cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
27°

La violència masclista no s’ha confinat

Fa vuitanta dies vivim l’estat d’alarma, aquí en la segona Fase, per la COVID-19. Hem modificat la manera de relacionar-nos amb la família, amb les amistats. No ens fem abraçades, ni besades quan ens trobem, amb les mascaretes posades endevinem les expressions només veient els ulls.

En els dies de la Fase zero, o en la primera, hem sabut que han augmentat el nombre de telefonades als serveis d’atenció psicològica, d’assessorament jurídic, per temes de violència masclista. També ens diuen els mitjans de comunicació l’augment de dones víctimes ateses pels serveis específics i els municipals. La setmana passada ens informaven de l’augment de demandes de divorcis.

El confinament: tancar o obligar (algú) a romandre dins un espai limitat, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, ha pogut modificar les relacions de parella, potser les ha agreujades en segons quins casos. Pot haver-hi exemples de parelles que han descobert la coresponsabilitat en les cures als infants, en l’organització de les tasques domèstiques i l’han exercida no només el pare i la mare també els infants i les filles i fills adolescents. Altres que dels nirvis i les presses de la vida quotidiana d’abans, que els estressava i incomunicava hagin descobert de bell nou la relació afectuosa que els va unir, com em comentava una amiga.

L’altra accepció de la paraula: Isolar-se, retreure's, podria haver sigut la solució a la violència masclista, retreure’s, isolar-se, no exercir-la en una paraula, per part dels agressors, dels masclistes que usen la força, sigui física sigui psicològica, per menysprear les dones que conviuen amb ells.

Però no ha estat així. S’ha manifestat potser amb més força. Per això hem de recordar na Josefa, assassinada el dissabte 30 de maig, i amb ella cada una de les dones que han perdut la vida en aquest any 2020. A tot l’Estat espanyol han estat 45 segons les estadístiques del moviment feminista, vint-i-una en el còmput oficial, catorze per investigar o no reconegudes segons la llei del 2004.

No cal entrar en les estadístiques, allò que ha duit la pandèmia sanitària ha estat l’evidència que el patriarcat continua viu, no deixa d’exercir-se i assassina. Ens volem vives, és un dels lemes del moviment feminista, que amb força i determinació es va sentir als carrers de les ciutats i pobles el proppassat 8 de març.

Les violències masclistes, així en plural, perquè tenen moltes maneres de manifestar-se, són l’expressió més grollera, més dolorosa del patriarcat, arrelat en la mentalitat de tantes persones que veuen les dones com a éssers sexuals, com a objectes propietat d’aquell que diu que l’estima.

Per això cal no oblidar les víctimes, les dones que han perdut la vida en mans d’aquells que deien que eren seves. Ni els fills i filles que han perdut la mare. No volem oblidar, volem tenir-los ben presents perquè en temps d’emergència social, econòmica, sanitària, sabem que les dones seran les que més necessitaran dels recursos públics. Perquè tenen les feines més precàries, perquè continuen sent la cara de la pobresa, perquè realitzen doble jornada laboral, perquè tenen cura de les persones a càrrec seu, siguin menors o majors, un treball no remunerat però essencial per a la vida.

La violència masclista no s’ha confinat, ha continuat assassinant, pegant, menyspreant, atemorint. Tots els esforços per atendre les víctimes que han fet els serveis específics municipals, insulars, continuen sent imprescindibles i els hem de reconèixer com es mereixen.

Hem de mantenir-nos fermes en la necessària vindicació que en temps de crisi econòmica i social com la que vivim i vindrà, totes les mesures a prendre tinguin perspectiva de gènere, tinguin present el cinquanta per cent de la població. I no les oblidem, ens volem vives, lliures, sense por.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Jordi, fa devers d'un mes

Jo vull tothom viu, lliure i sense por. Dones i homes.
Perquè me sembla molt fotut que hom no parli de l'altra gran violència que hi ha, que és la violència psicològica. Aquesta, tant la pateixen dones com homes. I no en parla ningú. No fa renou, però hi és.
Però fa lleig parlar-ne. No està de moda. Fa masclista. Fa ranci. Fa retrògrad.
Jo condemn com ningú la violència física, tant si l'exerceixen mascles contra dones com si l'exerceixen dones contra infants, com ens fa recordar En Tià més amunt.
No conec cap home tupat (ni dona, per cert). Però en conec més d'un, d'home, que va coa baixa davant ella, que no gosa dir res en presència d'ella per por de ser-ne desautoritzat i que viuen com a autèntics zeros a l'esquerra. I d'això no veig per enlloc que en parli ningú. NINGÚ. I no ho puc veure menys greu que el 'bulling' a les escoles.
També me sembla escandalós que no en vulgui parlar ningú, d'aquesta violència contra els pobres infants indefensos. Estic fart de tanta d'hipocresia i de tanta de beneitura amb allò 'políticament correcte'. Fart!
Com també estic fart que el feminisme s'hagi carregat la presumpció d'innocència dels homes en cas de sospites de violència no demostrada. Això és GRAVÍSSIM en una presumpta "democràcia".

Valoració:2menosmas
Per Tià, fa devers d'un mes


Dins l'estat espanyol, la quantitat d'infants assassinats per sa mare és superior al de les dones mortes per.la parella masculina.

És abominable i no té perdó que un home mati (o maltracti) una dona, però molt pitjor que una mare mati infants seus.

Podeu consultar aquestes estatístiques: són públiques.

Però les feministes només veuen la segona part, i per a mi, essent que saben perfectament quins són els fets, és hipocresia que callin com si les mortes fossin elles.

D'això no en dic falsedat. I no hi pas.

La senyora autora d'aquests llençols gemegosos ho ignora, tot i que sé cert que ho sap.

Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris