre el teatre en castellà i el teatre en català que se’ns ofereix és de cada dia més gran...

Els qui manen, i molts dels qui són manats, han confús normalització lingüística amb un ensenyament mínim en català. Diuen que la normalització ha avançat molt perquè hi ha un decret de mínims, que és exhibit triomfalment, que assegura la meitat de l’ensenyament en català, però fa més de 20 anys que no passam legalment d’aquest mínim, un mínim vergonyós per a qualsevol país digne. ¿Us imaginau que a Castella es fes un decret que establís que com a mínim el 50% de l’ensenyament s’havia de fer en castellà? Seria un escàndol! I doncs aquí el reivindicam com si fos la nostra post de salvació... Ens conformam amb miques i encara lloam els qui ens les donen! La meitat de l’escola, qualque emissora de ràdio i de televisió, i qualque diari... Misèria a la qual anomenam “normalització lingüística”, i tan satisfets!

Però encara que sigui poc, qualque cosa devem haver aconseguit amb aquestes misèries! Molta de gent ho deu pensar... I sí, és cert, qualque cosa hem aconseguit: hem aconseguit que s’accepti el nom de “català” per a la llengua i hem aconseguit que hi hagi milers de persones a les Balears, majoritàriament menors de 35 anys, que més o menys hi saben parlar i hi saben escriure; però no hem aconseguit que realment hi parlin i hi escriguin amb normalitat. És a dir, hem aconseguit allargar la situació de submissió i de marginalitat de la nostra llengua, hem aconseguit que tengui una presència reduïda a les institucions, com a llengua símbol, i hem aconseguit mantenir-ne una activitat cultural (sobretot literària) amb poca transcendència social, que només arriba al sector més cultivat de la població. Res, però, d’oci i diversió en català (llevat d’alguns grups de música moderna que han reeixit a fer-se sentir), molt poc de comerç en català, poquíssima ciència i recerca en català (per a això ja hi ha l’anglès, i si no el castellà), una mica d’informació, quatre rètols i cartells simbòlics en català a sanitat (a la pública, perquè a la privada ni això), i l’ensenyament com a bastió, com a darrer reducte, conscients que si cau aquest els altres àmbits precaris desapareixeran en un tres i no res.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per mateu, fa devers d'un mes

A Balears ja es parla més castellà que al País Valencià.

Valoració:1menosmas
Per es pescador, fa devers d'un mes

Sa primera lluita ha de ser sa nostra aferrissada resistència a sa castellanització, parlant sa nostra llengo a tot hora, en tot lloc i a tothom.

Valoració:2menosmas
Per idò sí, fa devers d'un mes

Sí, Tit, ho consentim i això ens hauria de fer vergonya, Si no defensam el que és nostre, ningú ens ho defensarà. I com podem lluitar contra això?

Valoració:8menosmas
Per Tit, fa devers d'un mes

Què es pot esperar d'un govern en què hi ha consellers monolingües espanyols? De fet, mai no n'hi ha hagut tants, per no parlar dels diputats, la majoria dels quals són analfabets funcionals, com la consellera de Sanitat. Però això passa perquè ho consentim.

Valoració:9menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris